Gerard Romero: “Em vaig tirar a una piscina sense aigua i m’ha vingut un tsunami”

Gerard Romero Galindo té 38 anys. Viu a Vilanova i la Geltrú amb Liz Cid, amb qui es va casar la nit de Cap d’Any del 2020. A col·legi organitzava les festes de Carnaval i ja imitava Chayanne i Ricky Martin. Xòuman i periodista, va deixar el departament d’esports de RAC1 i va obrir un canal a Twitch, que va batejar amb una paraula que va pronunciar Ronald Koeman, amb el seu castellà escarransit, en una roda de premsa: Jijantes. Vist des de fora, sembla que a Gerard Romero totes li ponguin. Amb aquesta conversa, provem d’entrar a Jijantes, un negoci familiar, esportiu, lucratiu i estressant, potser no necessàriament per aquest ordre.

Completa la frase: “Últimament...”

— Últimament tenim poc descans, perquè la nostra vida va a un ritme frenètic.

Perquè tu, ara, què ets: periodista, empresari, president de club de futbol?

— No ho sé, streamer, periodista, n'hi ha alguns que diuen l’experiodista, que no sabia jo que quan et feies streamer deixaves de ser periodista. I president de club de futbol, perquè encara que sigui de la King’s League, no deixa de ser un club de futbol, amb staff, jugadors i responsabilitats.

Com resumiries aquests dos últims anys de la teva vida?

— Com un tsunami descomunal amb coses molt molt bones però també coses dolentes, que ens han ajudat a descobrir moments i sensacions personals que no havíem viscut mai. Hem passat de la felicitat de marxar d’un mitjà convencional i tirar-te a una piscina on et pensaves que no hi hauria aigua, a notar, des del primer moment, el suport de tota la comunitat que es va crear. I després, la gestió d’un club a la King’s League, on al primer split vam encaixar nou derrotes consecutives. No vaig ser capaç de reaccionar perquè les coses poguessin anar millor.

“¡Romero demisión!”

— Absolutament. No, no, ens ho deien, eh? Notaves la sensació que estaves fallant a la gent.

¿Et vas sentir Núñez o Gaspart?

— Sí. ¿Em va faltar plorar? No, perquè també vaig plorar més d’un dia. I el dia que finalment vam guanyar un partit vaig plorar de felicitat, de ràbia, de dolor. Aquells mesos vaig descobrir que en aquest món hi ha unes persones fantàstiques, que són els psicòlegs que ens ajuden a treure’ns els moments dolents que vivim.

Per tant, un possible resum d’aquests dos últims anys és que deixes RAC1, et tires a una piscina sense aigua i et ve un tsunami.

— Absolutament. És el resum. Em vaig tirar a una piscina sense aigua i m’ha vingut un tsunami. Una onada descomunal que es va fent grossa i que, quan penses que està estabilitzada, no ho està. Encara no sé com la meva dona m’ha aguantat i no m’ha posat la maleta a la porta.

¿El millor moment d’aquests últims dos anys?

— Per a mi, un mes i mig després d’arribar a Twitch, quan donem la notícia que Xavi és l’aposta com a nou entrenador del Barça. Diem al canal de Twitch que ens plantegem anar a Qatar, i en dues hores i mitja recollim 2.500 euros de la comunitat perquè el Juli Claramunt i la Liz puguin anar a Qatar. Allà vaig dir: "Aquí passa alguna cosa".

I el pitjor?

— Al pàrquing del Cupra Arena, després d’una derrota a la King’s League, entro al cotxe, enfonsat en la misèria, i li demano a la Liz que faci venir el Gerard Piqué per dir-li que plego, que deixo la King’s, que no puc més. Necessitava aturar-ho, el meu cap no donava per a més, havíem tornat a perdre. Vaig tocar fons. El Gerard, allà, em va parar els peus.

Parles del psicòleg. Quin és l’últim cop que hi has anat?

— Divendres passat, tinc consulta setmanal. 

¿Recordes una frase que et digués en aquesta última visita? 

