Dijous a la nit Eufòria Dance va emetre la seva final per escollir el cos de ball de la pròxima edició d’Eufòria. Tant la productora Veranda TV com TV3 han sabut aprofitar l’èxit del format i fer-ne una seqüela complementària. Sens dubte, els ballarins que acompanyaven els cantants en la primera temporada proporcionaven un bon nivell d’espectacle, i van detectar amb encert que se’n podia treure més profit. I més de la mà d’Albert Sala, el coreògraf que de seguida va apuntar maneres com a personatge televisiu amb la seva energia i el peculiar catalanglish: “¡Crec que no esteu readys!”
Eufòria Dance no ha tingut la repercussió del format mare, però ha sigut efectiu, sobretot perquè no s'ha abusat del plantejament. Han limitat el programa a un primer càsting i només tres fases de la competició. Quatre emissions que han sigut suficients i útils per mantenir viu el vincle dels espectadors amb l’Eufòria a l’espera d’una nova temporada. La versió de dansa ha sigut entretinguda, ha generat espectacle, ha incorporat amb astúcia la participació dels concursants d’Eufòria, ha servit per promocionar els singles dels cantants i ha creat un nou elenc de protagonistes secundaris amb els ballarins. Albert Sala ha fet lluir unes coreografies vistoses elaborades en temps rècord.
Com en l’edició original, s’ha notat l’esforç, la dedicació i la cura pels detalls des dels diferents àmbits del programa. Amb tot, Eufòria Dance ha semblat perdre una mica d’energia a mesura que avançaven les quatre edicions, com si se’ls acabessin les bateries a mesura que s’acostaven a la final. Albert Sala semblava molt actiu en els assajos, però en les emissions de plató adoptava una actitud més distant i pensativa. És com si no hagués tret tot el potencial al seu personatge malgrat que fos el gran protagonista del format. Als membres del jurat els ha faltat discurs. Les valoracions sovint s’assemblaven massa entre elles, eren toves o poc definides, o feien referència a aspectes que l’espectador tampoc havia pogut apreciar. El programa no ha fet gaire pedagogia a l’espectador neòfit. En moltes ocasions, les valoracions ens deixaven una mica impassibles. Les coreografies col·lectives o les sessions de free-style superaven la capacitat de l’audiència per detectar si allò estava bé o no. Durant els balls costava identificar els ballarins, i el programa no ha facilitat que l’audiència desenvolupés preferències pels concursants. Quedava tot més diluït. Així com amb Eufòria els espectadors tenien molt clars els seus favorits, en la modalitat Dance hi havia una certa indiferència. Des de casa, no es percebien ni les singularitats de cadascun d’ells, ni el seu potencial ni la seva personalitat, que era el que arrossegava més l’espectador en el cas de l’Eufòria original.
Eufòria Dance ha sigut una bona idea, correctament executada. Però l’espectador, des de casa, s’ha convertit més en simple observador que en part implicada. El programa no ha sabut estimular el factor clau per arrossegar l’audiència: l’emocionalitat.
