L’especial de llengua per a convençuts

Dimarts, en el Nits sense ficció, TV3 va oferir Català al rescat, un especial sobre el català per valorar-ne la salut i el futur que li espera. Presentat per Agnès Marquès, el format es notava que estava plantejat des de l’obsessió per no caure ni en el pessimisme ni en el dramatisme. Més enllà dels experts en la matèria, amb un bon repertori de sociolingüistes, professors i filòlegs, tenia una mica de tot: humor, famosos, música, divulgació, reporterisme, entrevistes. Tot plegat conformava un seguit de plantejaments sobre diferents aspectes del català.

Els reportatges que recollien les respostes d’adolescents de diferents instituts de Catalunya, des de Lleida fins a Terrassa passant per Vic, van ser molt reveladors. “Amb els amics parlem castellà perquè és més còmode”, “Les meves amigues a casa també parlen en català, però com que a l’escola parlem en castellà se’ns ha quedat així”, “Quan una noia em parla en català, automàticament penso... pija!”, “Com que ens obliguen a parlar-lo, això genera rebuig a la llengua”, “Per com pinta ara la cosa, jo crec que serà més important el castellà”, van afirmar alguns dels nois i noies entrevistats. L’exercici provocava perplexitat. Malgrat el trist panorama del català que ells mateixos delataven, la seva competència a l’hora de parlar-lo era correcta. Hauria estat bé saber de quina manera la televisió i els professors els van plantejar participar. És interessant tenir en compte com aquests nois que tenien el català com a secundari o prescindible, davant d’una situació televisiva on se suposa que es podien expressar amb llibertat, tots van triar el català. És a dir, van interpretar amb naturalitat que, en aquell moment, era important parlar-lo. El context els ho requeria i ells s’hi van adaptar. Va ser bonic, enmig del programa, trobar una cita de la Carme Junyent. En especials com aquest, se l’enyora més.

L’experiment amb Pere Arquillué de passejar per Barcelona i comprovar si es podia mantenir l’ús del català al llarg d’una jornada estava molt ben pensat però potser va resultar poc representatiu. “L’experiència ha sigut bona”, va concloure l’actor després de la vivència. Cal tenir en compte de quina manera la presència d’una càmera va condicionar l’entorn. Potser s’hauria pogut treure més partit d’un experiment d’aquestes característiques. Si la presència de la càmera no hagués atribuït una autoritat al protagonista, ¿els venedors o cambrers haurien actuat de la mateixa manera? Què hauria passat si Arquillué hagués demanat la carta en català en un restaurant on les donen en castellà? O hagués anat a visitar les urgències d'un hospital? O hagués fet una classe de zumba en un gimnàs? Català al rescat va ser un programa ben executat, amè i divulgatiu, però, sobretot, va prioritzar una actitud amable i conciliadora que en cap moment mostrés les tensions ni els conflictes quotidians que poden donar-se quan es reivindica el dret de parlar o ser atès en català. Un programa de servei públic, necessari i interessant, fet per a espectadors, això sí, que ja estan convençuts de tot allò que els explicaven.