El jugador del Reial Madrid i de la selecció espanyola Joselu ofereix una entrevista a El Mundo on explica la seva decisió de deixar el club blanc per marxar a un equip de Qatar, en concret a l'Al-Gharafa, on també anirà el seu company Nacho. El titular ja és una autojustificació vergonyosa: "No només penso en els diners". I es passa tota l'entrevista argumentant que ell és un jugador competitiu i que la lliga de Qatar és "molt competitiva". I al final afegeix: "Sé que vaig a un país on la qualitat de vida per a la meva família i els meus fills és boníssima".
No passa res. Joselu té 34 anys, ha viscut una temporada de somni al Reial Madrid, i ara, davant les arribades de Mbappé i Endrick, decideix que és l'hora de fer caixa abans de retirar-se, com tants altres esportistes d'elit: Cristiano Ronaldo, Benzema o Guardiola i Xavi en el seu dia. A Qatar li ofereixen tres anys de contracte i un sou molt superior al que li oferia el Reial Madrid per quedar-se. Ell i la seva família viuran molt bé, envoltats de luxe, en un país que és una dictadura, on les dones no tenen els mateixos drets que els homes i els treballadors no tenen drets laborals ni res que s'hi assembli. Això sí, els qatarians d'origen i els occidentals que compren amb els seus petrodòlars tenen una gran qualitat de vida.
Curiosament, un company de vestidor de Joselu, l'alemany Toni Kroos, va dir que no hi aniria mai, a jugar a un país d'aquests, i s'ha retirat al Reial Madrid. Kroos, però, és una excepció. No hi ha gaires futbolistes amb consciència política i que siguin conseqüents. Però almenys agrairíem que diguessin la veritat i poguéssim llegir aquest titular: "Hi vaig perquè em paguen un munt de milions, què passa?".
