Europa serà digital o no serà

Que el món s’està digitalitzant a marxes forçades és una evidència. Proliferen els dispositius i les xarxes que es connecten entre ells i a un núvol cada vegada més intel·ligent. Hi ha negocis que neixen directament a internet i d’altres de ja existents que adopten la digitalització per seguir prosperant. Es digitalitzen les estructures econòmiques, els models d’ocupació i els serveis públics.

Malauradament, en aquest aspecte Europa va a remolc d’altres regions. És cert que el nostre continent és capdavanter en processos avançats de fabricació, que té un alt nivell en recerca bàsica i que totes les tecnologies digitals de comunicacions mòbils fins ara, des del 2G fins al 4G actualment en ús, són d’origen europeu. Però el panorama no convida a l’optimisme de cara al futur més immediat: es calcula que l’any 2020 -només en falten tres per arribar-hi- el 90% dels llocs de treball a Europa requeriran capacitació digital, però actualment el 44% de la població europea té un nivell baix en aquest àmbit, el 19% no en té cap, i fins i tot hi ha un 14% dels europeus que no s’han connectat mai a internet. És més, les xarxes de banda ampla amb velocitats superiors als 30 megabits per segon només arriben al 76% de la població, un percentatge que cau al 40% a les zones rurals. I encara pitjor, dels 500.000 milions que es calcula que caldria invertir des d’ara fins al 2025 per assolir els objectius de connectivitat només n’hi ha 345.000 de compromesos, menys del 70%.

Curiosament, una de les firmes que es postulen per posar remei a aquesta situació no és europea, sinó asiàtica. Huawei, el gegant xinès de les telecomunicacions, va celebrar dimarts passat a Londres la cinquena edició de la seva jornada anual d’innovació, on diversos especialistes van analitzar propostes per al futur digital d’Europa. Ja fa uns quants anys que Huawei, gairebé proscrita al mercat dels EUA per raons polítiques, va adoptar el nostre continent com a objectiu prioritari del seu creixement internacional, i Ken Hu, l’actual conseller delegat de la firma -en té tres, que es van alternant al capdavant-, ha pogut presumir de les millores de productivitat (un 30%) i l’estalvi de cost (fins a un 50%) que la seva tecnologia ha proporcionat a clients industrials com DHL i ABB. Vincent Pang, el màxim responsable de Huawei a l’Europa Occidental, reblava el clau a Londres recordant que 300 grans empreses, des de Volkswagen fins a Boehringer Ingelheim, i organismes com el CERN, fan servir la infraestructura al núvol que ha desplegat per a l’operadora Deutsche Telekom, en una aliança semblant a les ja acordades amb Telefónica i Orange. Huawei és també un nom popular entre els consumidors: l’any passat va vendre 10 milions de smartphones i és la segona marca més venuda als mercats espanyol i italià. I un terç del volum total de dades mòbils a Europa circula per equipaments del fabricant xinès.

Més enllà dels èxits comercials, Huawei s’ha proposat formar part de la innovació digital europea. Del primer centre europeu de recerca que va obrir l’any 2000 a Estocolm ha passat a tenir-ne 18 en vuit països, amb 1.900 empleats que treballen en aspectes tan diversos com les tecnologies fotòniques, l’arquitectura de software, el disseny de xips de gràfics o les estacions base de telefonia mòbil. I a més, només l’any passat va invertir 160 milions d’euros per finançar 1.200 projectes de recerca en 120 centres universitaris de 20 països europeus. Un d’aquests és el campus de la universitat britànica de Surrey, que deu ser dels més ben connectats del món, amb més de 40 estacions base de telefonia mòbil. Allà el professor Rahim Tafazolli dirigeix el desenvolupament de la tecnologia 5G, que està previst que es comenci a desplegar l’any 2019 perquè la facin servir els primers terminals, que no seran necessàriament telèfons sinó dispositius industrials de connexió massiva.

Precisament la futura 5G serà clau en la digitalització de tots els sectors. Les noves xarxes permetran transmetre dades a velocitats de 10 Gbps (100 vegades més que l’actual 4G), amb uns temps de resposta de només un mil·lisegon -crucials per a aplicacions com els cotxes connectats o la telemedicina- i les antenes podran atendre fins a un milió de dispositius per quilòmetre quadrat, una prestació fonamental per als desplegaments d’objectes connectats.

Per indicar tot el que això comportarà, Peter Zhou, el director de màrqueting de productes de Huawei, posa com a referència els canvis que ha representat la 4G: l’any 2010 els usuaris de mòbil fèiem servir l’aparell una mitjana de 0,4 hores diàries; l’any passat ja hi vam dedicar dues hores; i està previst que el 2020 siguin tres hores i mitja, que arribaran a ser cinc hores i mitja diàries l’any 2025. Un altre indicador d’aquesta digitalització accelerada: es va trigar 132 anys a aconseguir que el 85% de la població mundial tingués accés a l’electricitat, però només han calgut 35 anys per donar cobertura de telefonia mòbil al 90% dels humans. Michael Hill, el responsable de les aliances en recerca de Huawei a Europa, aporta encara més xifres: d’aquí al 2025, la quantitat de connexions es multiplicarà per cinc, i assolirà els 100.000 milions; el 75% de les llars mundials tindran servei de banda ampla i el 12% disposaran d’algun robot d’assistència domèstica; cada persona consumirà una mitjana de 4 gigabytes de dades al mes, 10 vegades més que l’any 2015; i el volum de dades generades al món serà de 180 zetabytes, una xifra que multiplicarà per 20 la d’una dècada abans. Mareja només pensar en la quantitat d’antenes que caldran per atendre-ho tot plegat.

I en aquest sentit, una última dada aportada per Zhou: a Tòquio hi ha 156.000 estacions base de telefonia mòbil, 10 vegades més que a París; a Seül n’hi ha 138.000, que multipliquen per 10 les de Londres. Qui els sembla més ben equipat per a un futur digital?