‘Eufòria’ al Sant Jordi: entre el clímax i l’abisme

La televisió tradicional agonitza i només els programes que s’emeten en directe i són lloc de trobada virtual —“ei, aquest divendres ho comentem al vespre per Whatsapp”— seguiran tenint sentit en una era de consum fragmentat i a demanda. Eufòria és la gran esperança per a TV3 com a pal de paller d’un públic que abraça d’avis a nets i el punt culminant de la temporada és l’aquelarre que suposen els dos concerts al Palau Sant Jordi, on aparquem la missatgeria instantània en favor del contacte humà estret i l’alta sudoració en un pavelló tancat ja entrat el mes de juliol.

Aquesta crònica correspon a la sessió matinal, a quarts d’una del migdia, inequívocament adreçada a un públic infantil, bona part del qual s’estrenava en el ritu del concert multitudinari. Poquíssimes clapes de seients buits i, a pista, espatlles de pares i mares posades a prova durant dues hores, amb les criatures enfilades per poder veure les evolucions dels setze eufòrics.

El xou és un gran max mix del programa mil·limètricament executat: tots els números venen de les gales televisives ja vistes, així que el reconeixement és automàtic. Són, a més, les mateixes versions abreujades que es van poder veure, la qual cosa permet entaforar una cinquantena de peces en les dues hores de recital. Com que les bases musicals són totes gravades, amb gran fastuositat de producció, el resultat és més proper a un gegantí karaoke que a un concert: hi ha zero espai per a l’espontaneïtat i això acaba sent molt exigent per als intèrprets, si no es volen veure emportats per les pistes musicals que es van disparant.

La primera part se centra en els concursants que no van arribar a les gales finals. Alguns aprofiten l’ocasió per reivindicar-se com a artistes amb bona presència escènica. És el cas de l’Hèctor i la seva carnal versió d’I wanna be your slave, de Måneskin. O del Carlos, que tot i haver-se de moure en un escenari enorme amb un braç que penetrava fins a meitat de pista, ha aconseguit amb el seu I’m still standing d’Elton John transmetre bé el seu personatge de canallita de bon cor. L’heroi del migdia ha estat el Nei, que entonava el Loviu baby lluint el vestit de peluixos i pokèmons que s’ha convertit en mític, però que li va fer pagar el preu de convertir-se en la mascota infantilitzada del grup de concursants, a pesar seu. Sobreviure a la xafogor embolcallat de capes i capes de pelfa enmig del Sant Jordi no deu haver estat una tasca fàcil.

La segona part ha basculat sobre els sis grans noms d’aquesta segona edició: Jim, Carla, Alèxia, Sofia, Tomàs i Elena, per ordre invers d’eliminació. Si els aplaudiments són expressió democràtica dels congregats, és la Sofia i no pas la Jim qui ha guanyat el concert d’aquest matí de diumenge. El seu Let’s get loud de Jennifer Lopez ha estat un dels moments àlgids del concert, i ha fet corejar la tornada a tot el Sant Jordi, cosa no gens fàcil tenint en compte que els cops de volant cada dos minuts per donar pas a la següent cançó feien que costés una mica agafar-li el ritme a aquella intensa desfilada musical. També el Tomàs –que va reivindicar el seu somriure infantil etern– va lluir veu profunda i vellutada i va gaudir de molt favor del públic, sobretot del que anava comprimint, una a una, les cervicals de les seves paternals muntures.

Això sense demèrit d’una Jim que va resoldre bé les seves actuacions, amb moments icònics com Toy de Netta o No controles, d’Olé olé. També va ser celebrat el seu duet amb Mariona Escoda –guanyadora de la primera edició del talent– en una rendició d’Euphoria, de l’eurovisiva Loreen, que simbolitzava el canvi de ceptre de l’una a l’altra.

Resoltes les dues hores de concert, i després d’un parell de temes en el bis col·lectiu, l’espectador sortia de l’estadi bastant convençut que això d’Eufòria és una modesta estructura d’estat. Al capdavall, les cançons més celebrades van ser les cantades en català, des de Ventiladors a càrrec de la Paula al S’ha acabat de l’Ethan amb què s’obria la tirallonga d'actuacions individuals, passant pel Coti per coti del Tomàs, el Remena nena feliçment embastardit amb reggaeton de l’Alèxia o l’indescriptible És superfort, reinventat per la Sofia, amb versos immortals de Josmar com ara La vida és una sorpresa, et xucla com una compresa, que van corejar espectadors de totes les edats.

Això sí, hi havia un regust agredolç, en aquella comunió farcida de missatges positius dignes de tassetes Mister Wonderful. A l’espera del concert del vespre, aquest diumenge assenyala el voral de l’abisme a què s’enfronten els setze concursants a partir d’ara. Ni tan sols la guanyadora Jim té assegurat un impuls de carrera suficient per consolidar el seu nom, un cop la nova lleva d’aspirants posi en marxa Eufòria 3. Els hem vist créixer com a intèrprets, sovint amb la crossa de temacles aliens que connecten instantàniament amb la memòria col·lectiva. Ara bé, més enllà del circuit de festes majors de ciutats mitjanes, no hi ha massa mecanismes per detectar quin d’aquests talents emergents pot plantejar-se una carrera artística amb garanties de prou suport en un país demogràficament petit i amb un ecosistema comunicatiu dominant que els va a la contra.

Però, a pesar d’aquesta incògnita, del peatge de les pistes musicals enllaunades i dels centímetres perduts per esclafament vertebral, el concert del Sant Jordi d’Eufòria... [pausa dramàtica i música d’intriga] és un sí.