Dimarts, el Sense ficció ens feia viatjar fins als budells del màrqueting de la ultradreta amb La xarxa ultra. El documental ens endinsava en una realitat que la majoria sabem que existeix perquè hem vist fragments virals que alerten d’aquests fatxatubers, dels quals, precisament per la ideologia i els discursos d’odi que defensen, procurem mantenir-nos-en allunyats. Però això no sempre és possible, i més entre les generacions més joves, addictes a les xarxes socials que, en molts casos, troben en aquestes comunitats reaccionàries el sentiment de pertinença a la tribu. La xarxa ultra el que feia era plantar-nos aquesta realitat davant dels nassos i explicar-nos com funciona. Després de mostrar-nos exemples dels continguts d’aquests fatxatubers a les xarxes, els responsables del documental s’entrevistaven amb alguns dels espècimens que defensen idees racistes, islamòfobs, homòfobs i antifeministes. El plantejament dels diàlegs amb aquests personatges era molt interessant. Primer es deixava que agafessin confiança per desenvolupar les seves tesis i, un cop presentat el discurs, s’intentava aprofundir en alguns dels conceptes que ells mateixos havien exposat. No se’ls rebatia, no s’hi discutia, no es pretenia convèncer-los d’un altre punt de vista, sinó que s’analitzaven les seves pròpies paraules per evidenciar les fal·làcies que defensaven i la incompetència argumentativa quan tenien un interlocutor raonable. Quan Adrià Núñez exposava la discriminació masculina, se li consultava “¿Tu et sents discriminat com a home?”, i era en la resposta que ensopegava. Quan denunciava amb convenciment les cinc-centes lleis que afavorien les dones, se li preguntava per la font que les llistava i no sabia dir-la. Un dels moments més brillants i esperpèntics és quan Infovlogger, considerat el “primer youtuber de la dreta espanyola”, sostenia que a ell no li havien impartit ideologia a l’escola perquè havia anat a un col·legi de capellans. El guionista David Bou queda perplex: “¿En un col·legio de curas no te han intentado dar ideología de ningún tipo?” I en el raonament del youtuber hi havia el seu fracàs. El cop definitiu, la cua final de l’entrevista: una pausa de silenci on, amb la tensió acumulada, Infovlogger manifestava uns petits moviments incontrolats del cos molt inquietants. Bou també subratllava molt bé les seves estratègies de viralitat: la combinació d’insults i discursos d’odi disfressats amb humor per cobrir-se les espatlles.
La selecció d’experts escollits per donar context a l’audiència sobre les dinàmiques conductuals, comunicatives i estructurals d’aquests individus complementava molt bé el relat. I també la manera d’observar les conseqüències de tot plegat a través de trobades de manifestants i grups de treball d’adolescents.
La xarxa ultra va ser una molt bona manera d’aproximar-se a un món sòrdid i tòxic i no des de l’espectacle llaminer de l’esperpent sinó des de la dissecció minuciosa i, sobretot, des de la denúncia del seu potencial. Malauradament, el documental tornarà a servir en el futur per entendre unes conseqüències socials i polítiques que encara hem de veure però que són desesperançadores.
