Enquestes d'autoestima nacionalista

Res a objectar si un diari vol mesurar el grau d’orgull de ser espanyol (o paraguaià, o moçambiquès) amb una enquesta. És naturalesa humana, això de voler encaixar en el grup. Sí que em grinyola, però, ufanar-se gaire d’un fet tan accidental com néixer a Almendralejo o Wyoming, però entenc el sondeig com un cert baròmetre sobre l’autoestima. Això sí, la manera com ho planteja El Mundo aquest 12-O ("El 74% se sent «orgullós de ser espanyol»") té les clàssiques empentetes per afavorir una xifra inflada. Com ara el fet de sumar les respostes "molt" i "bastant". En realitat, només un 42,7% ho està molt, però el fet de proposar una segona opció diguem-ne moderada permet que molta gent s’hi acabi sumant, ni que sigui per por a quedar com a mal espanyol. La saben llarga.

El que em fa gràcia és que El Mundo, flagell dels nacionalismes i adalil de "Los derechos son de las personas, no de los territorios", sigui qui es lliuri a aquest exercici de xovinisme obscè al qual només li faltava exclamar un "¡Vamos, Rafa!" per acabar-lo de fer rodó. Banalitat nacionalista, en definitiva, com ho demostra que les tres il·lustracions dels gràfics siguin un agent de la Guàrdia Civil, una paella i els reis d’Espanya. Reis, per cert, que no en surten massa ben parats perquè tot just reben un 5,3 sobre 10 per part dels ciutadans. Al final, tot plegat suposa un exercici d’una certa ficció, perquè els elements de titulació parlen de "presumir de ser espanyol" com si fos una qüestió activa però el cert és que el concepte d’orgull l’introdueix la pregunta, i condiciona la resposta a un enquestat a qui se li plantifica una qüestió tancada als nassos en uns termes molt determinats. Reduir l’orgull de ser espanyol a la paella, la Consti i la monarquia és un exercici d’uniformització, de voler inocular la idea que hi ha un sol nacionalisme possible, l’escollit pels Déus i Rafa Nadal.