Espantats per la televisió

BarcelonaEn aquesta secció solem criticar sovint els titulars grocs o morbosos que es fan per pescar clics, però avui voldria centrar-me en el mitjà de comunicació que té més capacitat per suggestionar l'audiència, el que té, en aquest sentit, més responsabilitat social perquè arriba a molta més gent: la televisió. Una dona gran em va confessar aquest estiu que, en plena primera onada i veient la informació que donava la televisió, sobretot els informatius de les cadenes privades, es va convèncer que ella també moriria. I es va preparar per a aquest escenari. Algú dirà que és un cas aïllat, però crec que no tant.

Aquest mateix estiu, per exemple, aquests informatius connectaven amb ciutats espanyoles que patien l'onada de calor i allà apareixien periodistes que explicaven el fet d'estar a 40 graus amb uns escarafalls i un dramatisme vocal que semblava que estiguessin en una zona de guerra. L'objectiu és que l'audiència es quedi petrificada davant el televisor, però l'efecte secundari, que no sé si està prou avaluat, és que una part d'aquesta audiència, sobretot gent gran, viu espantada perquè encara atorga a la televisió una credibilitat gairebé reverencial. Són aquelles mares que truquen preocupades a la seva filla que viu a Barcelona perquè ha sentit que hi ha hagut aldarulls i a la televisió sembla que som a Kabul. ¿És possible fer bona informació televisiva sense aquesta espectacularització i dramatisme afegits? Doncs segurament sí, i TV3 n'és el millor exemple, però a escala espanyola el gran pols és entre Antena 3 i Telecinco (amb avantatge de la primera), que cada dia lliuren una batalla a mort per explicar l'apocalipsi. I els que són a l'altra banda no s'expliquen com cada dia, i davant la sorpresa de tothom, torna a sortir el sol.