Quim Masferrer: "Jo, a ciutat, soc molt maldestre"

BarcelonaEl foraster és un dels programes incombustibles de TV3: no para de sumar temporades i la seva audiència no defalleix mai (la temporada anterior va tenir una mitjana de 474.000 espectadors i una quota del 23,2%). Aquest dilluns, Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) torna a pujar al cotxe per fer ruta pels petits pobles de Catalunya. La primera parada serà a Verges (Baix Empordà), on el foraster viurà la processó de Setmana Santa i la Dansa de la Mort.

Nova temporada d’El foraster. En porteu tantes que gairebé hem perdut el compte de quina és.

— No ho sabem! El que sí que puc dir és que l’any que ve fem deu anys. Vam arrencar el 2013, però no vol dir que cada any sigui una temporada, i aquest és el problema que tenim [riu]

Aquesta temporada que ara estreneu es va gravar sortint de la pandèmia. ¿Vas notar un canvi d’ànims en els veïns dels pobles?

— Aquesta temporada, de fet, la vam començar a gravar al gener i vam continuar fins al juliol. Potser no ens en recordem, però al gener encara era obligatòria la mascareta al carrer. Després va deixar de ser-ho i només ho era en interiors; en els monòlegs primer ho era i més tard ja no ho era. En vuit programes veurem per tot el que hem passat. Tenim un ventall de programes molt diferents, però El foraster és de veritat i el que veurem era la legislació del moment. De fet, arrenquem amb Verges i ja no era obligatori la mascareta: la processó, després de dos anys de no poder-se fer, va ser una manifestació de gran format on realment es va reunir moltíssima gent.

Durant la pandèmia molta gent es va plantejar deixar la ciutat i anar a viure a un poble. ¿Creus que El foraster romantitza la vida al poble?

— Home, segurament. El foraster és una mica com un alè de vacances. M’explico: tu te’n vas a l’agost a un poble del Pirineu i dius: “Ostres, aquí s’hi ha d’estar molt bé” perquè és agost, fa bonança, els dies són llargs. El foraster té això, té bonança i té bon rotllo. Però, esclar, en aquell poble del Pirineu arriba el mes de febrer i al febrer a les cinc és fosc, fa molt fred, no hi ha comerç, i hi ha un bar, però tanca a les quatre de la tarda. El wifi falla, i després neva i no pots sortir perquè la carretera s’ha de netejar. Hi ha molta gent que prova d’anar a viure al poble perquè l’han conegut en un període vacacional que no és real, i llavors costa acostumar-t’hi. S’ha de dir que als que som de poble i provem la ciutat també ens costa acostumar-nos-hi. Jo estic vivint aquí baix [Barcelona] molta part del temps, però jo aquí soc molt maldestre. 

Per què? 

— Perquè m’adono que sempre faig els mateixos camins per no perdre’m. Quan algú de ciutat puja a un poble li passa exactament el mateix. 

Mai t’hi acabes de sentir com a casa

— Jo crec que cadascú és d’on és. A El foraster es retrata molt això: l’orgull de ser d’un lloc, la identitat. El dia del monòleg hi ha tot el poble i l’orgull de ser d’allà. Per a mi és molt maco, que un poble sigui protagonista del prime time de TV3. 

Heu anat a molts pobles. ¿Et diuen sovint que us quedareu sense llocs per visitar?

— Ara hem sobrepassat els cent programes, que no tot són pobles perquè vam fer Andorra o Mercabarna, per exemple. De municipis de menys de 1.000 habitants a Catalunya n’hi ha 500, però és que El foraster es pot fer en municipis de 2.000, 3.000 o 4.000 habitants. Gairebé et puc garantir que abans s’acabarà amb el presentador o la direcció de TV3 prendrà nous rumbs, o l’audiència se’n cansarà, que ens quedarem sense llocs on es pot fer un Foraster. El foraster es pot fer a tot arreu on hi hagi paisatge humà. 

Al final, el més important són les històries

— Per a mi la clau del programa és conèixer els llocs a través de la seva gent. El poble més lleig del món pot ser molt maco si la seva gent te’l ven com a maco. Ja s’havien fet programes de pobles, però sempre des d’un punt de vista paisatgístic. Per què no coneixem els llocs a través de la seva gent i la seva autenticitat?

Dius que El foraster és molt de veritat. Com s’aconsegueix això? 

— Quan parlo de veritat és perquè jo no entrevisto personatges sinó persones. No hi ha un guió, sinó que t’expliquen la seva història i el guió del monòleg s’escriu a partir de la veritat que ens han explicat. El foraster s’emet els dilluns i tu, si vols, el cap de setmana pots anar a comprovar el que veus al programa: agafa el cotxe, ves a aquell poble i et trobaràs tots els protagonistes. M’apassiona aquesta feina, crec que tinc la millor feina del món. Moltes de les persones que he conegut han acabat sent amics meus: m'han convidat a casaments, he anat a enterraments, he anat a hospitals a veure gent que estava ingressada, i són gent que he conegut fent El foraster.

S'ha criticat que TV3 faci programació considerada per a tietes. Aquest concepte t'ofèn?

— No, perquè si fas un 28% de share amb les tietes no hi arribes: aquí hi ha nens, nenes, adults i gent gran. És més, a mi, en aquest sentit, em diuen coses molt maques, com ara: "És l'únic dia a la setmana que ens reunim tota la família al sofà". En un sofà no hi ha només tietes, en un sofà hi ha nebodets i nebodetes, cosinets i cosinetes. Jo faig moltes funcions de teatre i, per tant, copso molt el termòmetre de la gent: l'altre dia un nen, que devia tenir deu anys, es va voler fer una foto amb mi i em va dir que de gran vol ser foraster.

Tu com a personatge públic t'has manifestat políticament a favor de la independència, però hi ha molta gent a qui no li agrada que els artistes donin la seva opinió sobre aquests temes. Què en penses?

— Que s'hi posin fulles. Què es pensen, que deixem de ser persones? No, home, no. Les persones que creuen que els personatges públics no poden dir la seva tenen un problema.