Txell Feixas: "El dia que no plori, deixaré el periodisme"

BarcelonaTxell Feixas Torres (Mediona, 1979) va ser cinc anys la corresponsal de TV3 al Pròxim Orient. Ha tingut temps per escriure Dones valentes, l'èxit sorpresa del Sant Jordi confinat del 2020, i Aliades; tots dos amb Ara Llibres. Repassem en una intensa conversa els reptes del periodisme, avui, a banda i banda de la Mediterrània.

El Pròxim Orient és un lloc hostil per a tothom, i més per a les dones. Aquesta experiència t'ha canviat?

— Sí, treballar al Líban, l'Afganistan i l'Iraq m'ha marcat moltíssim. Quan vas a un lloc nou, totes les altres històries t’acompanyen. Jo anava pels carrers del camp de refugiats de Xatila, a Beirut, i em sentia molt acompanyada de les nenes de l'Afganistan, del que patien, també de la seva força, i la de les professores que es juguen la vida per ensenyar a les noves generacions. De cada viatge que faig en torno més tocada per dins. Molta gent es pensa que ens anem anestesiant, i jo crec que és tot el contrari i que cada vegada tinc la pell més fina. Arribo a un nou país amb la ferida oberta... Sí, em torno més sensible amb aquestes històries. I crec que més capaç.

La pell gruixuda no ajuda a fer bon periodisme.

— De fet, he plorat molt fent aquest llibre. I el dia que no plori deixaré el periodisme. El dia que deixi de plorar escoltant aquestes nenes o escrivint les seves històries ho deixaré, perquè vol dir que estaré morta com a ésser humà. Ploro sentint una nena que m'explica que cada cop que vol anar a entrenar-se li posen un ull morat. O quan em diuen: "Jo no he triat venir a aquest món: els meus pares m'han de cuidar, i si no ho fan lluitaré per ser la nena que ells no volen que sigui". Per a mi són lliçons de vida: jo em sentia petita davant de nenes de 12 o 13 anys, a l'altra banda de la taula amb una llibreta i un bolígraf. Al principi no m'ho vaig permetre tant, això de plorar en determinades situacions, i ara crec que és el millor que ens pot passar.

Però ens han educat dient que plorar és "poc professional", que hem d'anar pel món amb una cuirassa.

— Esclar, primer m'avergonyia de plorar davant d'algú que tenia molts més motius per les llàgrimes. Però m'he adonat que quan se't nota que el que t'estan explicant et remou, l'altra persona s'adona que realment l'estàs escoltant, que no busques un titular i prou. Segurament no pots sentir el dolor que senten elles, però quan s'adonen que el que t'expliquen t'interpel·la de debò, també elles afluixen, i crec que obren més el cor. És el patriarcat, aplicat a nosaltres, el que ens fa pensar que plorar ens fa febles. I no és això. Jo no vull distància, vull estar com més a prop millor de la persona que entrevisto. Després ja em tiro jo enrere quan escric i filtro el gra de la palla, i intento ser honesta. No compraré potser tot el que m'ha dit aquella persona i intentaré pensar en quin moment emocional m'ho està explicant. Però has de mantenir una distància... de què? I si plorem juntes, plorem. Quin problema hi ha? Jo no vull deixar de plorar quan escolto aquestes històries, perquè voldrà dir que estic morta per dins.

I tot plegat com creus que t’afecta? És una motxilla que portem i que amb els anys anem omplint.

— Jo no soc conscient que m'estigui afectant en negatiu. Crec que seguir aquestes històries et fa millor persona. Més sensible, més crítica amb aquest món de merda que tenim. Sí que m'adono que em faig més irascible, i de vegades al tornar a casa soc injusta amb la gent que tinc al voltant i sobrereacciono, per exemple, quan algú es queixa per unes obres o pel Barça i jo penso que són problemes petits perquè aplico els estàndards d'allà. Això sí que ho haig de treballar. Però tinc la fortuna de tenir una família, i la família triada que són els amics, que m'estimen i em fan costat. I també vaig al psicòleg quan em cal. La gent que deixo allà no tenen aquesta sort. Jo sempre puc anar a un lloc per gratar i, quan fins i tot a mi em fa mal, sortir-ne.

Comences amb un programa de cultura a Ràdio Mediona, després et passes deu anys a Madrid fent informació econòmica, després passes a una corresponsalia a Beirut i ets també autora de dos llibres sobre dones al Pròxim Orient. La Txell Feixas d'avui no sembla el resultat d'un pla volgut, més aviat d'algú que no té por d'assumir nous reptes.

