Enric Bach i Justin Webster : “Al costat de Gil, Trump és un aprenent”
Autors de la docusèrie ‘El pionero’, sobre Jesús Gil y Gil (HBO)
BarcelonaLa HBO estrena diumenge la seva primera producció espanyola: la docusèrie El pionero : quatre episodis sobre Jesús Gil, una de les persones més controvertides de la història recent espanyola, precursora de populismes ben actuals. Parlem amb els creadors de la docusèrie.
Com s’aconsegueix que la primera sèrie de la HBO a Espanya sigui un documental sobre Jesús Gil?
Enric Bach: Un dels productors executius del nostre anterior projecte, Muerte en León, havia fitxat per la HBO per desenvolupar contingut original. El juny del 2017 va venir Hanka Kastelicová, responsable de l’àrea de documentals, i va quedar entusiasmada amb una sèrie que teníem al cap des de feia dos anys. Ella és txeca i resulta que el primer ministre del país és l’empresari més ric del país i, per tant, és un personatge amb grans conflictes d’interessos. A l’octubre ens van trucar amb la llum verda per desenvolupar el projecte.
El pionero... de què va, exactament?
E.B.: El títol ens agradava perquè admetia moltes lectures vàlides. D’una banda, Gil era pioner del populisme, d’una manera de fer política molt actual avui dia, una figura controvertida, del món de l’empresa, del futbol i de la política, al mateix temps. I que es considerava un antisistema, a més.
Justin Webster : Ell es considerava a si mateix un pioner. Un creador. Li agradava mostrar-se com algú capaç de trencar tots els motlles. I era pioner especialment en la comunicació. No només en l’aprofitament dels mitjans, sinó en la comunicació en general. Només cal escoltar-li la veu: sabia que tenia el poder de captar els micròfons. Al costat de Gil, Trump és un aprenent.
Ai, si hagués viscut en temps de Twitter...!
E.B.: Hauria sigut tremendo. L’hauria liat cada setmana, o a diari. Tenia una habilitat comunicativa innata i se li ha de reconèixer. Ningú l’hi va ensenyar, i mai va necessitar un assessor de comunicació. Que si n’hagués fitxat un, segons em deia el seu fill, s’hauria suïcidat el primer dia perquè no li hauria fet ni cas.
J.W.: Quan apareix Julián Muñoz evidencia l’altura del personatge. Muñoz intenta fer de Gil i es fa evident la distància amb el poder de convicció que tenia aquell gran actoràs.
Veure’l en acció és tota una lliçó de populisme. Només li fa falta exclamar Make Marbella great again!
E.B.: Era un títol provisional del primer episodi! Però vam decidir que no els titularíem, al final. Originalment, la sèrie estava escrita en anglès, per vendre-la a la HBO, i aquest títol era efectista i connectava amb l’actualitat.
Tenint en compte la fascinació que genera el personatge, com us vau vacunar contra el perill de fer-ne una hagiografia?
E.B.: Teníem clara la complexitat del personatge. Ens causava contradicció i enteníem que això mateix li passaria a molta gent. Et podia fascinar i fer riure, però sabies que se saltava totes les lleis. Per què em fa riure un senyor que sé que se salta totes les lleis?
J. W.: Fer-ho seriosament és molt millor que no pas una caricatura. Perquè una caricatura, només amb els seus excessos, podria fer creure que això no és important. Encara avui, algú com Gil y Gil ens podria seduir, tot i que sabem que deixar-nos seduir és dolent, perillós i una mica fastigós. Nosaltres no hem volgut fer ni un homenatge ni una denúncia periodística: és una història amb molts registres. Trobem més eloqüent i pertorbador fer-ho així, en el fons.
Una de les fites del documental és haver aconseguit la participació de la família...
E.B.: No hauria sigut el mateix, sense ells. Normalment no parlen del pare, però volíem donar-los l’oportunitat d’explicar-se des del seu molt particular punt de vista.
...i també parlen els derrotats, que són uns quants.
E.B.: Aquesta és una història amb moltes víctimes. A tots els ha deixat moltes seqüeles. Si haguéssim intentat fer aquest projecte l’any 2010 no hauria estat possible parlar amb ells, probablement. Jo no volia que tingués un to rancuniós. És evident que per a la seva rival política, Isabel García Marcos, o per al fiscal Carlos Castresana va ser una experiència molt traumàtica, però el pas del temps els havia donat una distància que ha enriquit el relat.
Jesús Gil, el crim d’Alcàsser, el grup Parchís... són alguns dels documentals potents d’aquest 2019. Per què es revisita ara aquella dècada?
E.B.: Jo tinc una teoria. En aquest país s’ha revisat molt la Transició però encara no havia arribat el moment de posar-se amb els 90. La gent que ara tenim trenta-i-bastants o quaranta-i-pocs som els que vam ser adolescents a aquella dècada. I ara que tenim la possibilitat de fer llibres o sèries sobre el que ens ha marcat, ho aprofitem.
J.W.: El pionero és possible també perquè d’aquesta etapa ja hi ha molt d’arxiu. Quan l’arxiu és molt ric tens molta potencialitat. Ho hem vist en alguns documentals recents com Wild Wild Country.
Tenint en compte que era un personatge extremadament mediàtic, ¿heu pogut descobrir alguna faceta oculta de Gil?
E.B.: Ell era molt conscient de la diferència entre la persona i el personatge. Li encantaven els micros més que un caramel a un nen, però el personatge servia sempre els seus interessos. No feia res perquè sí. Si sortia als mitjans, preguntessin el que preguntessin, ell sabia què volia dir.
I heu pogut descobrir parts de la persona que el personatge tapava?
J.W.: Hi ha una cosa de la qual tenia la intuïció, però vaig poder comprovar fent el documental: l’impuls més profund que movia Jesús Gil no eren els diners, sinó la necessitat de reconeixement. Per origen i per motivació psicològica, els diners no li interessaven tant com sentir-se estimat.
Heu presentat ja el documental a Barcelona i Madrid. Heu notat alguna diferència en la recepció?
E.B.: Doncs a Madrid van riure més i més fort. A Barcelona van trigar una mica més a reaccionar. Però tampoc voldria elucubrar en excés sobre què pot significar això.
J.W.: És una anàlisi superficial, però diria que la picaresca fa riure més a Madrid, sobretot quan mostres la mecànica, el manual d’instruccions de la corrupció. La gent a Barcelona se sobta una mica més d’aquesta distància entre la realitat i el discurs de Jesús Gil.