Aquells éssers estranys anomenats catalans

Sorprendre’s de l’estranyesa dels altres sol ser una manera d’evidenciar la limitació de no saber mirar més enllà del melic propi. Aquest omfalocentrisme es nota especialment a la caverna, on no passen gaires mesos sense que caigui algun titular diguem-ne simpàtic sobre els costums catalans que reben sempre l’apel·latiu d’estranys. “Els costums més estranys que es fan a Catalunya i que no es fan a la resta d’Espanya”, titulava fa algunes setmanes Ok Diario, i esmentava el dia de Sant Jordi com a exemple. Per les festes de Nadal, esclar, el tió i el caganer s’enduen titulars. La Razón, per exemple, fa un parell d’anys titulava: “Els vuit costums més estranys dels catalans per Nadal” i un era no celebrar la nit de Nadal. El text contenia perles com “no hi ha una paraula pròpia per definir [la Nochebuena] i TV3 la bateja cada any com «la Nit de Nadal»”. Ah, la sempre pèrfida TV3, adoctrinant i inventant-se termes perquè els catalans siguin també uns separatistes nadalencs! Enguany no han tractat els catalans de marcians, però en l’inevitable tema sobre caganers i altres escatologies titulaven “el cagatió” amb una substantivació que feia rajar sang de les conques oculars. I, parlant de rajar sang –però per uns altres conductes–, aquesta és la imatge que concita un altre clàssic d’aquestes dates, cada cop que algú diu o escriu “cagar el tió”, com li passa enguany a un article d’El Mundo. Jo ja he trucat al 112, perquè tinguin a punt l’instrumental d’aturar hemorràgies.

La majoria d’aquests articles no tenen cap mala intenció conscient ni són burlescos. Però sí que traspuen el nacionalisme banal de qui se sorprèn que els altres no facin el mateix que tu. Rere el hi-hi, ha-ha a compte de l’escatologia catalana s’ensuma una subtil mirada censora. Per estranys. Per propis, en definitiva.