— Quedaria molt bé si digués que des de petita somiava en fer el periodisme que faig ara, però seria una mentida absoluta. Jo volia ser arquitecta o criminòloga, fins que l'Esther, una professora de filosofia de COU, em va fer adonar que podia dedicar-me al periodisme, que per a mi no era més que un hobby. El que va venir després va ser tot el contrari del que havia pensat: vaig dir que no faria mai economia i que no aniria mai a Madrid! Han estat sempre reptes que no havia desitjat abans, però quan se m'han posat davant he notat papallones a l'estómac. Sempre he pensat més “vull fer això” que “vull ser això”. El primer que m'ha estirat és el fil vital: a mi m'ha funcionat la inquietud, la curiositat de viure en diferents ciutats del món, de conèixer col·lectius, societats diferents de la meva. I de cop m'he trobat aquí, fent aquest tipus de periodisme.

Què ha canviat entre el teu primer llibre i el segon?

— Crec que amb Aliades he fet un llibre. I d'aquí la complexitat principal, perquè jo soc periodista: encara no em considero una escriptora. Dones valentes no deixava de ser un recull de cròniques, i el que m'ha passat amb Aliades és que em vaig enamorar de la història de les noies del bàsquet del camp de refugiats palestins de Xatila, a Beirut. El llibre inicialment havia de ser un conte il·lustrat per a infants, però em vaig adonar que no era capaç de transmetre una història tan hostil per a criatures sense blanquejar-la. L'editorial em va fer confiança i vaig tornar a Xatila una, dues, deu, quinze vegades, i em vaig adonar que el miracle de les nenes del bàsquet es reproduïa en cada edifici d'aquest camp de refugiats. I vaig veure que podia sostenir un llibre amb el bàsquet com a excusa, amb les nenes com a conductores, i que al final era com un retrat de les infàncies de les nenes a la regió.

Creus que les dones fem un periodisme diferent?

— Cada vegada hi ha més dones que escrivim i que escrivim sobre dones, i això és important. Ens queda molt per fer, però es nota quan una dona escriu sobre una guerra. Perquè mirem el que els homes durant uns segles no han mirat, que és més de la meitat de la població. La nostra mirada és de 360 graus. I l'audiència pot connectar més amb les veus de les dones.

Com veus el rol de la professió en aquest moment de canvi, en què els mitjans han perdut el monopoli de la informació davant molts altres actors que informen (o desinformen)? Ens movem en un bombardeig constant d’inputs informatius o pseudoinformatius.

— Jo crec que ara la figura del periodista o corresponsal és més necessària que mai. I ho sento: no tothom pot fer de periodista. Crec que hem de tornar una mica als inicis i que la tecnologia l’hem de fer servir però recuperant el periodisme d'abans. Parlo de reconnectar: quan s’expliquen grans històries de la manera que hem fet sempre sobre el terreny (escoltant, escrivint, fotografiant, gravant...) això funciona. I no sé en quin moment ens vam perdre i algú es va pensar que el periodisme s'havia de convertir en una altra cosa. Hem de tornar enrere amb el coixí i les facilitats que ens ofereix la tecnologia d’avui. Ara no podem posar un cadenat als mitjans digitals ni a les xarxes socials... A mi em costa i hi soc reticent, però crec que sobretot és per por de no saber pujar al tren. I hi hem de pujar, o ens passarà per sobre. El que hem de fer és bon periodisme: anar al lloc, veure, escoltar, escriure i transmetre. No ens hem de perdre per anar de pressa, confondre’ns amb tant de soroll. Sabem que si no ens desviem i fem bon periodisme la gent respon.

I si el bon periodisme no ven?

— Potser sonarà naïf, però crec que el bon periodisme interessa. Però també hi han de creure les estructures que tenim per sobre nostre. De vegades proposes un viatge i els superiors et diuen que “això no vendrà”. Però és un peix que es mossega la cua, perquè nosaltres mateixos impedim que arribin a l’audiència històries que valen la pena.

El teu llibre Dones valentes va ser el més venut del Sant Jordi 2020: en plena pandèmia, un llibre sobre les dones al Pròxim Orient... se suposava que no havia de vendre!

