ETA a les pantalles: un trencaclosques no resolt

BarcelonaUn sondeig de GAD3 de l'any 2020 assegurava que només quatre de cada deu joves sabien identificar qui era Miguel Ángel Blanco. Tot i que es tractava d'un estudi interessat –l'encarregava Amazon Prime, que en aquell moment estrenava sèrie sobre ETA–, les dades assenyalaven el problema del desconeixement de la història del grup armat, sobretot entre la població de menys de 35 anys. Aquesta és una guia d'urgència sobre obres audiovisuals que aporten informació i punts de vista sobre el conflicte basc.

L'origen

El fet que ETA sorgís com a organització antifranquista li va procurar un cert corrent de simpatia (o comprensió) durant la Transició. En són una prova pel·lícules com La fuga de Segovia (Imanol Uribe, 1981, Filmin), on els etarres són retratats com a presos polítics que desafien el sistema repressiu dels mesos posteriors a la mort del dictador. Dos anys abans, aquest mateix director havia rodat el documental El proceso de Burgos, sobre el consell de guerra desencadenat arran de la mort del comissari i torturador franquista Melitón Manzanas. I Uribe exploraria també el vessant psicològic del militant en l'èxit La muerte de Mikel (1983, Movistar+), el retrat d'un fill de burgès que s'allista a l'esquerra abertzale i pateix una repressió molt intensa arran de les seves inclinacions homosexuals. El seu assassinat serà utilitzat políticament pels companys de partit que abans el repudiaven. Una altra pel·lícula important d'aquesta època és El caso Almería, l'arriscat debut de Pere Costa on s'expliquen les tortures i els assassinats de tres joves a mans d'uns agents de la Guàrdia Civil que els van confondre amb membres d'ETA. L'acció dels GAL és també objecte de pel·lícules com Lasa y Zabala (Filmin) i Santuario (Filmin), que té la particularitat d'explicar la qüestió des de la perspectiva francesa.

A banda d'aquestes aproximacions des de la ficció o la dramatització, nombrosos documentals han explicat la història del conflicte. Un dels més ambiciosos és El desafío: ETA, una sèrie de vuit episodis estrenada l'any passat per Amazon Prime on, tot i haver-hi veus abertzales, domina inequívocament el punt de vista institucional espanyol, amb intervencions dels expresidents González, Aznar, Zapatero i Rajoy. La sèrie està basada en un llibre del coronel Manuel Sánchez Corbí –un dels caps de la lluita contra ETA els anys 90, condemnat per tortures i indultat– i la caporal Manuela Simón.

La incomprensió

Els atemptats més sanguinaris fan caure en picat la comprensió cap a ETA. Proliferen aleshores denúncies de la violència de la banda. Tiro en la cabeza (Filmin), del barceloní Jaime Rosales, és una de les propostes més radicals: mostra l'assassinat de dos guàrdies civils després d'una trobada fortuïta. Ho fa al llarg d'una hora i mitja, en què només se sent el so ambient i, en el moment del clímax, el crit de txakurra (gos) etzibat per un dels assassins. El director, suprimint els diàlegs, nega als pistolers la possibilitat d'estructurar cap discurs. Filmada amb teleobjectiu, impedeix cap possibilitat d'empatia envers una violència que acaba mostrant-se com a nihilisme pur. Rosales ja havia explorat un any abans l'impacte inesperat del terror a La soledad (Filmin).

ETA és retratada en aquella època com un monstre descontrolat que fins i tot devora els seus membres. A Yoyes, dirigida per Helena Taberna, es mostra la trajectòria de la militant Dolores González Catarain, la primera dona que va ocupar un lloc de responsabilitat en l'organització però que, quan va renunciar a la violència, va ser eliminada per la banda davant la seva filla. Altres cineastes miren de trobar el terreny comú, durant els anys de plom, amb l'esperança de marcar un camí de sortida. El 2003 Julio Medem va dirigir el documental La pelota vasca, on es contraposavben punts de vista amb l'ànim de trobar, malgrat tot, una melodia comuna. Catorze anys després, el periodista Antoni Batista va jugar amb aquesta idea coral amb el documental Polifonia basca (Filmin).

La quimera de la reconciliació

Des que ETA va anunciar la fi, fa deu anys, diverses obres de l'audiovisual espanyol han mirat d'explicar de manera omnicomprensiva el conflicte, la qual cosa no significa que renunciïn a posicionar-s'hi. És el cas de Patria (HBO), basada en el llibre homònim de Fernando Aramburu i que explica la història de dues famílies amigues que queden separades per la violència. Tot i que la culpa queda clarament situada en el nacionalisme basc (i la seva Església), també es recullen les tortures i la fustigació que el món abertzale ha patit de l'Estat. Superar el dol i recosir la convivència és un dels temes prominents dels vuit capítols d'aquesta ficció.

Algunes propostes, en canvi, subratllen els casos reals en que s'ha produït aquesta sutura. La directora Icíar Bollaín narra a Maixabel (en sales de cinema) el cas de la viuda del socialista Juan María Jáuregui, que va accedir a trobar-se amb els assassins del seu marit en una decisió criticada a banda i banda de l'espectre polític. Amb dos pesos pesants de la interpretació com Blanca Portillo i Luis Tosar, és un film sobri però emotiu, que mostra una via de reconciliació, per bé que es basa en la figura de l'etarra penedit, l'únic al qual es dona veu a l'audiovisual espanyol dels últims anys. La figura de Maixabel Lasa és també central en el documental Zubiak (Ponts), en què Jon Sistiaga asseia a la mateixa taula, per dinar, la víctima i l'etarra. I també apareix al documental El fin de ETA, de Justin Webster (Filmin), que se centra en les converses mantingudes entre l'abertzale Arnaldo Otegi i el socialista Jesús Eguiguren entre el 2000 i el 2004, i que es consideren el començament de l'encarrilament de la lluita independentista basca per vies estrictament polítiques. Borja Cobeaga també va posar el focus en la llavor del diàleg amb la tragicòmica Negociador (Filmin), protagonitzada per un Ramón Barea en estat de gràcia.

El punt de vista abertzale

Produir audiovisual és car. Això explica que els creadors inscrits en el sector espanyol hagin tingut més facilitat per exposar els seus punts de vista, i que l'esquerra abertzale no hagi disposat de tants mitjans per explicar-se. O per mostrar altres perfils de membres d'ETA, més enllà del monstre, l'abduït o el penedit. A Asier ETA biok (Filmin), l'actor Aitor Merino es declara abertzale contrari a la violència però explica que el seu amic de l'ànima és membre d'ETA. En una mena de dietari en vídeo –gravat amb una sabata i una espardenya, però aclaparadorament sincer–, intenta explicar als seus amics no bascos qui és el seu amic Asier Aranguren, com va viure el seu empresonament i per què no es penedeix de la seva pertinença a l'organització paramilitar. D'altra banda, la voluntat de mostrar l'esquerra abertzale de manera no monolítica presideix el documental De Echevarría a Etxeberria (Filmin), on tots els protagonistes són independentistes bascos de la petita ciutat d'Oiartzun. I s'hi parla de totes les violències que es pateixen en aquesta comunitat.

La suma de totes aquestes ficcions és un trencaclosques impossible, amb peces repetides i algunes que falten. La imatge que en surt no és completa o unitària, però sí que permet arribar a una conclusió pròpia sobre les causes i els efectes de seixanta anys de lluita armada.