Espies, franquisme i una bala: el fitxatge de Cruyff pel Barça el 1973, en un documental al 3Cat

BarcelonaDijous passat el 3Cat preestrenava als cines Mooby Bosque de Barcelona el documental de Lluís Canut El fitxatge, que explica amb tot detall la història de l'arribada de Johan Cruyff al Barça l’any 1973. L’acte va endarrerir-se una mica, ja que quan tothom estava a punt faltava que arribés Carles Rexach, un dels protagonistes de la peça. "No canvia, el Charly", deia Joan Manuel Asensi, company de vestidor de Cruyff i Rexach als anys 70. Rexach, ajudant de Cruyff a la banqueta després, sempre ha anat al seu ritme. Noms claus de la història d'un club, el Barça, on el neerlandès va revolucionar-ho tot.

La preestrena va permetre la retrobada de vells amics i de diferents generacions de barcelonistes, tots al voltant de l’incombustible Lluís Canut, que portava anys amb aquesta idea rondant-li al cap. L’ha fet realitat just ara que es jubila, com explicava a l’ARA fa poc xerrant amb l’Albert Om. Poder explicar amb calma i exhaustivament aquell fitxatge del 1973 era una espina que es volia treure. I així ha estat. "Jo era un nen que sortia de l’escola al carrer Balmes corrent per anar a escoltar les darreres notícies del fitxatge a la ràdio", recorda Canut. "El fitxatge de Cruyff va fer parar boig a tothom, va ser una operació molt complexa. Sempre he tingut la sensació que no s’han explicat amb cura tots els detalls, ja que no va ser un fitxatge com els d’avui en dia. Per fer-lo realitat, el president Agustí Montal va haver de desafiar el franquisme", diu. "Amb els anys he entès que el que va fer fitxant pel Barça va ser un acte de rebel·lia d'un geni i, alhora, un fet de valentia extrema per part del president del club", afegeix Canut, que presenta aquest dimarts un programa especial a les 22.05 h amb el documental (produït pel 3Cat amb la participació de Prime Video i de Justin Webster Production) i un debat posterior que comptarà amb la participació de Joan Laporta, actual president blaugrana.

El director del documental, David Fernández de Castro, ha definit el fet d'haver assumit la tasca com un gran repte i un honor, al ser el darrer treball de Canut a TV3. “El més atractiu per a mi era l'enfocament, centrar-me en la desconeguda intrahistòria del fitxatge de Cruyff. Intrigues polítiques, els finals de la dictadura, negociacions arriscades, i sobrevolant-ho tot un carismàtic geni del futbol que va revolucionar el Barça –explica–. Per això volíem que tingués estètica i ritme similar a un documental sobre espies".

Una trama amb espies

Bona part del documental se centra en la coneguda com a "trama dels oriünds". Als anys 70 en el futbol espanyol no es podien fitxar jugadors estrangers. Però com tota dictadura, el franquisme era un sistema corcat i corrupte i els clubs de futbol espanyols van crear una xarxa, amb la complicitat de funcionaris i empresaris, que consistia en falsificar passaports i documentació de futbolistes argentins i paraguaians, fent veure que eren fills d’espanyols: els famosos "oriünds". El Barça pressionava per canviar la normativa i poder fitxar estrangers, però no se’n sortia. El club blaugrana se sentia perseguit pels àrbitres i per decisions estranyes de la Federació, com quan semblava que per fi es canviaria la norma i es podrien fitxar estrangers, el 1970. El Barça, doncs, va deixar aparaulada la contractació d'un bon jugador, però va quedar-se amb un pam de nas quan a darrera hora el Madrid va votar en contra de poder fitxar estrangers. Aquell jugador era... Johan Cruyff. "Va anar de vacances a Mallorca i va passar per Barcelona", explica Canut. "Va venir a veure el Camp Nou i es va posar la samarreta, li importava poc si algú es queixava", afegeix Rexach. El Barça va aprofitar-se del fet que el gerent del club, Armand Carabén, s’havia casat amb una neerlandesa, Marjolijn van der Meer. Tenir amfitrions que parlaven neerlandès va ser clau. Va sorgir una amistat entre els Cruyff i els Carabén i el futbolista va decidir que volia ser blaugrana en aquella escapada catalana, que apareix amb precioses imatges d'arxiu al documental. El Barça va signar un precontracte amb el neerlandès per una xifra relativament baixa, 22 milions de pessetes, però les fronteres no van obrir-se.

D'altra banda, en dues ocasions el Barça va tancar el fitxatge de jugadors "oriünds", fent trampa com els altres equips, però no els van poder concretar. Va passar el 1969 amb el paraguaià Severiano Irala, àlies El Taladro, i el 1971 amb l’argentí Heredia, que anys més tard sí que va poder ser blaugrana. "Hi havia més de 100 jugadors oriünds i només descobrien problemes amb el Barça", diu Canut. Montal va criticar obertament la Federació en ple franquisme i la família del president, present al documental –on parlen la seva filla i el seu germà–, va arribar a rebre amenaces de mort. "També perquè era catalanista", afegeix Canut. Montal, malgrat rebre un sobre amb una bala i trucades, va decidir plantar cara. I va enviar el jove advocat Miquel Roca Junyent a l’Argentina per preparar un dossier per demostrar que gairebé tots els fitxatges d’oriünds s’havien fet amb papers falsificats. Al documental, Roca explica com va aconseguir aquells papers en un viatge complicat a l'Argentina dels militars. Aquell dossier va canviar-ho tot, amb espies entrant a la seu del despatx de Roca Junyent per fer còpies dels documents, funcionaris que volien salvar el cap i converses d'amagat.

Així, el Barça va poder negociar amb una posició de força amb la Federació Espanyola de Futbol: el club deixaria de filtrar casos de corrupció a canvi que es permetés fitxar estrangers. I així va ser. El 1973 va canviar la normalitat i es va poder negociar amb l’Ajax per fitxar Cruyff: "És un fitxatge que va costar, ja que el president de l’Ajax era un bon negociador", diu Canut. De fet, van arribar a dir-li que el vendrien al Madrid. El Johan s'hi va negar, per sort. Aquesta és la segona part d'un documental sobre un fitxatge que "va canviar la vida d'una generació de barcelonistes", conclou Canut: "Tots volíem ser Cruyff, ell era molt més que un jugador de futbol, era una icona, un referent. Era símbol de la modernitat".