Eufòria enterradora (amb un sol diputat de marge)

Se sol citar la frase "Jo soc jo i la meva circumstància", de José Ortega y Gasset. Penso que, en política, hauríem d’actualitzar l’aforisme i dir "Jo soc jo i la meva dependència". En un entorn de progressiva fragmentació d’opcions polítiques –perquè la vida difícilment es pot representar sobre un sol eix–, sembla ben natural que les presidències s’assoleixin arribant a compromisos amb socis interns o externs. "Si no la salvo a ella no em salvo jo", completava el filòsof en la segona part de la seva frase, molt menys citada que la primera. Illa és Illa i la seva circumstància, doncs, i la premsa que li és hostil s’encarregarà de recordar-li aquesta llosa dia sí dia també. De moment, dos diaris –El Mundo i La Razón– recorrien al mateix recurs literari en portada per dir que el del PSC, en el seu acte de presa de possessió, havia fet "picades d’ullet a l’independentisme" i no havia col·locat la bandera espanyola. No em consta que cap gernació hagi sortit al carrer cridant "Ho tenim a tocar", però aniré mirant i els aviso. Mentrestant, El País segueix amb la pala i la levita negra de professional de la sepultura: "Catalunya enterra la seva revolució independentista". A veure: Illa ha estat investit per un estretíssim marge de 68 contra 66. La premsa hauria d’observar un cert sentit de la proporció entre les metàfores que exhuma i la magra realitat de l’aritmètica.

Aquests dies, per cert, els diaris hem consignat un dels llocs comuns més buits i que més badalls provoquen: el del polític que promet governar per a tothom. Ja em dirà, doncs, com satisfà al mateix temps l’okupa altermundista i el manifestant de plaça Artós de puny hiperactiu. O com governa per al mileurista amb contracte precari i per al gran tenidor. La fiscalització, a vegades, és saber filtrar el bla-bla-bla.