I tot el que encara no sabíem de Joan Carles (3)

Tanco el tríptic sobre com va tractar la premsa el Botswanagatedel rei d'Espanya –que en realitat era el Corinnagate– ara fa deu anys. I ho faig amb el personatge que em resulta més interessant, des del punt de vista literari: Sofia. El primer dia que van poder capturar Sofia i Joan Carles plegats en una foto, després de l’escàndol del safari, La Razón es va afanyar a posar-la en portada sota el titular "Sempre reina". No citava l'adulteri, esclar, sinó que es limitava a dir que havia assistit a un acte amb el seu marit "després de la polèmica pel viatge a Botswana". Això era el 18 de maig, un mes després que el nom de Corinna hagués començat a conquerir totes les converses de cafè, fins al punt que aquell mes la portada de Vanity Fair estava dedicada a l’ínclita pseudoprincesa. “El que ningú ha explicat de Corinna, la misteriosa amiga del rei” era el titular. “Parlen el seu exmarit, els seus amics… i els seus enemics”, seguien. I era lamentablement cert: fins al febrer de 2013 El Mundo no trauria aquelles portades entrevistant-la (a canvi de fer-li un perfil extremadament endolcit i sense aprofundir en el seu paper dins l’entramat de negocis privats de Joan Carles). 

Amb aquest context, el “Sempre reina” de La Razón tenia unes connotacions terribles: la seva funció seguia sent fer acte de presència, sortir a les fotos, tot i la humiliació pública. De fet, l’adjectiu que sempre ha acompanyat la reina és discreta. M’he entretingut a fer cerques a Google i no falla: al llargs dels anys es repeteix sempre aquesta paraula enverinada. Perquè… què vol dir ser discreta, en aquest context? Bàsicament acotar el cap i tancar la boca. Ser-hi, completar l’enquadrament de les fotografies, saludar graciosament amb mirada absent des de la carrossa, però sobretot no fer nosa ni molt menys reivindicar-se. Elegant i sòbria solen ser unes altres paraules que, sota el pretext de voler ressaltar una virtut, en realitat reforcen el paper permanentment subjugat de la reina a una lògica patriarcal. 

Deu anys després, el balanç és una monarquia ja no intocable, però que conserva el suport dels mitjans del règim del 78. I que ha sacrificat el rei Joan Carles… només per fer-lo servir de tallafocs justament per apuntalar Felip VI.