— Teòricament tenia tots els ingredients per passar desapercebut. A Ara Llibres tampoc s’ho esperaven. Recordo una conversa que em va quedar molt gravada: “Mira, Txell, el binomi món àrab i feminisme és molt potent, però és per a un públic reduït”. Van voler fer el llibre com un producte de qualitat, perquè pensaven que era un llibre necessari, i per això els estic molt agraïda. I ja anem per la vuitena edició i més de 20.000 exemplars venuts.

Com veus el paper de la informació internacional en un món cada cop més petit i interconnectat però alhora amb més barreres?

— Crec que hem tingut tants estímuls i hem sobrereaccionat tant, durant tant temps, que crec que estem esgotats. I ara passen coses sovint molt més greus que algunes coses que passaven i aleshores van fer sortir molta gent al carrer. Crec que la gent ens tornem cada cop més egoistes. I és trist veure-ho, però a mi segurament també em passa. Amb el tema de les dones de l'Iran per exemple, jo crec que ens toca molt a tots, a totes, però quan veus el nombre de gent que surt a donar-hi suport... penses que alguna cosa falla. Estem cansats de sortir al carrer i veure que no canvia res. I em costa pensar què ens farà moure un altre cop de veritat, perquè la guerra a Ucraïna tampoc ens ha fet moure. Abans dèiem que els problemes ens queien lluny, i resulta que ja tenim la guerra a Europa i està morint gent, i no sembla que vagi a millor, i tampoc això ens treu massa la son. M'enrecordo que quan va començar dèiem que en parlaríem sempre, i ara tornem a les dinàmiques de sempre: de vegades Ucraïna és un breu.

I com expliquem Ucraïna? Ha canviat el periodisme “de guerra”?

— No hi ha periodisme de guerra: hi ha bon periodisme o mal periodisme. A mi em va passar quan al primer viatge que vaig fer a l'Iraq. Jo estava obsessionada que havia d’anar a la primera línia, amb l’armilla i el casc. Creia que si no ho feia seria un fracàs i que no estaria a l’altura del que la Corporació em demanava. I això era perquè tenia al cap el que havia vist sempre, el “corresponsal de guerra”: homes amb el casc, l’armilla i un micro davant de piles de tancs o de morts. Justament l’Oriol Andrés, amic i càmera, que portava molt més temps, em deia: “Txell, tu encara no ho saps, però les millors històries són uns quilòmetres més enrere”. Jo aleshores no me l’escoltava, però després t'adones, per sort, que les millors històries són allà on hi ha vida. Que justament a primera línia és on menys coses es poden explicar, perquè allà tothom et fa anar amb la seva propaganda.

I els periodistes ens hem apropat a aquesta guerra d’una altra manera?

— Sí, perquè ens la sentim més nostra, però no estic segura que això sigui bo. Si parles amb la gent que fugia exactament del mateix al Pròxim Orient, recordes com passaven les fronteres a cops de pal. Estic molt a favor que els ucraïnesos siguin acollits, i és el que s’hauria d’haver fet amb tothom, sempre: amb els iraquians, amb els sirians, amb els afganesos. Molts sirians refugiats al Líban els veus destruïts, perquè es van quedar com en uns llimbs vitals, encadenats allà per tota la vida. És una doble vara de mesura. Ara s’ha demostrat que allò que durant dècades s’ha dit que no es podia fer ha estat possible quan hi ha hagut la voluntat de fer-ho. Em costa mirar a la cara les sirianes que estan refugiades al Líban i no avergonyir-me de ser europea.

Perquè quan els mateixos avions russos bombardejaven civils a Síria el món callava.

— Occident no pot anar pel món donant lliçons de res. Síria va ser un laboratori de proves per a l’exèrcit rus, un camp d’entrenament de terror bèl·lic. Tots vam veure en directe com queia Alep i no va passar res. Per això els sirians ens diuen “Vau deixar fer a Putin i ara us trobeu el mateix”. I no ho diuen com un retret, simplement ho constaten. “I ara que aquest boig fa el mateix a Europa, ara sí que és gros, no?”

Quin t'agradaria que fos el pròxim destí?

— L'Iran. No és fàcil, però no hem de parar d’intentar-ho. Sembla que ja no passi res i no és així. Potser ja no hi ha aquelles protestes massives al carrer i ara el règim ha posat aquestes càmeres a la via pública, però les dones continuen sortint sense vel, desafiants. Això vol dir que no s’ha resolt res. I jo segueixo insistint que hem d’anar-hi. M’estimo més que pensin que soc una pesada que deixar de lluitar per explicar les històries que valen la pena.