Joan Salvat: “És un error que ens prohibeixin veure les televisions russes”
Periodista
Joan Salvat (Sant Feliu de Llobregat, 1956) va entrar a Televisió de Catalunya quan tenia 27 anys. Aquesta tardor ha enviat, a tots els seus companys, una carta per explicar-los que es jubila després de tota una vida professional dedicada als reportatges i als documentals. Durant 24 anys va dirigir el 30 minuts, el programa més longeu de la cadena. En aquells inicis de TV3, van aprendre a fer televisió mentre la feien. Per al primer guió d’un reportatge van escriure tot el text com si fos per a un diari. El realitzador els va estripar la feina i els va ensenyar a parlar en imatges. I fins avui. En els últims 8 anys Salvat ha estat al capdavant del Sense ficció. En la carta de comiat a TV3, firmava com a experiodista. Impossible. D’això no se’n deixa de ser mai encara que ara digui que vol veure-les passar mentre poda el seu jardí feréstec de la Floresta.
¿En 30 minuts es pot explicar tot?
— Evidentment que no, però es poden donar pistes perquè la gent es pugui fer la seva composició d’allò que ha passat.
El 30 minuts el vau estrenar el 1984. Per què és l’únic programa que aguanta des de l’inici de TV3?
— Perquè cobrir allò que està passant i donar un punt de vista que vagi més enllà del minut i mig de la notícia puntual és una necessitat. El reportatge permet anar al lloc on estan passant les coses, explicar-ho i que hi hagi una reflexió. Això és molt important.
Una tele comercial que avui posi en prime time programes com 30 minuts o Sense ficció, és insòlita al món?
— És una rara avis. El 60 minutes de la CBS porta tota la vida en prime time. Però és un programa d’entrevistes amb imatges, no de reportatges. L’important són els personatges que hi surten. Si l’Obama ha de fer una declaració, anirà allà.
El Don Hewitt, el creador d’aquest programa de la CBS, deia que “la televisió té èxit quan provoca una sensació a l’estómac”. Gairebé 60 anys després, ¿aquesta fórmula encara és vigent?
— Jo crec que sí. Una sensació a l’estómac és que et quedis clavat intentant entendre allò que t’estan explicant o que et descobreixin realitats desconegudes. Per exemple, el 30 minuts sobre els orfenats a la Xina és d’aquells reportatges que tothom que el va veure encara el recorda.
El 30 minuts va crear un llibre d’estil propi: sense música d’ambient, sense efectes, sense càmera lenta. Si fos per tu, ¿s’hauria mantingut aquella ortodòxia?
— No, perquè crec que s’ha d’evolucionar, però sí que se n’ha de mantenir l’essència. Com menys coses supèrflues hi hagi entre el que ensenyes i el que passa, més sensació de proximitat i de realitat tindrà l’espectador. Com menys floritures de realització o de muntatge, millor.
El reporterisme ha evolucionat cap a l’espectacularització. ¿A favor o en contra?
— Estic en contra que es tergiversi la realitat del que es vol explicar. La nostra obligació és donar elements perquè la gent es pugui formar el seu propi criteri. Estic en contra de les prohibicions. Això que ens estiguin prohibint veure les televisions russes ho trobo un error. Ens prenen per infants i tots ja som prou grans per poder veure el discurs que estan veient a Rússia. Per entendre la societat russa i el que està passant, necessites tenir aquest element. És com quan vam prohibir la càmera oculta, aquí a TV3. Em sembla un error perquè resulta que pots emetre un documental sobre Corea del Nord, com va fer el Sense ficció, on es veu com se salten tots els impediments per tenir accés a armament. Està tot gravat amb càmera oculta i això ho pots emetre, però en canvi tu no la pots fer servir, tu no ho pots produir.
La tendència és que sovint el presentador d’un reportatge surti en pantalla passejant pels llocs. ¿És una moda o és ego del periodista?
— Més aviat és moda. Això el 60 minutes ja ho feia. Donava molta presència al reporter. El reporter en el paper de relator és una manera d’intentar apropar l’espectador a allò que s’està explicant. I fins i tot donar les seves sensacions al lloc dels fets. Al 30 minuts sempre s’ha intentat no fer-ho. En canvi, al Sense ficció és diferent perquè hi pot haver més presència de l’opinió, entre cometes, de la persona que ha fet el documental.
Carles Porta va fer un reportatge sensacional sobre els crims de Tor, la muntanya maleïda, amb l’estil sobri del 30 minuts. Ara fa els Crims amb un llenguatge narratiu i una estètica molt diferents. ¿Això és espectacle televisiu o és evolució del periodista?
— És evolució però també és una altra cosa. Ara està fent una sèrie amb tots els recursos que pot utilitzar per explicar allò d’una manera atractiva i convertir-se en un èxit d’audiència, com està sent. Però això no és un 30 minuts, és una cosa més personal del Carles Porta, fins i tot amb la veu que hi posa, l’escenografia. Tot és més cinematogràfic.
Igual que la cançó no va aconseguir que el vídeo matés l’estrella de la ràdio, ¿totes les noves plataformes són l’enterramorts de la televisió convencional?
