Olga Viza: "He envellit de cara al públic i em sembla extraordinari haver tingut aquesta possibilitat"

BarcelonaL'any 1978 Olga Viza (Barcelona, 1958) va debutar a TVE i, a partir de llavors, es va convertir en una de les periodistes esportives de referència de l'estat espanyol. Després de més de 40 anys de trajectòria, Viza, que va narrar els Jocs Olímpics de Barcelona i va dirigir i presentar els informatius d'Antena 3, ha estat reconeguda amb el Premi Ofici de Periodista 2022 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que rebrà aquest dimarts.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha reconegut la teva trajectòria. Com vius els homenatges?

— Fins ara no els he viscut de cap manera. Aquest premi era l'última cosa que em podia imaginar. Si és un premi a la trajectòria no em faré l'estreta: fa 40 anys que faig aquest ofici. Em sento molt honorada. 

Quan es va anunciar el guardó, el Col·legi assenyalava que ets una pionera de les periodistes esportives. ¿Tu tenies referents quan vas començar la carrera periodística?

— Mai m’havia plantejat fer periodisme esportiu tot i que soc filla d’un jugador de bàsquet. A casa he viscut l’esport i, com que l’he viscut d’una manera molt natural, per a mi continuava sent així. Tot va ser molt casual, hi vaig anar [a TVE] perquè un company de la facultat em va dir que hi anés. Quan vaig entrar hi havia la Rosa Maria Garriga, que malauradament ens va deixar fa poc, la Teresa Aranda, la Mari Carmen Izquierdo i la María Antonia Martínez. I vaig entrar jo i a mi em va semblar natural. L'important és amb qui treballes. El director del programa tenia 26 anys i ell va obrir la porta a periodistes joves fossin noies o fossin nois. A veure, sé comptar i sé que érem poques, però em cridava més l'atenció que algunes i alguns fóssim tan joves al costat d'aquells periodistes mítics com el Juanjo Castillo. Nosaltres no vam tenir grans dificultats, però la següent generació sí. Cada vegada eren més les dones que s'incorporaven a la televisió i llavors va començar un "per favor, no entreu totes de cop". Molts es van sentir envaïts. I després hi va haver una involució absoluta amb les dones al món audiovisual i se les va cosificar. Em preguntaves si tenia referents i sí que en tenia, però eren masculins.

Per a les generacions posteriors segurament tu ets un dels seus referents

— Sí, més tard van venir moltes dones a la televisió esportiva, com la Pilar Calvo, que va fer futbol a TV3. Nosaltres tenim un xat de periodistes esportives, d'amigues, i sí que és veritat que al principi els nostres referents eren homes com el Puyal.

I en aquest grup d'amigues com veieu ara la vostra professió? Deies que hi va haver una involució, però ara sembla que estan canviant coses. Fa poques setmanes TV3 va anunciar que Danae Boronat faria les retransmissions del futbol femení.

— Sí! Estic tan contenta per la Danae! Crec que ja no es fa cap pas enrere, però que s'ha d'estar alerta. Crec que ara hi ha més cultura de veure, llegir i escoltar periodistes esportives i que han demostrat que en saben un munt i que ho fan de nassos. Tot és adquirir hàbits i cultura. Abans era molt estrany sentir una dona xisclar un gol. El dia que vaig veure a la BBC a una dona cantant un gol del Mundial de Rússia em vaig emocionar. Vaig pensar "això és meravellós". I l'únic que hem de fer és escoltar-ho més i incorporar-ho més.

Tu també has sigut presentadora d'informatius, però l'esport sempre t'ha continuat atraient?

— Sempre m'hi he fixat molt i no l'he deixat mai. Ara la meva mirada sobre l'esport és diferent, m'agrada més l'abans i el després. L'esport necessita literatura, història, sociologia, ciència... Només l'hem viscut centrat en la notícia.

L'aparició de les xarxes, a més, ha fet que siguin notícies de consum ràpid.

— Exacte. Jo no estic gens enganxada a les xarxes. Segueixo gent per saber les coses que recomanen o aconsellen persones que m'interessen, però res més. Va ser una reflexió profunda: no necessito viure interactuant amb xarxes.

¿I com veus que la dependència dels mitjans de les xarxes?

