Evolució o censura? La cultura de la cancel·lació obre una nova bretxa als mitjans dels EUA

WashingtonEl debat ja estava en l’ambient, però l’assassinat de George Floyd va fer que l’olla de pressió comencés a deixar escapar el vapor. I, a dins, les estructures de poder, el racisme institucional, el control de la narrativa i els seus actors. Els carrers dels Estats Units es van omplir de manifestants i les xarxes, de debat. Centenars de ciutats van veure protestes contra el racisme envers els afroamericans i els excessos policials, i al seu voltant va començar a créixer una discussió que va més enllà d’un sol col·lectiu. Veus marginades i menystingudes històricament reclamen ara el seu lloc en una societat en què els guardians de les velles estructures es resisteixen a compartir el poder. Així en la política, com en el carrer, i com en els mitjans de comunicació.

Cauen estàtues, es rebategen espais públics, s’elimina la bandera confederada en centres esportius… S’escruten els elements simbòlics de representació. I una part de la societat demana que al simbolisme el segueixin canvis reals. També a la premsa, perquè la transformació demana que nous punts de vista tinguin accés als altaveus i altres relats que qüestionin els consensos. "Aquestes veus sempre havien sigut allà", explica a l’ARA Jeff Jarvis, periodista i professor a la Universitat de la Ciutat de Nova York, i autor del blog Buzz Machine. El problema, afegeix, és que no se senten aquestes veus. "Els mitjans solen estar dirigits per gent que s’assembla a mi", ironitza l'especialista en mèdia. "És a dir, homes vells i blancs". Veus silenciades que han trobat amplificació a les xarxes en un moment en què els Estats Units "estan negociant les normes sobre què és acceptable en la conversa pública".

Però negociar el nou marc de convivència en un moment de polarització tan gran comporta tensions i possibles excessos. Els conservadors, per definició, són poc amics de canvis. Els republicans aprofiten l’escalfor del moment per denunciar que pateixen censura a les xarxes socials i en els mitjans progressistes per defensar posicions que entren en col·lisió amb la fam de transformació social. Des del bàndol progressista, el debat és un altre. Hi ha veus que expressen pors vinculades a la impaciència. La revista Harper’s va publicar una carta firmada per diversos intel·lectuals, artistes i periodistes –entre els quals Noam Chomsky, Salman Rushdie i J.K. Rowling– en la qual denuncien que les protestes que demanen "una major igualtat i inclusió" corren el risc de caure en la "intolerància" i provocar "un estretament dels límits d’allò que es pot dir sense por a una amenaça de represàlia". Demanen "no tractar de silenciar" i recepten diàleg.

En Una carta sobre la justícia i el debat obert, que és com es titula el text, s’apunta contra l’acomiadament en els mitjans d’editors "per publicar peces controvertides". Sense esmentar-lo, fan referència al cas de James Bennet, fins fa unes setmanes editor en cap de la secció d’opinió del New York Times. La seva sortida es va produir després de publicar-se a aquest diari una columna del senador republicà Tom Cotton en la qual suggeria l’enviament de soldats de l’exèrcit per aplacar les manifestacions posteriors a l’assassinat de George Floyd. Uns quants periodistes del Times van denunciar a les xarxes que es publiqués l’article perquè "posa en perill el personal negre [del diari]".

És legítim preguntar-se si l’opinió d’un senador, per controvertida que sigui, és digna de ser escoltada. Per a Jeff Jarvis, la pregunta es respon afirmativament, "però a les pàgines de notícies, en què puguem equilibrar [el que es diu] amb fact-checking i altres punts de vista". El diari va reconèixer a posteriori que havia fallat en la seva tasca d’escrutini de l’article de Cotton, que contenia diverses afirmacions qüestionables.

En resposta a la carta de Harper’s, desenes de periodistes i acadèmics en van publicar una altra amb el títol d’Una carta més específica sobre la justícia i el debat obert. Allà, s’ironitzava sobre el fet que els firmants de la primera, "molts d’ells blancs, rics i dotats de plataformes massives", alertin del risc de ser silenciats i ho facin en un mitjà "que és antisindicats, no paga els seus becaris i acomiada editors per desacords editorials". Harper’s, apunten, "ha decidit concedir la seva plataforma no a persones marginades, sinó a persones que tenen molts seguidors i gran quantitat d’oportunitats de fer sentir les seves veus". A més, "per queixar-se que estan sent silenciats".

El de la sortida de Bennet no ha sigut l’únic moviment tectònic a la secció d’opinió del Times. Una altra de les seves editores, Bari Weiss, va marxar denunciant un "clima hostil de feina" i de censura de les opinions que "no promoguin explícitament les causes progressistes". [La carta de resposta a la de Harper’s assenyala diversos capítols de presumpte assetjament de Weiss a periodistes i acadèmics]. I el diari novaiorquès no és l’únic en què els periodistes es rebel·len. En el conservador Wall Street Journal, un grup de treballadors van criticar "la falta de fact-checking i transparència" de la seva secció d’opinió. La resposta del consell editorial va ser denunciar la seva "intolerància" i acusar-los de ser part de "l’onada progressista de cancel·lació de la cultura". El professor Jarvis ho explica perquè aquest mitjà "és propietat de la persona que ha causat més mal a la democràcia en el món de parla anglesa", Rupert Murdoch. I als poderosos, remarca, "no els agrada que els desafiïn".