Com evitar que et diguin què has de llegir

Saben què llegeixes. Si has acabat el llibre o no. Quines pàgines passes sense llegir-les. Quan vas endavant i endarrere. La teva freqüència de lectura en aquell llibre concret. No és la CIA. Són Apple, Amazon, Rakuten, botigues que venen la majoria dels llibres electrònics i dels dispositius de lectura que es fan i es desfan. Tenen les nostres dades de lectura, en fan l’analítica i són capaços de prescriure el nostre consum cultural. L’autor o el seu editor poden pensar: a mi, què? Llibre venut, caixa feta. Si es llegeix ja no és el meu problema. I també: no escurçarem Incerta glòria perquè un percentatge significatiu dels compradors no se l’acaben.

Bé. El gran comerç digital ho veu d’una altra manera. Si poden saber el que els lectors troben interessant i el que no, poden ajudar els editors a descobrir valors amagats al seu inventari i decidir en quins autors o quina mena d’obres cal invertir, quins estan perdent pistonada, on són els problemes que té aquest llibre en particular per ser un bestseller i pressionar l’autor perquè en faci una revisió i millorar-lo en funció de l’anàlisi de dades. Aquesta és l’argumentació que fa servir Kobo, la llibreria virtual de Rakuten, un gegant mundial del comerç electrònic, propietari, entre d’altres, de Wuaki.tv. Esclar, Kobo ven llibres... però també serveis de consultoria als seus proveïdors editorials. Per a ells, la prescripció automàtica és part del seu negoci.

¿Perjudicarà això la creació i l’art que se li suposen a la literatura (o a la pintura, l’escultura, la música, la dansa...) i als autors diferents? ¿Només se’ns oferiran les obres que l’analítica validi com a eficients i d’èxit? Potser sí. Però aquí és on entrem tu i jo. Tot això dependrà de cadascú i, per tant, està en mans de la formació i l’estímul intel·lectual que nosaltres triem. Haurem d’aprendre a valorar si volem que el nostre bon gust artístic i literari quedi en mans dels traficants del big data o ens l’eduquin les famílies, l’escola i els mèdia.