Eurovisió i la renúncia a la llengua
Eurovisió ha tornat a ser un èxit d’audiència a Catalunya. Va ser el programa més vist de dissabte, amb xifres pròpies de les grans finals de futbol. Les actuacions van congregar 770.000 espectadors i un 39,2% de quota. I les votacions, 718.000 espectadors i un 46,5%. La nit televisiva de la música europea –i altres països afegits a la festa– continua funcionant per l’espectacularitat de la posada en escena, la curiositat per descobrir cançons i perquè els espectadors, des de casa, poden esdevenir jutges domèstics d’allò que estan veient. No es pot dissimular, tampoc, el factor d’una certa morbositat per comprovar en directe les dimensions del fracàs d’Espanya.
La retransmissió de la gran final d’Eurovisió començava amb un viatge musical i geogràfic que també passava per l’interior del Palau de Buckingham, on la futura reina consort, Kate Middleton, l’esposa del príncep Guillem de Gal·les, tocava al piano delicadament una de les tornades de la cançó guanyadora de l’any passat. És la prova de la influència que encara té aquest concurs. La Corona britànica l’ha vist com una plataforma de popularitat per a una monarquia que busca estratègies per actualitzar-se.
La intervenció de cada país anava precedida d’un vídeo que connectava tres espais geogràfics per la seva similitud: un d’Ucraïna, un del Regne Unit i un últim del país que sortia a l’escenari, forçant paral·lelismes que induïen a l’homogeneïtat.
En el moment de la seva creació, Eurovisió pretenia contribuir a la germanor europea en un continent que s’estava refent de la postguerra. Volia utilitzar les virtuts reparadores i alegres de la música per estimular una Europa que feia de les diferències culturals i lingüístiques una festa col·lectiva. Actualment, però, Eurovisió s’ha acabat convertint en una amalgama musical que dilueix el factor identitari. És un gran esdeveniment on la comercialitat passa per renunciar a la llengua pròpia. Dels vint-i-sis països participants en la gran final de dissabte, un total de setze cantaven en anglès. I només el Regne Unit i Austràlia el tenen com a idioma oficial. Suècia, Israel, Noruega, Polònia, Suïssa, Alemanya, Xipre, Armènia, Lituània, Estònia, Txèquia, Àustria, Ucraïna i Bèlgica presentaven cançons en anglès. Però és que si mirem les cançons guanyadores de les últimes quinze edicions d’Eurovisió, dotze són en anglès. Si la victòria passa per l’ús d’una llengua global, tal com indiquen les dades, és lògic que la competitivitat porti a renunciar a l’idioma autòcton. Fins i tot Ucraïna, a qui Rússia li nega la identitat i el valor de la seva llengua, va participar enguany amb una cançó en anglès. Una decisió contradictòria en un país on la guerra ha fet augmentar la sensibilitat per l’ucraïnès i molts habitants han decidit prioritzar-lo a l’hora de comunicar-se.
Eurovisió ens mostra una Europa que, en comptes d’exhibir la seva diversitat cultural tan rica i característica, prefereix mostrar-se al món d’una manera cada vegada més homogènia, tòpica i anodina.
