Les 10 claus per entendre la lluita de Pedro J. Ramírez contra 'El Mundo'
En els darrers quinze dies han aflorat a les pàgines del rotatiu tensions acumulades de mesos
Barcelona P { margin-bottom: 0.21cm; } Les tensions dels darrers mesos entre qui va ser director d''El Mundo' durant prop de 25 anys i l'actual directiu finalment han aflorat a les pàgines del diari. Durant els darrers quinze dies s'ha produït un creuament públic de dards enverinats. El foc s'obria quan Ramírez contestava un editorial en el qual se suggeria que havia plegat voluntàriament i ha coronat en gestos insòlits a la premsa, com ara una entrevista de l'actual director al mateix diari en què criticava el seu predecessor, un duríssim article de Ramírez en resposta i que el diari no va vetar o bé un editorial, aquest dilluns, en què el diari es defensava de les acusacions vessades pel fundador del rotatiu en aquell article. Aquestes són les deu claus que expliquen el perquè de la mala maror.
El grup editor diu prou
El grup italià RCS fa sis anys que té en la seva filial espanyola –l'editora d''El Mundo', 'Expansión' i 'Marca'– una pedra a la sabata. L'abril de 2012, per exemple, va haver d'aprovar una ampliació de capital per 500 milions d'euros per evitar la fallida del diari. La sortida de Pedro J. Ramírez s'explica per la resolució de RCS d'aturar aquesta sagnia econòmica. El grup constata que el periodisme agressiu de Ramírez no té una translació en venda d'exemplars (com a mínim, en plena crisi) i, mentrestant, els qui se senten perjudicats pel diari –segons la versió del periodista, explicada a nombroses entrevistes– activen els mecanismes d'influència perquè grans empreses afins retirin la publicitat, per fer pressió.
Les vendes
En el debat sobre si la sortida de Pedrojota està dictada pels compromisos polítics del diari o bé pels mals resultats econòmics, l'evolució de les vendes juga a favor de García-Abadillo, ja que, des d'aquest febrer en què va assumir les regnes de la redacció, ha aconseguit estabilitzar la difusió d''El Mundo'. Així, les vendes ordinàries (quiosc i subscripcions individuals) només han baixat un 0,6% sota la seva direcció. Pot semblar un mèrit escàs, però des del gener del 2012 fins al gener de 2014, data en què va ser destituït, la capçalera va perdre un 35,5% de les seves vendes ordinàries, en passar de 200.520 a 129.310.
Les relacions amb el PP
En el 'dramatis personae' d'aquesta història shakespeariana, la número 2 del PP, María Dolores de Cospedal, assumeix el paper més a l'ombra. Ramírez l'acusa de ser el pont amb el poder de l'actual equip directiu i la rebateja com a “María Dolores de las Mentiras” o “la pinotxo genovita” per les seves inconsistències arran del cas Bárcenas. També assenyala –amb menys intensitat– Soraya Sáenz de Santamaría. En l'editorial d'aquest dilluns, el diari s'espolsa l'acusació: “No hi ha relacions incestuoses amb membres del govern, com diu Pedro J. Ni el diari protegeix a ningú per la seva relació amb el director”.
Cessat o no cessat
Aquesta és la qüestió. La polèmica va arribar el passat 22 d'octubre, quan en l'editorial que el diari dedicava al seu 25è aniversari deia: “El passat gener, fruit d'un acord empresarial, Pedro J. Ramírez va cedir el testimoni”. El periodista va protestar a Twitter contra el que considerava una manipulació de la història, ja que ell, com el mateix diari ha explicat, va ser destituït. Ramírez citava Orwell i deia que el diari enganyava el lector. Aquell dia, canviava la seva biografia de Twitter: ja no recordava que era fundador d'El Mundo, sinó que ho resolia amb un simple “periodista”.
Tocant la família
Un dels moments crítics d'aquests nou mesos va ser la suspensió de sou i feina durant un mes a la filla de Pedro J. Ramírez i el seu company sentimental, corresponsals del diari als Estats Units. Tots dos van criticar a Twitter l'aparent censura d'un article publicat l'endemà de l'abdicació del rei Joan Carles (en el qual s'havia suprimit una frase que sí que va aparèixer a l'edició especial d'aquella tarda). Els dos periodistes van anunciar, l'1 d'octubre, que deixaven 'El Mundo' després de 15 anys de treballar-hi.
La indemnització
L'editorial d'El Mundo d'aquest dilluns no s'està de recordar que la indemnització rebuda per Ramírez és “substanciosa”. Però obvia que inclou diverses clàusules que limiten la capacitat d'acció del ja exdirector. No pot muntar un mitjà en els dos anys des de la seva destitució ni pot fer declaracions que lesionin el diari. Els tuits emesos per Ramírez criticant l'editorial del diari del 25è aniversari –on venien la seva marxa com a voluntària– han activat una d'aquestes clàusules i l'editora li reclama, a través d'un bufet d'advocats, que pagui 100.000 euros.
El delfí es rebel·la
En la seva carta de diumenge, Ramírez se'n cuida prou de detallar tots els càrrecs i ascensos que va procurar, els últims trenta anys, a Casimiro García-Abadillo: des de cap de secció fins a vicedirector i delfí, i eventual successor. I consigna que aquestes tres dècades de diàleg diari han quedat interrompudes, fins i tot a pesar dels requeriments de l'empresa directora perquè tots dos s'entenguin.
El futur de Pedrojota (versió I)
Un dels gestos que ha fet Ramírez és suggerir que ell podria encapçalar una aliança de periodistes i empresaris per comprar el diari. Quan van transcendir les seves maniobres, va piular: “No és cert que hagi demanat preu per 'El Mundo', però sí he preguntat a RCS si està disposat a vendre'l a un grup que jo encapçali”. Fonts del sector calculen que el preu del diari està a l'entorn de 100 milions d'euros. El Confidencial assegurava que entre els empresaris a qui s'ha sondejat hi ha Carlos Slim i Rupert Murdoch.
El futur de Pedrojota (versió II)
L'altra versió sobre el futur de Ramírez passa per l'edició d'un mitjà cent per cent digital i, en primera instància si més no, gratuït. El mateix García-Abadillo ho revelava a l'entrevista autoconcedida al seu diari, dissabte passat. “No tinc cap projecte belenístic” ironitzava Ramírez en la carta d'aquest diumenge, a compte de les connotacions de la paraula 'portal', “però si es donés el cas, compta que et convidaria a participar-hi i et deixaria escollir la figureta amb la qual et sentis més identificat”.
El personalisme
'El Mundo' de Pedro J. Ramírez era un diari altament personalista. Casimiro García-Abadillo renyava implícitament el seu avalador quan, en la insòlita autoentrevista de fa una setmana, deia que no volia que els lectors identifiquessin 'El Mundo' com “el diari de Casimiro”. La ironia punyent de Pedrojota no es feia esperar. Responia: “Noi, mai no se sap què ens pot caure del cel, però jo si fos tu tampoc me'n preocuparia gaire. Francament, aquest perill no l'hi veig”.