Samuel Aranda: "I em va dir: '¿No veus que necessitem enemics per fer servir les armes que fabriquem?'"

Com està el món?

Per als pobres, molt malament. I per als que fan negoci amb armes o petroli, molt bé. Fan negoci de les desgràcies. Passen coses que se’ns escapen. Com la crisi a Espanya. Abans una crisi era per la pesta o per una guerra. Però ara, ha passat res? Algú va decidir que vivíem per sobre de les nostres necessitats i que teníem una crisi econòmica. I qui n’ha sortit beneficiat? Els joves abaixem el cap i anem a treballar a fora. I cada vegada amb més por. La por és un dels grans guanys que han aconseguit. Que tinguem por dels musulmans, de quedar-nos sense feina, dels bancs, de tot. I amb això ens tenen agafats.

Podries posar-hi noms i cognoms?

He estat a Egipte. Fan la revolució. Els joves hi posen els morts. Després fan eleccions i guanyen els Germans Musulmans. L’exèrcit fa un cop d’estat, mata 800 persones a les protestes, i ara el president electe està condemnat a mort. Els joves que creien en el canvi polític s’uneixen a moviments armats. I després aquí ens en sorprenem: “Oh, és que aquests egipcis són àrabs i posaran una bomba a l’avió”. No, senyors. Se’ls ha prohibit tenir representació política.

Tunísia sí que és una història d’èxit.

Perquè no hi tenim interessos geopolítics. No tenen gairebé petroli ni gas, i els hem deixat fer. Hi vaig estar fent les fotografies i va ser molt emotiu, perquè van guanyar els islamistes però van decidir governar de bracet amb els comunistes. Ens han donat una lliçó.

O sigui que allà on hi ha recursos naturals hi ha els problemes.

A Líbia, abans que s’acabés la guerra i poguéssim entrar a Trípoli, Repsol ja en treia camions amb petroli. Mira, un dia ho vaig entendre de cop. Treballant al New York Times [NYT] tens accés a gent amb un cert nivell diplomàtic. Ens van convidar a una festa a l’ambaixada americana al Iemen. Tornàvem d’una zona inestable. Els americans, amb el suport de l’Aràbia Saudita, estaven bombardejant unes posicions per matar terroristes. El que van fer va ser matar un munt de civils i destruir moltíssimes cases. Deien que havien matat 50 militants, i quan hi arribes no són 50, són 2 militants i 48 civils. Érem allà, amb cerveses i tal, i un home amb perfil de serveis secrets, amb un parlar molt agressiu, ens va començar a preguntar què havíem vist. Li vam comentar que els drons estaven matant molts civils. I al final l’home es va enfadar i va dir-me amb un anglès molt heavy : “¿No t’adones que necessitem enemics? Fabriquem moltes armes, necessitem un lloc per utilitzar-les i continuar fent indústria!”

Veiem una foto (01) de refugiats sirians irrompent en una plaça on hi ha uns turistes entaulats. A Lesbos.

Una família pelada de fred després d’un viatge molt perillós, i ningú els dóna ni un got d’aigua. Com pots estar en una plaça amb uns amics, bevent i sopant? Fa mal, veure com arriben a Europa i no els ajudem. O que la gent que els ajuda són voluntaris, com els socorristes de Badalona. Carai, som Europa!

Tu que has seguit des de Jordània a Centreeuropa aquest viatge dels refugiats, què n’has tret?

És una de les històries més absurdes que he fotografiat mai. Les famílies que vénen de Síria, l’Iraq o l’Afganistan tenen calés, són de classe mitjana, han venut els seus negocis. Podrien agafar un avió i aparèixer a Berlín o a Barcelona. Podrien ser els nostres avis quan van fugir per la Guerra Civil cap a França per Portbou. El viatge de Turquia a Europa els costa uns 30.000 o 40.000 euros per família. Prou diners per venir i muntar un petit negoci o llogar un pis i buscar-se la vida. És absurd, per què els fem fer una travessia amb vaixell molt perillosa? Els calés van a màfies relacionades amb l’exèrcit turc i no controlem la gent que entra. Seria molt més fàcil que vinguessin amb un visat temporal de dos anys, mentre hi ha guerra. I després podrien tornar a casa i ja està. Ningú vol marxar, si està bé a casa seva. I, a més, a Europa els tanquem en camps de refugiats sense poder treballar. A la llarga això crearà problemes.

Sobre l’Ebola vas fer una fotografia que va ser portada al NY Times (02).

Sí, a Sierra Leone. Vam treballar tota la crisi de l’Ebola molt a prop de Metges Sense Fronteres [MSF], que van fer una feina increïble. Ens van avisar que anéssim a aquest hospital perquè no estava rebent gens d’ajuda de les Nacions Unides, els infectats estaven tancats en pavellons i l’única manera que tenien de fer-los baixar la febre era amb mànegues d’aigua freda, no tenien ni ibuprofèn ni res: zero recursos. Quan vam anar-hi la imatge va ser molt bèstia. La nena segurament tenia Ebola perquè sagnava per la boca i els ulls i es recargolava per terra. Em mirava i estava envoltada de cossos. A l’Àfrica sempre és el mateix: els morts africans són de segona categoria. Al fons hi ha un altre nen, i a la dreta hi havia una altra cambra plena de cadàvers. Els tancaven allà i els deixaven morir. Ho van publicar al NYT en portada i en 48 hores l’ambaixada americana hi va enviar un munt de camions amb material. Les infermeres ens trucaven plorant d’alegria. Són els moments en què recordes per què fas aquesta feina.

