L’espectacle darrere l’alliberament d’ostatges

Hamàs allibera la soldada israeliana Agam Berger
2 min
5
Regala aquest article

Aquest dijous, a Els matins de TV3, ens mostraven en directe les imatges del primer dels alliberaments d’ostatges israelians previstos per a la jornada, amb motiu dels acords d’alto el foc entre Israel i Hamàs. Descobríem una escena sorprenent, que anava més enllà dels codis habituals d’una operació d’intercanvi o rescat per entrar en l’àmbit de l’espectacle. Una ostatge, la soldada Agam Berger, de vint anys, pujava en un escenari precari muntat enmig de l'enrunament de Jabalia. Se sentia la cridòria de la gent al voltant. Berger saludava al públic amb el braç i sostenia un petit quadre, com si fos un certificat del procés o un diploma. Més que la fi d’un segrest semblava un acte de lliurament de premis inquietant. Al seu voltant, milicians encaputxats l’envoltaven i la gravaven amb sis càmeres diferents. Darrere seu, tres membres més de Hamàs l’escortaven amb fusells. Quan s’obria el pla descobríem dos drons més sobrevolant l’escena, com si també agafessin imatges aèries del moment. Un cop exhibida la soldada i feta la salutació de rigor, tots plegats baixaven de l’escenari i l’acompanyaven fins al cotxe de la Creu Roja que l’havia de conduir fins a Israel. Era desconcertant. No és, en cap cas, la primera vegada que veiem com l’intercanvi d’ostatges està acompanyat d’un relat de propaganda. En l’alliberament del 19 de gener vam veure com posaven les tres noies dins d’un cotxe, també mostraven el certificat emmarcat i ens oferien tot el viatge de la comitiva des del punt de vista dels membres de Hamàs, en pla subjectiu. Integraven l’espectador en el trajecte, enmig de la multitud que celebrava l’esdeveniment com una victòria, amb càntics populars de suport a la resistència.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Però aquest dijous, aquell escenari enmig de la devastació, com la tarima d’una festa major tronada, amb la salutació de l'ostatge al públic eufòric, envoltada de mitja dotzena de càmeres que la filmaven a menys d’un metre de distància, denotava tota la intencionalitat d’espectacularitzar l’esdeveniment, de teatralitzar-lo, de convertir l’ostatge en una figura pública efímera. La prova de com la televisió ha modelat les cerimònies i els rituals. Malgrat la pobresa de l’escenografia, hi havia una voluntat clara de construcció visual de la victòria, un acte de domini i autoritat. Elaboren una narrativa de poder que legitimi el seu discurs. La gran quantitat de càmeres i drons dels membres de Hamàs demostra aquesta necessitat de fer participar emocionalment els espectadors de la seva posada en escena. Hi ha una dramatúrgia en tot plegat, un guió que va més enllà de l’eficàcia de l’intercanvi. La persona esdevé una mena de trofeu de guerra, el símbol de la victòria, un objecte.

Tot i la matusseria de les formes, les imatges de Hamàs de l’alliberament ens recorden que les guerres ja no es lluiten només amb armes sinó amb narratives visuals. I aquestes escenificacions són un missatge a l’audiència.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats