Cèlia Cernadas: "Els periodistes patim dues dictadures: la de la pressa i la de la brevetat"

BarcelonaCèlia Cernadas (Barcelona, 1971) recorre el món des de fa 20 anys amb un micròfon de Catalunya Ràdio. La periodista, que va ser corresponsal a Washington entre 2015 i 2017, acaba de publicar Fora de focus (Ara Llibres), on recupera històries, situacions i persones que no han cabut a les seves cròniques. Una interessant reflexió sobre el periodisme avui.

Dius que en aquest ofici, amb anys donant tombs en llocs on hi ha situacions difícils, els periodistes anem carregant una motxilla.

— La motxilla es va omplint i el llibre m'ha ajudat a compartir-la. De vegades trobes gent o situacions que només pots recollir en una crònica molt breument, sense context, testimonis que t’impacten. I marxes amb la sensació que no els has pogut explicar bé. En 20 anys et queden moltes coses a la memòria i volia explicar-les des d'un punt de vista més personal i pausat. Per primer cop he fet servir el jo i aquest llibre m'ha reconciliat amb aquesta sensació que sempre et queda quan tornes que t’han quedat moltes coses per explicar. És un llibre que vol explicar els grans reptes i conflictes del món a partir d'històries humanes que he trobat en diferents països: des de Bolívia fins al Senegal, Líbia, els camps de refugiats de Grècia o la frontera entre Mèxic i els Estats Units.

La pressa és un enemic.

— Tenim dues dictadures: la de la pressa i la de la brevetat. La pressa t’obliga a abordar gent que de vegades ha passat per situacions dificilíssimes d’una manera massa directa. De vegades has de fer amb un desconegut el que no faries amb un amic. Quan algú et presta la seva vida t’està traspassant una responsabilitat com a periodista d’explicar-ho bé. Però alhora els has d'estar agraïda, perquè aquesta experiència exemplifica molt millor que qualsevol dada o informe el que vols explicar. Però hem de fer cobertures amb pressa, per motius econòmics i també perquè ara ja no és la ràdio, sinó la web, l'Instagram, el Twitter... i has de treure temps per a tot i ho has de fer de pressa. Cada cop som més homes i dones orquestra.

¿I, amb tots aquests canvis, continua tenint sentit la figura de l'enviat especial?

— Molts ucraïnesos expliquen directament a les xarxes socials el que els està passant, i la gent els pot llegir directament. Però crec que precisament el nostre rol és endreçar el caos. I això no vol dir no comptar amb els periodistes locals: jo sempre que viatjo hi contacto. Per això agraeixo a aquest munt de gent que en totes les cobertures s'han prestat a guiar-me, traduir-me, presentar-me gent, explicar-me el context... I els oients potser se senten més a prop quan algú del seu mateix context els explica una altra realitat. A més, ara m'he adonat que a molta gent li interessa també l'experiència del periodista.

Al llibre no parles d'Ucraïna, però per a tu va suposar un abans i un després.

— Jo era a Ucraïna quan va esclatar la guerra. Hi havia anat abans, perquè els Estats Units havien posat una data, però no ens ho acabàvem de creure. Hi vam anar amb la idea d'explicar la tensió. I em vaig despertar amb el so de les bombes a Khàrkiv, quan va començar la invasió. És una sensació molt diferent de quan viatges a un país que fa temps que està en guerra. No havia viscut mai res així i potser és el primer cop que vaig passar por. Pensava que Kíiv podria ser assetjada, com ho va ser Sarajevo. Però és increïble com ràpidament el teu cervell es ressitua. Per a mi va ser un abans i un després, per l'impacte que em va provocar veure en directe com una decisió presa en un despatx a Moscou podia destrossar la vida de milions de persones. Després haig de dir que algunes cobertures que he vist m'han fet sentir incòmoda per l’exhibició de la mort i del dolor. Crec que hi ha uns límits que no s’han de traspassar. Sembla que com més a prop del front més bona és una crònica i jo crec que no és això.

 ¿I no creus que la gent s'afarta de llegir o escoltar tanta desgràcia? Últimament, no tenim gaire bones notícies per explicar...

— Sí, i en certa manera és normal. El món passa per un moment d'incertesa: la pandèmia, la guerra, l'emergència climàtica... Un dia estava en un bar, al costat d'un matrimoni, i l'home li va comentar a la dona una notícia, ensenyant-li una pàgina del diari, i ella li va respondre "Pásame el 'Lecturas'", perquè ja no podia més. Molta gent vol desconnectar del món perquè ja no sap com assumir-lo. I els periodistes hem de canviar les narratives, buscar altres punts de vista, explicar-nos de manera més amena i entenedora. Això també forma part de la nostra feina. En moltes societats avui veiem una tendència al replegament, al tancament de fronteres, veiem créixer un discurs d'extrema dreta de "Nosaltres primer". És un discurs que Trump va normalitzar. Però els grans reptes del món no els podrà resoldre cap estat, per això hem de ser conscients que la gran majoria de la gent al planeta viu a la perifèria política, econòmica i social. Reconèixer aquesta gent ens ajudarà a trobar solucions. Si ens obrim més, el món ens semblarà un lloc menys hostil.