— Contínuament em diu que haig de passar de totes les acusacions i comentaris negatius. Però és que nosaltres vivim del que ens diguin. I la persona que em digui que no fa cas de les crítiques no me la crec. A Twitch, tens tots els comentaris allà, al moment.

I n’hi haurà 100 de bons i un de dolent...

— Exacte! I mires el dolent. Amb el psicòleg ho treballo molt.

Fixa’t en una cosa, feia temps que no ens vèiem i la percepció que tinc jo i que té molta gent: “Que bé que li van les coses al Gerard...”

— He, sí, no no, és veritat....

Però tu m’expliques una altra cara, que no és el que percebem des de fora. 

— Jo estic molt feliç fent el que estic fent, molt content, però hi ha una gestió emocional de tot plegat que la gent no veu, i que a vegades costa. Estic treballant amb la meva dona, estem 24 hores junts. A mi em costa molt gestionar quan es pot parlar de feina i quan és la cosa personal, a casa. Això és el que, dos anys després, encara no acabo de trobar: l’estabilitat emocional: “Liz, s’ha acabat, són les nou de la nit, ja no parlem més de feina”. A les nou i cinc rebem un missatge i ja hi tornem a ser. Això és el que per desgràcia em falta acabar de gestionar.

¿En algun moment has pensat que això es carregarà la teva vida personal?

— Sí, perquè al final jo soc molt obsessiu de la feina, no sé entrar en un projecte i no involucrar-m’hi al màxim. Per això, fa dos anys que marxem de vacances amb la família i no marxem sols: amb els seus pares, amb la seva iaia, amb els meus pares, i compartim vacances perquè durant l’any els veiem molt poc.

Quines són les últimes vacances que has fet?

— Doncs al setembre a Formentera, una setmana. Vam agafar una casa i vam anar-hi amb les dues famílies.

Sense mòbil?

— No, no, quina broma és aquesta? Aquest any he estat tres dies sense entrar a xarxes. De set, tres. Molt bé.

Quin és l’últim whatsapp que t’ha enviat Gerard Piqué?

— Aquest matí per tancar un artista per a la final de la Kingdom Cup al Palau Sant Jordi. Li he proposat un grup català que em fa molta il·lusió que pugui venir i m’ha dit que li encanta. Ara ho hem de gestionar.

Quina bèstia, eh, Gerard Piqué!

— Sí, per les coses bones i per les dolentes. Com m’haig de veure jo parant-li els peus amb alguna anada d’olla. Que jo hagi de parar Piqué, que m’he tornat boig amb ell veient-lo jugar... I que és la persona que m’ha donat consells per saber gestionar tot aquest tsunami mediàtic. Ell m’ha ajudat perquè viu en un búnquer i perquè li rellisca tot el que es pugui dir d’ell.

Què et sembla l’última cançó de la Shakira?

— És que n’ha tret tantes, que ja m’he perdut. ¿L’última és la del sogre? Lamentable, com totes. Entenc que hagi acabat molt malament, però crec que ja s’ha excedit en extrem. Desconec com ha anat tot, perquè aquest sí que és un tema de què no he parlat amb el Gerard, ni ganes.

I amb Leo Messi, quin és l’últim whatsapp?

— Nooo, mai, mai, mai. No he tingut mai el telèfon de Messi ni el vull tenir, em fa molt respecte. Li podria haver dit a Luis Suárez alguna vegada: “Luisito, pásame el teléfono de Leo que lo voy a felicitar”. Però no, no, per favor. ¿Escriure-li a aquest senyor? No, no, acollonit, acollonit.

¿I ell tampoc t’ha dit mai res?

— Directament, no. A través de Luis Suárez, ja me les ha deixat anar. Quan vam començar a explicar que el retorn al Barça estava molt calent, t’anaven avisant: “Creo que te estás pasando”, “Creo que estás contando demasiadas cosas”.

¿L’últim whatsapp amb Joan Laporta?

— No em contesta mai. Jo li poso coses i ell em va fotent cigarros a la conversa. Se’m fuma directament. Només el dia del seu aniversari, que el vaig felicitar, em va enviar un petonet, res més. I encara hi ha gent que diu que estic a sou del Laporta... Podeu revisar el meu telèfon.

