Josep Maria Casasús: "En periodisme abans hi havia els mateixos defectes i els mateixos vicis que hi ha ara"

BarcelonaDisciplinat i metòdic, fa deu anys que Josep Maria Casasús agafa de la mà el lector de l'ARA per dur-lo en un viatge cap a la descoberta de la tradició periodística catalana. Un recorregut cap al passat que el periodista i mestre de periodistes defensa que no és un acte de nostàlgia sinó un aprenentatge per al present i el futur. L'Abans d'ara, la seva secció diària amb excepció dels dilluns –"el diari va considerar que potser havia de descansar algun dia", diu rient– celebra aquest dissabte una dècada de vida i Casasús assegura que no li falta material per continuar molts anys més.

La secció Abans d'ara arriba als 10 anys. ¿S'ho imaginava quan la va començar a fer?

— No, no m'ho imaginava, la veritat. Pensava que aquestes coses tenen un límit: per part meva, de no tenir prou matèria per treballar, i per l'altra, pel mateix diari, que digués que ja n'hi ha prou. Sortosament, cap de les dues coses ha passat.

En l'article amb el qual iniciava la secció vostè deia que el periodisme català dels anys 20 i 30 del segle passat havia arribat a quotes comparables a les d'altres països. Com veu el periodisme català actual? ¿Creu que està al nivell d'altres països?

— Crec que sí. Als anys 30, amb la República, hi va haver una gran embranzida i vam guanyar el terreny que havíem perdut durant gairebé cinquanta anys. Quan als Estats Units feien periodisme informatiu de tota mena, aquí només es feia d'opinió. Hi va haver un salt qualitatiu important. És cert que amb la postguerra es va estroncar la línia de progrés professional, però es va recuperar als anys 70. Crec que en aquests moments el periodisme que fem aquí és comparable al que es fa en altres indrets.

Molts cops busquem referents periodístics fora de la nostra tradició i ens fixem en el món anglosaxó.

— És cert que actualment es busca molt el que es fa en altres països per la facilitat que tenim perquè coneixem idiomes i podem accedir als diaris digitals. En la meva opinió, les noves promocions de professors de periodisme, a partir dels anys 70, han anat incorporant la tradició periodística catalana. Sí que és cert que jo vaig començar amb aquesta línia, però els que m'han seguit ho fan millor que jo i coneixen més coses que jo. Als anys 60, quan jo vaig ingressar a periodisme, a l'escola de l'Església, l'única que hi havia a Barcelona, ningú ens parlava dels clàssics del periodisme català, però tampoc del forà. Tot era molt presentista i encara ho és. És una rèmora de la professió.

La seva secció demostra que hi ha paral·lelismes entre el present i el passat, però ens costa mirar cap enrere.

— No soc nostàlgic de la història: ens ensenya el present i ens serveix per preveure el futur. Aquests dies, buscant coses per a la secció, he trobat articles sobre les grans sequeres que hi va haver als anys 70, fa mig segle. Llavors ja es publicava que es podia anar caminant al pantà de Sau, però la gent es pensa que això és nou. Mirar al passat no és un exercici d'enyorança sinó una manera de no dir ara coses que no són certes.

¿El "presentisme" del periodisme s'ha aguditzat amb l'aparició dels mitjans online?

— Abans no hi havia aquesta necessitat immediata de posar en solfa aquella informació que es rebia en una trucada, per exemple. També haig de dir en defensa dels estudiants de periodisme que això que es diu que no llegeixen també passava en la meva època. Nosaltres érem 25 estudiants que estàvem motivats i, en canvi, no compràvem diaris.

I per què no compraven diaris?

— Perquè quan ets jove, o bé tens el diari a casa perquè els teus pares hi estan subscrits o bé el llegeixes a la facultat. No tens necessitat de gastar-te uns dinerons en el diari. Abans hi havia els mateixos defectes i els mateixos vicis que hi ha ara.

I també era un sector precari?

— No era una vida precària, ho haig de confessar. En això s'ha empitjorat. Quan jo feia primer de periodisme ja em van fer contracte indefinit com a ajudant de redacció amb un salari que estava dins de les taules salarials que estipulava el govern.

Un altre dels canvis de la professió és que tenim més contacte amb els lectors. Com reben els lectors la seva secció?

— He rebut comentaris de tota mena. Sí que és cert que qui només mira un dia la secció pot pensar que l'article que trio és la meva opinió, o que només trio gent de dretes o d'esquerres. Jo faig tries intentant compensar. No s'ha de jutjar per un dia sinó pel conjunt de l'obra.

¿Hi ha algun moment que tingués dificultat per triar tema o l'actualitat sempre dona idees?

— No, no m'ha passat mai, per això estic tan content. Treballo amb un document d'Excel en el qual programo tot l'any i hi vaig posant les efemèrides que sé que s'hauran de commemorar. A banda d'això, vaig publicant articles que es relacionen amb fets de l'actualitat. Un cop tinc decidit quin tema, personatge o escriptor seria interessant, faig una cerca a Google sobre les dades fonamentals d'aquell fet o persona, però no me'n fio. Ho comprovo tot amb l'enciclopèdia catalana i amb la britànica. Un cop he fet les comprovacions, miro els meus arxius de paper, de quan feia classes. A mi m'agraden les dues formes de treballar, la clàssica i la nova. Quan feia classes els deia als estudiants: "Heu de tenir les dues cultures, la clàssica, per saber on trobar un llibre que no serà a Google, i la nova. Qui només domina les noves tecnologies, malament. Qui només domina la clàssica, també".

Imagini's un estudiant de periodisme que està a punt d'acabar la carrera. Quins tres periodistes catalans clàssics li diria que ha de conèixer?

— Els tres grans clàssics del segle passat serien Josep Pla, Gaziel i Eugeni Xammar. De Xammar, però, hi ha poca matèria pròpia d'ell que es pugui consultar perquè era un periodista molt d'agència. També hi afegiria Josep Maria de Sagarra com a articulista.