Mèdia05/02/2020

Els secrets de l’Església palmariana, al descobert

Movistar+ estrena 'El Palmar de Troya', una minisèrie documental sobre la secta sevillana

Albert Castellví Roca
i Albert Castellví Roca

This browser does not support the video element.

Barcelona¿I si el Papa de la veritable Església catòlica no visqués a Roma sinó a Utrera? No és el plantejament d'una nova sèrie còmica sinó el fonament sobre el qual se sustenta l'Església una, santa, catòlica, apostòlica i palmariana, fundada el 1978 al poble sevillà del Palmar de Troya (que pertany al municipi d'Utrera) i sobre la qual Movistar+ posarà el focus a partir d'avui amb l'estrena d'El Palmar de Troya, una minisèrie de no-ficció formada per quatre capítols d'una hora que s'emetran a #0 els dijous a les 22 h.

Inscriu-te a la newsletter Sèries que t'abracenTotes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

L'Església palmariana (que es reivindica com l'"única i autèntica" continuadora de l'obra de Jesucrist) té l'origen en el testimoni de quatre nenes d'entre 12 i 13 anys que el març del 1968 van assegurar que se'ls havia aparegut la Mare de Déu en una finca a prop del poble. Durant els anys següents es van succeir episodis similars, i Clemente Rodríguez, treballador d'una empresa d'assegurances, va afirmar que havia rebut diversos missatges divins segons els quals l'Església romana estava plena de comunistes i maçons infiltrats i que el Papa que succeís Pau VI estaria al servei de l'Anticrist. Per això, quan el pontífex va morir, l'agost del 1978, els palmarians no van reconèixer l'autoritat de Joan Pau I sinó la de Rodríguez mateix, que es va autoproclamar Papa (de fet, va assegurar que l'havia coronat ni més ni menys que Jesucrist en una visió) i fins a la seva mort, el 2005, va liderar l'Església palmariana amb el nom de Gregori XVII.

Cargando
No hay anuncios

Des de llavors, l'organització ha tingut tres papes més: Manuel Alonso (Pere II), Ginés Hernández (Gregori XVIII) i Joseph Odermatt (Pere III). Precisament, Hernández és un dels principals testimonis de primera mà que apareixen a El Palmar de Troya, però no ho fa per lloar les bondats de la secta: desenganyat, l'any 2016 va renunciar al pontificat i va abandonar l'Església palmariana denunciant que tot plegat era "un muntatge", juntament amb Nieves Triviño, una exmonja de la mateixa organització amb qui es va casar pocs mesos després i que també participa en la minisèrie televisiva.

Tres anys d'investigació

El Palmar de Troya és una producció de Movistar+, 100 Balas (productora de The Mediapro Studio) i 93 Metros, dirigida per Israel del Santo i que combina els relats d'exmembres de la congregació amb imatges d'arxiu inèdites i recreacions ficcionades. Segons els seus creadors, la minisèrie és fruit d'una "profunda, minuciosa i exhaustiva investigació de tres anys" amb la voluntat de fer llum sobre "els escàndols, l'ombra d'abusos sexuals, les anècdotes inversemblants i tota mena d'acusacions" que envolten aquesta Església, que ha canonitzat personatges com Francisco Franco, Don Pelayo o Cristòfor Colom i, en canvi, ha excomunicat la família reial espanyola, els comunistes i socialistes i qualsevol persona que hagi vist la pel·lícula Jesucrist superstar.

Cargando
No hay anuncios

L'opacitat és un dels trets més distintius d'aquesta organització, que es finança només a través de les aportacions dels seus fidels (molts dels quals estrangers) però que ha sigut capaç de construir una majestuosa basílica al poble del Palmar i d'acumular una gran riquesa. De fet, la secta va acusar Hernández d'haver robat dos milions d'euros i el BMW X6 que utilitzava com a papamòbil quan se'n va anar. Aquestes acusacions no s'han pogut demostrar, però Hernández va arribar a passar onze mesos en presó provisional per un intent de robatori amb violència al temple dos anys després de la seva abdicació. Malgrat ser condemnat a sis anys de presó (i la seva dona, a cinc), va quedar en llibertat gràcies a un acord amb la Fiscalia.

Com diu Movistar+, la història de l'Església palmariana, i la minisèrie que en revela els secrets, és una barreja de "tragicomèdia, surrealisme, humor negre i autèntics drames personals".