— No. La televisió convencional té el seu paper. Sobretot té els informatius, que són una cita a una hora determinada per veure què ha passat, i aquestes plataformes no ho tenen. Però hi ha d’altres gèneres, com els documentals, que tenen vida més enllà de l’emissió televisiva, i ara els pots veure quan vols, cosa que abans no passava.
De la televisió en continues enamorat, no te n’has desencantat?
— Crec que és un mitjà fantàstic.
De TV3, ¿estàs orgullós de com s’han fet les coses aquests últims 10 anys?
— Estic orgullós de TV3 perquè s’han portat molt bé amb mi i, a més, m’han permès desenvolupar una professió on mai hauria imaginat d’arribar on vaig arribar i anar a tot de llocs a fer reportatges. Després, aquests últims anys, crec que hi ha hagut una interferència política amb el tema del Procés, i a vegades l’arbre no ens ha deixat veure el bosc. En algun moment s’ha fet massa campanya a favor d’unes posicions determinades i se n’han desprestigiat d’altres, quan una televisió pública ha de respectar tots els posicionaments. Em semblava increïble que es pogués insultar una força política que havien votat un milió de catalans. En algun aspecte es va perdre una mica el nord.
En comptes d’explicar el Procés, s’ha fomentat el Procés?
— Sí, sí.
¿TV3 adoctrina, com diuen quatre dels partits que són al Parlament?
— No, no crec que adoctrini, però sí que en un moment determinat va perdre una mica la neutralitat o l’objectivitat que s'ha d'exigir a una televisió pública, perquè va agafar una part de les posicions polítiques i les va convertir en el seu llibre d’estil. Més enllà d’això, sí que tinc una certa decepció de veure en què s’està convertint la professió. Després de 40 anys hem anat enrere en molts aspectes. Si expliques bé les coses ja dones les claus perquè la gent es pugui fer la seva pròpia idea. Però, esclar, quan resulta que tens una guerra a Europa, que hi ha hagut un intent de cop d’estat als Estats Units, que les forces d’extrema dreta estan augmentant la seva posició de força, i la professió a vegades es perd no explicant les coses sinó formant part d’un dels bàndols, sí que sents una certa tristor.
El 30 minuts ha trigat 7 anys a fer un reportatge sobre el cas Pujol, sobre la deixa de l’avi Florenci i els diners d’Andorra. Com t’ho expliques?
— Bé, jo ja no era al 30 minuts. No puc dir què és el que ha passat perquè no ho sé.
Però potser s’hauria hagut de fer abans...
— En això hi estic plenament d’acord. De fet, nosaltres vam presentar un projecte a direcció per fer alguna cosa al Sense ficció amb la Montserrat Besses... Però es va quedar en projecte.
La invasió d’Ucraïna, l’adveniment de l’extrema dreta a Itàlia, la revolta de les dones a l’Iran... ¿Tu ara on aniries?
— No ho sé. Evidentment, el tema d’Ucraïna és cabdal perquè marca el nostre futur immediat com a europeus, i també perquè en una guerra es concentren totes les contradiccions, o sigui la propaganda, la desinformació, el paper a les xarxes. Tot ho tenim aquí al costat i ens afecta de manera directa. Però hi ha una cosa que va ser molt xocant i que potser no s’ha acabat d’explicar bé, que és el cop d’estat a Estats Units. De fet, encara tenim a Trump enviant un missatge de suport a Vox. Aquest senyor està superactiu i no sabem què passarà amb ell.
¿És una ofensa per al gremi que es digui que tothom que té un telèfon és periodista perquè pot gravar una informació i difondre-la?
— Més que una ofensa, no és veritat. Tothom pot gravar coses però cal el paper del periodista de filtrar la informació, de destriar el gra de la palla, explicar les causes i les conseqüències d’un fet. Tot això és un ofici, que és el nostre, i que no només no està en crisi sinó que crec que és més important que mai, precisament per explicar tot allò que està passant.
Quina història et sap greu haver hagut de desar al calaix?
— N’hi ha una que no vam aconseguir fer mai, ja fa molts anys. Ningú volia parlar sobre tota l’economia submergida en aquest país. Teníem un atur al voltant del 20% però no esclatava res perquè hi havia molta gent que estava vivint de l’economia submergida. I ningú no en va voler parlar, ni els sindicats, ni la patronal. Ningú volia tocar el tema.
¿L’autocensura és la pitjor censura?
— Crec que sí.
¿L’has hagut de practicar gaire?
— Sempre hi ha hagut coses que dius “ara no és el moment” o “no tinc ganes de ficar-me en un embolic”. No és tant el pitjor enemic... La vida sempre és negociació, al meu entendre. Per tant, quan estàs dirigint durant tants anys un programa com aquest, que tens tota la gent mirant-te a veure què faràs i què deixaràs de fer, a vegades hi ha temes que els consideres massa difícils de tractar.
Quan vas començar la carrera periodística vas haver de decidir si et tiraves cap a les ànsies transformadores per canviar el món o si entenies el periodisme com a notari de la realitat. ¿Vas triar la segona opció?
— Sí, perquè no cal res més. Només que puguis ser un bon notari ja dones els elements suficients per transformar la realitat.
Joan, no ens has canviat el món però ens l’has explicat amb molt rigor. I t’ho agraïm.