Què et diuen, ¿que tens informació privilegiada de la junta del Barça?

— Sí, fins i tot aquestes últimes setmanes han arribat a dir que hi ha gent de la junta que són socis inversors de Jijantes. Que m’expliquin on estan ingressant, que es deuen equivocar de compte. És surrealista l’enveja que està generant el nostre canal. 

Quin és l’últim dia que vas comprar un diari de paper?

— Potser algun dia que m’han fet una entrevista. Mira, diumenge compraré l’ARA. Crec que va ser per una contraportada d’El Periódico, fa uns mesos o un any.

L’última vegada que has pensat: “Això no durarà gaire”.

— Aquesta és complicada... Mira, el programa aquest del Jorge Javier Vázquez a Telecinco, Cuentos chinos. El vaig veure el dia de l’estrena i sense tenir ni idea de tele, vaig dir: “Això és infumable”.

¿Mai has pensat de Jijantes que no duraria gaire?

— Penso que no pot acabar perquè el Barça no s’acabarà mai. Es podria fer un 3/24 del Barça: quan no apareix Villarejo que li fot una castanya a Rosell, apareix Laporta que no sé què. Tenim un producte, que és el Barça, que és esgotador i inesgotable.

O sigui, ¿Jijantes no s’acabarà mai perquè el Barça no s’acabarà mai?

— Ho hem de fer molt malament i ens hem d’equivocar molt. I ens hem de posar en temes molt delicats perquè vulguin acabar amb nosaltres, tot i que n’hi ha que, a la mínima, ja ho han volgut fer...

Això és Núñez, també. Tens els tics presidencials, allò de "Volen acabar amb nosaltres"... “Al Jijante no se li pot enganyar!”

— Ha, ha, ha! Totalment, totalment. Però això ens ha passat, “Joan, per favor”, quan aquest estiu va i ens fotem una castanya, perquè jo vaig al 95% que Messi serà culer, i hi ha un tsunami per part de gent madridista, però també del Barça, que deien que això nostre ja s’havia acabat.

Gerard, digue’m l’última afició que hagis incorporat a la teva vida que no tingui res a veure ni amb el Barça ni amb la King’s League.

— És que és molt avorrida, la meva vida. He tingut el hobby de sortir a córrer cada matí, que he perdut fa tres o quatre mesos perquè anava faltat d’hores de son. Ara fa quatre dies que he recuperat l’esport matinal i, a més, amb la Liz, que també s’hi ha animat. I això és històric.

Com has dormit aquesta última nit?

— Perfecte. Jo em tiro al llit i als cinc minuts, busca’m. Enmig d’aquest tsunami, no he estat mai una nit sense poder dormir. I no prenc res. Si tu ara em dones un sofà, dormo deu minuts. És la gran sort que tinc. Dormir no m’ho treu ningú. Passa més d’un dia, que acabo el directe, em foto una dutxa, la Liz es dutxa després i quan arriba al llit, jo ja dormo. Vine abans, no? Ha, ha, ha!

Quina és l’última cançó a què t’has enganxat?

— Uf, a veure. Aquest estiu, al remix dels Tyets i Mon DJ i també a alguna de Manuel Turizo. Vagabundo està sonant bastant.

¿Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Pájaros de barro.

Que és de Manolo García...

— És que, per generació, El Último de la Fila ja no... Jo, Manolo García. Ara tornen, eh?

Acabes tu l’entrevista. Les últimes paraules són teves.

— Acabo jo? Doncs que m’ha fet molta il·lusió aquesta xerrada, perquè vaig patir molt aquest estiu quan em van informar de la teva situació a la ràdio i quan em van proposar això, vaig dir: "Per favor, i tant!" I que m’encantaria que poguessis tornar a aparèixer a Jijantes, perquè quan surts l’emboliques bastant grossa. Com aquest estiu, que vas tenir un cara a cara amb David Bernabéu i al final n’has sortit victoriós, tu no volies que tornés Messi. Perquè... si ara al gener Messi vingués cedit tampoc t’agradaria, no?

No, home, no, ja està, sang nova. No vagis escalfant ara Messi per al gener...

— No ho sé, no ho sé, no ho sé...