Elisenda Carod: "No em dona la gana d'haver-me d’aprimar per ser valorada"

BarcelonaDes de fa dues temporades, Elisenda Carod (Barcelona, 1981) presenta juntament amb Òscar Fernández La tarda de Catalunya Ràdio, el magazín de sobretaula de la ràdio pública. Enfrontat al Versió RAC1, el programa ha aconseguit fer-se el seu forat i en l'EGM del juliol van registrar 133.000 oients. Per si comandar les tardes de Catalunya Ràdio no fos prou feina, Carod continua col·laborant setmanalment amb l'Està passant de TV3.

Quan vas començar a La tarda de Catalunya Ràdio tu venies de fer entreteniment. És un gran canvi. Com ho has viscut?

— La gent em coneix de l’entreteniment perquè hi poso la cara, però jo he estat redactora molt de temps. He redactat informatius, al grup Flaixbac i a Flaix TV. Per a mi no ha sigut tant xoc com per a la gent que només em coneix de la televisió. Però sí que és cert que ha sigut un repte. He après molt dels meus companys i crec que ells aprenen de mi, en el sentit que el rigor no és incompatible amb el to proper. Fer humor és una cosa molt rigorosa.

Les comparacions entre RAC1 i Catalunya Ràdio són inevitables. ¿Sentiu la pressió per arribar a les xifres d’audiència de RAC1?

— No, ni des de la casa ni a títol personal. Jo he mamat molta ràdio i un dels meus programes preferits històricament ha estat el Versió del Toni Clapés, ja quan el feien a Catalunya Ràdio. Pel que fa als números crec que la ràdio pública ha de batallar per fer una oferta en què cregui i que sigui responsable amb la realitat que representem. Des de la casa no ens demanen competir en números. És evident que ens demanen que ens acostem a la xifra, seria ximple dir el contrari. Personalment, creiem que no podem ni volem competir perquè estem oferint una alternativa de ràdio. Seria absurd intentar guanyar el Clapés amb les seves mateixes eines; és el millor fent el que fa. 

Compagines La tarda de Catalunya Ràdio amb l’Està passant, on durant molt de temps eres l’única dona en pantalla. En els últims temps s’han incorporat més dones. Era un canvi necessari?

— Era una cosa que volia i m’hagués encantat fer dupla amb alguna dona. El programa també ho volia [que hi hagués més dones] i ho buscava. Els editors, en el meu cas de ràdio, hem de fer feina per buscar-les. L’Està passant ha fet feina de redescobriment: una Oye Sherman, que no l’havíem vist en tele; una Charlie Pee, que tampoc l’havíem vist en tele aleshores… Queda molt camí per fer perquè, insisteixo, és més fàcil triar noms consolidats i històricament els homes han tingut les plataformes i fa més anys que estan formats, validats i que han començat a fer carrera. Nosaltres hem tingut menys oportunitats, no és que hi hagi menys dones bones. Ara estic en un moment de scouting, buscant a través de xarxes. I crec que l’Està passant també està en aquesta fase. 

A l’Està passant fas molt carrer.

— Perquè el meu fort és la gent!

Tens molta cara o és que caus bé?

— Les dues coses. Però és un constructe, eh? A mi m’agrada molt la gent, però m’és molt més fàcil relacionar-m'hi des del personatge que des del meu jo personal. Sempre he sigut molt introvertida, he hagut de fer un constructe i aprendre eines perquè per a mi és un esforç parlar amb la gent. Tinc molta empatia, i ser llegir molt la gent. Dit així, semblo una manipuladora [riu]. Ho faig des de la sensatesa. 

Els personatges públics i els comunicadors que teniu xarxes socials sou més susceptibles de rebre crítiques o patir campanyes d’odi. Com ho gestiones?

— Vaig estar uns anys que m’afectava moltíssim i vaig aconseguir superar-ho. Vaig entendre que si alguna crítica em feia mal era perquè estava connectant amb alguna cosa que jo també pensava. Després vaig aprendre a fer que em rellisqués. Durant el confinament ho vaig passar molt malament perquè era molt difícil fer contingut audiovisual estant a casa. Crec que vaig fer autèntiques joies i vaig rebre algunes crítiques absurdes. Personalment, he decidit apartar-me molt de Twitter perquè està agafant un caire que no m’interessa. Xafardejo, però no vull exposar-me a odi perquè no em fa bé. 

¿Les crítiques que reps creus que són més virulentes pel fet de ser dona?

— Més que virulentes diria que són més injustificades i desacreditadores. Ens invaliden professionalment, ens invaliden com a pensadores, com a humoristes. Entenen que si estàs als mitjans és perquè ets amigueta de no sé qui, o diuen que ets filla de Carod Rovira, cosa que és mentida. 

Tu has parlat de la necessitat de mostrar diferents tipus de dones. Has vist una evolució?

— Sí, a Televisió de Catalunya. Crec que jo i altres companyes hem contribuït a mostrar cossos no normatius en el món de la tele. Crec que veure algú com jo a la tele és acostumar l’ull i fer un gran favor a les properes generacions. El meu ideal seria arribar a un body neutral de veritat: que arribi un punt que el cos no importi, de veritat. Crec que estem evolucionant. Jo estic veient altres realitats a la tele que fins ara no sortien ni de conya pel que fa a les dones. 

Però encara donem importància als físics. 

— La grassofòbia existeix i jo no dic que jo no la practiqui. Per molt formada que estigui i per molt que busqui el body neutral, jo soc la primera que dic: “Ostres, m’he engreixat molt en els últims anys” (tinc un problema de tiroides). Practico la grassofòbia contra mi mateixa. És una lluita constant. Fins i tot jo, que estic ben situada professionalment, no puc evitar pensar que si fos més normativa físicament em sortirien més feines, no ja d’humor, sinó de presentació convencional. I no puc evitar estar constantment batallant amb mi mateixa i dient: "Aprima’t, a veure si et surten més coses". I, per altra banda, penso que no em dona la gana d'haver-me d’aprimar per ser valorada. Les dones estem constantment amb aquesta dicotomia al cap i hem de fer un esforç entre tots plegats. Quan dic que la grassofòbia existeix no estic culpant la gent, tots la practiquem i tots hem de fer un esforç per no fer comentaris ni judicis del cos. No es tracta de dir “tots els cossos són positius”, simplement no importa.