Una quimera, a part d’un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de drac, és també una creació imaginària de l’esperit que es pren com una realitat. La plataforma 3Cat ha estrenat un experiment televisiu curiós que juga amb aquesta idea de la fusió de múltiples fragments aparentment inconnexos per construir una història a mig camí entre la ficció i el documental. Kimeres, escrit amb K perquè sempre queda més disruptiu, és un projecte on han col·laborat sis guionistes. Cadascun d’ells ha dissenyat una proposta i escrit un guió que posteriorment es complementa amb múltiples imatges d’arxiu que no estan vinculades entre elles ni tenen a veure amb la història que s’explica.
És la reformulació d’un recurs audiovisual portat a l’extrem. Sovint s’utilitzen imatges d’arxiu en documentals per donar context sense que necessàriament els fets que s’hi mostren representin directament la història que s’explica. Només contribueixen a reforçar el significat del que es relata. Kimeres ho fa de manera radical: imatge i text no tenen res a veure, però fusionant-los evoquen un nou missatge.
És inevitable que l’experiment ens remeti, salvant les distàncies, a la meravellosa pel·lícula My mexican Bretzel de Núria Giménez Lorang, que el 2019 va guanyar els premis Gaudí a millor documental, guió i muntatge. La directora va aprofitar les pel·lícules de les bobines de cinema domèstic de la seva família, on apareixen els seus avis, per construir la vida imaginària de Vivian i Léon Barrett. El resultat, que podeu recuperar a Filmin, és un melodrama clàssic que t’arrossega tot i el desconcert inicial.
Cap dels sis capítols de Kimeres no tenen ni el virtuosisme ni la força de My mexican Bretzel, però intenten que l’espectador participi del mateix joc a partir de la dicotomia entre la part visual i la sonora. Ens porta a qüestionar-nos el valor de la imatge, la semiòtica i els processos narratius. És una construcció trapella de fragments i significats, un ús més o menys audaç de la fusió de llenguatges, que pot suggerir reflexions al voltant de la veritat, la mentida i la producció de ficció.
No tots els episodis són igual de reeixits. El primer, L’àlien i l’imbècil, de Pep Bras, és un relat a través dels ulls d’un extraterrestre que arriba a la Barcelona dels anys quaranta. El segon, Una altra història, de Natza Farré, posa en contrast el relat mediàtic patriarcal amb la realitat quotidiana de les dones. Fernanda Rossi aborda l’okupació en clau de comèdia peculiar, i Alberto Marini ens explica la llegenda fosca de la tradició castellera.
Hi ha bona voluntat, però el resultat global és molt justet i irregular. Hi ha guions molt fluixos i la locució en alguns casos és inexplicablement amateur. Tot plegat acaba tenint un regust d’un treball de facultat per a principiants. Ara bé, no es pot dir el mateix de la recerca documental d’imatges, que és extraordinària i hipnòtica. És el que marca la diferència, i sap una mica de greu que una feina tan exhaustiva i delicada acabi desembocant en una idea que, fent honor a la quimera, funcionava millor en la imaginació que en la realitat.