— Crec que a vegades això porta a la banalització, a l'error, a les fake news. Però és veritat que hi ha un volum d'informació extraordinari: hauríem d'inventar una rentadora on arribés tot, filtrés i et digués "això sí, això no". L'Iñaki Gabilondo sempre deia una frase sobre les xarxes que li vaig dir que li robava: "En cas d'inundació, el primer que escasseja és l'aigua potable". Quan hi ha tant volum d'informació, la primera cosa que falta és la verificació. El tren de la nostra realitat no pot passar per vies tan febles.

La teva trajectòria està molt vinculada a la televisió. La trobes a faltar?

— Jo creia que em passaria, perquè vaig estar 30 anys sense interrupció a la televisió. He envellit de cara al públic i em sembla extraordinari haver tingut aquesta possibilitat. Després t'adones que hi ha moltes coses a aprendre. Jo tinc només una virtut: m'il·lusiono amb coses molt petites, amb les coses que no sé, que són les que més m'interessen. La ràdio, escriure entrevistes... són coses que em sembla encisador aprendre a certes altures. Si torno a un plató de televisió és com anar en bici: sé on he de mirar. És un lloc que he estimat sempre, hi estigui o no.

Deies que t'has fet gran a la televisió i davant del públic. ¿Has sentit pressió estètica en algun moment?

— A qualsevol persona, també als homes, li interessa tenir una imatge raonable, però el més important és la informació que dones, que té una incidència directa en la vida de la gent. Aquesta és una sensació molt poderosa. Quan vaig començar a fer informatius em van dir que havia de vestir de manera molt discreta, que res desviés l'atenció perquè l'important és el missatge i no el missatger. Això ho vaig entendre i, a més, és molt més còmode. Òbviament, no m'era igual, però he sortit sense pentinar o sense maquillar si hi ha hagut un atemptat. No passa res: miri, soc així.

Has tornat a Antena 3, on vas treballar molts anys, per ser col·laboradora del nou programa de Sonsoles Ónega.

— Se n'ha fet un gra massa, d'això! També vaig estar amb el Màxim Huerta com a col·laboradora. Quan la Sonsoles em va trucar, m'ho vaig pensar bastant. Al final vaig dir que sí i si no funciona giro cua i ja està. Em fa il·lusió treballar amb ella i retrobar-me amb molta gent que estimo, perquè allà hi ha bona part de la meva família professional. I tocar una altra vegada actualitat, però actualitat social.

Es viu diferent el periodisme des de Madrid que des de Catalunya?

— Sí, però parlo de quan jo estava allà. Jo vaig passar de fer informació esportiva a editar un telenotícies nacional. No ho havia fet mai, allò, em semblava que algú s'havia tornat boig quan m'ho va proposar. L'equip era l'hòstia, em van ensenyar molt.

Et vas llançar a la piscina.

— Sí, i de sobte miraves i deies: "Ei, que això no és la Rambla Catalunya". Eres al bell mig de tot i era un periodisme en ebullició.

I un periodisme de confrontació?

— No, però sí que és veritat que Antena 3 era una televisió que havia comprat el Grup Zeta i estàvem vigilats per tots. El que notava era que la tensió informativa era molt diferent.

Quin consell donaries a periodistes que comencen ara la seva trajectòria professional?

— No soc ningú per donar consells. El que sí que dic és "equivoca't". Per què no equivocar-se? S'aprèn més dels errors que de les victòries. Jo ara tornaria a fer el que vaig fer perquè ja sé com va anar, però a vegades penso: "Com vas ser capaç de fer allò?"

Va sortir bé.

— Va ser sortir bé, però jo no soc capaç de visionar moltes coses. Un projecte nou no passa cada dia. Recordo el dia de la presentació de la cadena que hi havia tot déu: el Quintero, la Mercedes Milà, l'Emilio Aragón, fins i tot la Concha Velasco. Tot era una il·lusió, i davant d'això...

Dius que t'il·lusiones fàcilment amb les coses. Quina il·lusió professional tens ara?

— No he fet mai plans i a vegades m'han sorprès, com ara deixar els esports, que és la millor escola que he tingut.

Així que el que vingui, vindrà.

— Jo què sé! Potser m'obro un compte de Twitter o un Instagram i em poso a fer morrets! [riu]