Dijous al vespre, després del Polònia, TV3 va estrenar el primer capítol d’Històries de la primària, una sèrie documental que ens connecta amb una narrativa en la qual la televisió pública va ser pionera. Aquest retrat dels centres d’atenció primària des d’una mirada còmplice té molt a veure amb les produccions que, en el seu moment, van néixer en l’aleshores anomenat departament de nous formats, creat a mitjans dels noranta per Francesc Escribano i Joan Úbeda. Històries de la primària és hereva o una evolució d’aquell Vides privades, Bellvitge Hospital, Veterinaris o Jutjats. Manté aquest esperit d’explorar el país des del vessant humà, buscant l’empatia de l’espectador amb la realitat del territori.
En els darrers anys s'ha parlat molt del sistema sanitari del país, sobretot des de la voluntat de denúncia, perquè es troba en una etapa crítica, d’emergència, accentuada pel daltabaix de la pandèmia. No només es tracta d’una qüestió econòmica, sinó també de model de gestió, de definició de l’estructura i del benestar d’uns professionals superats físicament i psicològicament per les mancances del sistema. Una situació greu que sovint s’ha abordat des d’un punt de vista barcelonacèntric i des de les necessitats i laments dels grans hospitals del país. A la vegada, s’ha alertat de la precarització de l’assistència primària i de la manca de metges de família.
Històries de la primària és una manera d’abordar el sistema sanitari del país des d’un altre punt de vista. Més que des de la priorització de la problemàtica, ho fa des de la quotidianitat. Això no vol dir, ni de bon tros, una mirada naïf. Però és a través d’aquesta rutina laboral que emergeixen, amb més o menys subtilesa, les problemàtiques, més enllà de les que el mateix espectador interpreta.
En aquest primer episodi ens acostàvem a l’àmbit rural, on en molts aspectes les dinàmiques són diferents quant als temps de visita, el vincle amb el pacient i la tipologia dels casos: “Si et truquen de pagès, ja pots córrer. Només et truquen si estan superapurats”. Històries de la primària prioritza el primer pla, estimulant també el sentit de l’escolta, tan important en la medicina. Juga amb el ritme del muntatge per transmetre el vigor de la jornada laboral dels professionals. Hi ha un subtilíssim sentit de l’humor en algunes seqüències per mostrar les particularitats que té el tracte humà. La sèrie intenta anar més enllà de la consulta. És impagable l’escena de la pausa del dinar en què metgesses i infermeres comparteixen anècdotes sobre la feina, en una mostra de la distensió necessària per tirar endavant. Un altre fet rellevant és la majoria absoluta de dones metges, un reflex de la realitat de les universitats. Aquesta feminització de l’ofici, a més, es trasllada al tipus de relat resultant, amb una càrrega emocional i de tendresa extra en algunes situacions.
Històries de la primària és una manera de recordar l’essència de l’ofici de metge i la seva importància. I de valorar-la, que és el primer requisit perquè es millorin les condicions de professionals i pacients.