Què val fer una foto així?

Aquí ens vénen la moto que estem en crisi, però després els diaris envien 3 o 4 redactors a la Copa del Món o tenen una producció molt gran per fer un magazín de complements. El millor que té treballar per al NYT és que als americans els obsessiona la qualitat. Quan vaig començar amb l’Ebola em van dir si hi podia anar 15 dies. Ja sabia que no serien 15 dies, però és que al final van ser vuit mesos. Marxes amb bitllet d’anada i no saps quan tornes. Ells et donen tot el pressupost que necessitis per a ajudants o cotxes. Vam arribar a agafar avions privats per entrar a la selva on va començar l’Ebola. Però no tornis mai sense una història potent. No pots anar a un 40%, et demanen un 150%.

D’aquest viatge en devies tornar no sé si més savi, més trist o més cínic.

Vaig tornar amb molt d’odi cap a les Nacions Unides. És el pitjor que he vist a la vida. No vull dir paraulotes, però no van fer absolutament res. Es passaven el dia a l’hotel de cinc estrelles, amb concerts de música en directe, barra lliure d’alcohol, i prostitutes menors d’edat per als caps d’aquests grups. Vam publicar articles d’opinió contra ells i vam tenir-hi enfrontaments directes, sobretot amb l’OMS. Tot el contrari amb MSF. L’ACNUR arriba als camps de refugiats i en fa l’estructura, com un gran elefant. A vegades s’equivoca, però mai havia vist una barbaritat com el que l’OMS va fer amb l’Ebola.

Ara encara n’hi ha, d’Ebola?

Acabo de tornar d’un mes i mig a Libèria, Sierra Leone i Guinea, entrevistant persones que vam conèixer quan hi havia hagut l’epidèmia, i ara estava pràcticament acabada.

I aquí, la World Press Photo del 2011 (03). En van dir “La Pietat àrab”.

Són la Fàtima i el Saïd, i ha sigut de les millors coses que m’ha passat en aquesta professió. Era al Iemen, un dia que van començar a disparar sobre els manifestants. Ens vam refugiar en una mesquita convertida en hospital. Hi havia caos, morts i gent cridant, i la Fàtima era l’única que estava serena, agafant el seu fill. Els vaig fotografiar i ja està. Sí que vaig tenir la sensació que la imatge estava ben composta, però en cap moment vaig pensar que pogués tenir aquest reconeixement. De fet, de la foto se’n va parlar després del premi. Havia passat inadvertida.

Aquesta foto d’una persona remenant un contenidor (04) és del reportatge Espanya, austeritat i fam.

Em van tenir 10 mesos viatjant en cotxe per tot Espanya, perquè quan enviava el material em criticaven que hi faltava el vessant més rural, més intimitat amb les famílies, què havia passat amb les dones, i havia de buscar dues o tres setmanes més.

El reportatge va molestar el govern espanyol.

Sí, el ministre d’Exteriors va dir que les fotos estaven fetes a Grècia, que els mitjans volien deixar Espanya en mal lloc per interessos, no sé quins.

El més curiós és que les fotografies es van publicar poc després d’una visita del rei Joan Carles al consell editorial del NYT per explicar la cara positiva d’Espanya.

Sí, però va ser casualitat. Feia temps que treballàvem en el reportatge. Després de la visita sí que van decidir fer un reportatge d’investigació sobre la família reial. No puc parlar pel NYT, però suposo que recorden pocs casos en què un govern els digui quins temes han de publicar.

Què defineix una bona foto?

Que la vegis i sentis alguna cosa, que no necessitis el peu de foto. Els fotoperiodistes no som els primers que busquem l’emoció amb les imatges. Abans ho havien fet Picasso amb el Guernica o Goya amb El dos de maig. La guerra, per desgràcia, és visualment interessant.

¿Fotografiar els altres és una forma de poder cultural?

Home, més que poder et dóna responsabilitat, i amb el temps vas aprenent a controlar la responsabilitat.

¿Les fotos busquen descobrir realitats o confirmar tòpics?

Depèn de la història. Sí que és veritat que, sobretot al món àrab, funciona molt millor la imatge d’un tipus amb barba i un Kalàixnikov que no una història més personal.

Estàs casat?

No. Ni fills, ni nòvia. Per ara, res.

Diria que no m’estranya…

Costa. M’agrada el que faig. És molt addictiu. Fa por quan amb els anys perds amics, van morint, i veus com acaba la gent amb qui has començat.

Vas al psicòleg?

No. De fet, sovint el més difícil de la feina és tornar, perquè és quan comences a saber que potser estàs creuant línies. Que ara ets aquí i en el següent vol… Però vaig decidir involucrar-me molt en el que fotografio, no és una relació professional.