L’escola, en primer pla

Els dimecres al vespre els espectadors de TV3 tornem a l’escola. La cadena ha estrenat Històries de l’escola, una sèrie documental que ens endinsa en la realitat de mestres i alumnes de diferents centres de primària, secundària i formació professional. El format s’inspira en la prolífica tradició francesa de documentals que exploren l’àmbit pedagògic. Es percep la influència de produccions com Être et avoir (Nicolas Philibert, 2002), La clase. Entre les murs (Laurent Cantet, 2008), La Cour de Babel (Julie Bertuccelli, 2014) i tants d’altres, mostrant la dificultat per motivar els alumnes, les tensions dins del sistema educatiu o els reptes de la diversitat cultural a les aules. Històries de l’escola prescindeix d’un narrador i d’entrevistes. Es limita a l’observació plena de la realitat de l’escola. Es defuig el pla general per prioritzar el primer pla, buscant una aproximació més humana. No es tracta de relatar els fets concrets sinó de penetrar en l’espectre emocional i empatitzar amb els protagonistes. Professors i alumnes són observats com a participants d’un ecosistema que està en crisi, i les interaccions i reaccions serveixen per explicar-ne les causes subjacents. La càmera es fixa en les mirades, els silencis, l’estat d’ànim, l’actitud i les converses. El primer capítol, a l’Institut Rocagrossa de Lloret de Mar, arrenca amb el debat per a la regulació de l’ús del telèfon mòbil, un dels grans temes de l’àmbit educatiu. A mesura que avança el relat, s’hi sumen nous conflictes i la tensió narrativa incrementa. El Micky, el tècnic d’integració social, esdevindrà el fil conductor en la seva qualitat de mediador. La forta discussió entre alumnes durant la classe de castellà ens traslladava simbòlicament a una altra realitat televisiva que els protagonistes coneixen molt bé: nois i noies es discutien com ho fan els participants d’un reality. I és que a Històries de l’escola veus molt més del que s’inclou en la imatge i explica molt més del que verbalitzen els personatges. Captes tot aquell pòsit social i cultural que conforma la seva realitat. Aquest escenari tan delicat és un reflex de circumstàncies socials que es couen fora de l’escola. No cal entrar-hi en detall, només intuir-les, perquè cada cas individual, cada problemàtica, sigui un exemple d’una realitat global.

És molt difícil determinar com la presència de les càmeres ha pogut condicionar la conducta dels protagonistes. També si l’exercici de redacció final per rebaixar l’agressivitat anímica dels estudiants està induït pel programa o és una solució recurrent del mateix centre.

Amb Històries de l’escola, més enllà de quedar-nos amb la postal voluntariosa i condescendent de la realitat educativa, o amb un pessimisme passiu, el programa serà útil en la mesura que sigui capaç d’estimular el debat social i reflectir les necessitats del sistema que no estan sent ateses. Perquè la voluntat de documentar la realitat a les escoles ha d’estar vinculat a l’interès pel procés de construcció de la ciutadania. Observar les generacions més joves és un exercici per entreveure els problemes del futur.