Un estimulant i polifacètic ‘Escenario 0’

BarcelonaLes actrius Irene Escolar i Bárbara Lennie han provocat amb la sèrie teatral Escenario 0, de la HBO,una onada d’estímuls i satisfaccions pels duets de directors teatrals i cineastes que s’han ajuntat per als sis episodis -sis obres de teatre diferents- que s’estrenen aquest diumenge en bloc. Tots ells van viure un estiu molt intens i estan a l’expectativa de saber com el públic rebrà la proposta, que no és ni teatre filmat ni una ficció televisiva tradicional.

“Va ser un projecte molt bonic, perquè ajuntava les dues arts i era molt diferent, ja que té un format híbrid que ens donava molt espai per experimentar”, afirma la cineasta Clara Roquet, que va col·laborar amb Miguel del Arco en la translació de Juicio a una zorra a la petita pantalla. “Com que l’obra és un monòleg va ser un repte filmar-la d’una manera creativa i vam experimentar molt amb els canvis de llum i d’espai”, explica.

Nao Albet i Marcel Borràs van portar ells mateixos la seva obra al cinema, i el rodatge va ser una sorpresa: “Com a creadors, una de les coses que més ens exciten és la novetat”, diu Marcel Borràs. “Ho intentem molt al teatre -afegeix-, i ara el repte més gran va ser posar-nos darrere la càmera”. La versió que han fet de Mammón és més curta que la teatral i beu dels nombrosos referents cinematogràfics en què se sustenta el seu teatre, com Tarantino, les pel·lícules ambientades a Las Vegas i les de sèrieB nord-americanes. “Som una generació supereducada en el món audiovisual -explica Borràs-, i aquest projecte suposa entrar en un món al qual sempre hem tingut la voluntat d’arribar, encara que no hem fet mai gaires intents i hi hem arribat d’una manera casual”. Un altre detall important d’aquest Mammón és que els autors van voler mantenir l’esperit teatral de la peça. “El treball va ser de posada en escena i de moviment de la càmera”, conclou Borràs, i posa un últim referent per al seu treball: la pel·lícula Dogville, de Lars von Trier.

Rodatges en un temps rècord

Tots els episodis es van rodar en només tres dies, després d’uns deu dies d’assajos, i els creadors van poder jugar amb elements cinematogràfics -com ara la tècnica del muntatge- que, a diferència del teatre, poden guiar la mirada de l’espectador i permeten no haver de repetir al públic algunes informacions. En el cas de Vania, Rigola va reprendre a Escenario 0 la idea de fer l’obra en un bosc en lloc de la caixa de fusta on es va estrenar al teatre. La cineasta encarregada de fer-ho possible és Carla Simón. “Va ser un exercici molt interessant perquè t’adones de les diferències entre els dos llenguatges, però algunes parts del procés creatiu són molt pròximes”, diu Carla Simón. Curiosament, al seu cinema hi ha “molt poc diàleg”, com diu ella mateixa, i va fer un “aprenentatge molt fort del que pot arribar a significar la paraula en el teatre”. Carla Simón es va emocionar molt quan va veure Vania al teatre i va treballar per portar aquelles emocions al cinema. “Vam tenir moltes converses amb l’Àlex. El seu realisme no ho és quan l’intentes traslladar a la pantalla, el realisme del cinema està en un lloc molt diferent. Per a mi el realisme és anar a caçar el gest de l’actor que no s’adona que està fent”, explica. Així que els dos creadors van assumir la teatralitat de Vania. “Ens vam adonar que no ens havíem d’amagar que el text és teatral i que el resultat no tindria el realisme del meu Estiu 1993 ”, afegeix.

El dramaturg Pablo Messiez i el cineasta Carlos Marques-Marcet van viure un moment dolç fent la versió televisiva de Todo el tiempo del mundo. Es van conèixer quan Messiez va treballar a Barcelona amb la Kompanyia Lliure i Marques-Marcet , que va fer un episodi per a una altra sèrie de la HBO, En casa. Explica que comparteixen obsessions com “el pas del temps, la mort i com es disposen els afectes”. “Els temps del teatre i el cinema són molt diferents: l’un és per compartir i l’altre és molt més construït”, explica Marques-Marcet. Així que van treballar per donar al text un tractament intrínsecament cinematogràfic, i van triar el blanc i negre per “vampiritzar” el fet teatral i allunyar la pel·lícula del “naturalisme” i “marcar un cert artifici”. Pablo Messiez volia fer cinema abans que teatre: “A l’hora de canviar està molt bé, perquè en una obra que vas pensar amb molta precisió has de deixar anar el que vas fer i repensar-ho en termes d’imatges per fer la transposició a un altre llenguatge”, conclou Messiez.

6 episodis, de Txékhov a Nao Albet

‘Hermanas’

‘Todo el tiempo del mundo’

‘Juicio a una zorra’

‘Los mariachis’

‘Vania’

‘Mammón’