Espinàs, el treballador de la conversa

A la televisió, l’escriptor Josep Maria Espinàs preferia dir que ell feia programes de converses més que no pas entrevistes. Una precisió que, segons com, té la seva raó de ser. Una entrevista potser pretén una trajectòria traçada prèviament. Perseguir l’objectiu d’aconseguir unes declaracions concretes o un titular. Pot exigir una certa pugna o estira-i-arronsa, en què el convidat accepti una certa pressió per part de l’entrevistador i jugui a escapolir-se d’allò que el periodista persegueix. El gènere de l’entrevista permet tons molt diferents i objectius diversos. Espinàs preferia afrontar-les com una conversa perquè en la dialèctica prioritzava dos objectius. El primer, el divertiment. “Divertit no és el contrari de seriós, sinó el contrari d’avorrit. Es pot ser seriós i divertit”, li va dir Espinàs a Martí de Riquer en una de les emissions del famós Identitats. I el segon objectiu se centrava en conèixer una mica més l’altre. “La gent, espontàniament, sempre és interessant”, li va dir l’escriptor a la periodista Peté Soler en el documental Espinàs. L’ofici de conversar. Descobrir el “batec humà” que era exclusiu de cadascú. Així ho va definir l’Espinàs en el seu primer Personal i intransferible, en què conversava amb gent anònima de Catalunya: un pastor, un pescador, una cartera... En aquest mateix documental que va emetre TV3 el 2018, Espinàs revelava un dels seus secrets per arrencar el diàleg: “Els primers moments d’interrogar-lo havia de ser sobre una cosa que aquella persona sabés molt bé”. Començava preguntant per l’origen familiar o els vincles amb el lloc de naixement: el barri, el poble, l’escola... Això no volia dir que Espinàs perseguís una estructura cronològica. Al contrari. Quan notava que el convidat s’esplaiava més en les respostes, quan semblava oblidar-se de les càmeres, arrencava el divertiment més pur. El de la sorpresa de deixar-se portar. La clau radicava en escoltar. Cal tenir en compte que aleshores no tothom estava avesat a participar de l’entreteniment televisiu com ara. En els seus magnífics llibres A peu per... destacava la importància de respectar el ritme de l’altre. Si coincidia amb algú en una font, un banc, un camí o l’entrada d’un poble, primer s’hi asseia a una certa distància en silenci, després potser s’hi acostava una mica més, a vegades esperava que fos l’altre qui fes la primera pregunta o, si ho feia ell, estava atent al to per notar si l’interlocutor tenia ganes de parlar.

Sovint es parla de la taula com a terreny de joc per igualar el diàleg. Però potser cal posar èmfasi en les cadires. La televisió encara no havia explotat l’ús de butaques o sofàs on els interlocutors quedaven escarxofats. Amb Espinàs, els respatllers rectes fomentaven una actitud proactiva que estimulava a xerrar. Perquè Espinàs no va confondre mai la tranquil·litat amb la petulància de la maièutica mediàtica. No era un exhibidor de la retòrica ni un afalagador del convidat. Espinàs era un treballador de la conversa, amb la humilitat que això exigia. Pensava més en l’altre que en ell mateix.