Gemma Nierga: “Quan em fan fora de la SER penso que potser no valc. Però perquè m’ho fan creure”

BarcelonaFem l'entrevista en un racó del menjador de la Sala Beckett i no és un racó qualsevol: aquí es va fer la primera entrevista de Cafè d'idees, el programa de converses de Gemma Nierga, aleshores només per a la ràdio. Era una pica professional clavada per aquesta periodista, després d'un acomiadament traumàtic quan el 2016 la van fer fora de la SER. "Lo tuyo es puro teatro", deia un rètol que van haver de despenjar perquè a les fotografies que es feien dels polítics entrevistats semblava que anava amb segones. Avui és ella qui respon i repassa els seus últims anys.

Aquest estiu et vam poder sentir, de convidada, a l’Hoy por hoy, el programa que presentaves quan Prisa va decidir que prescindia de tu. Com ho vas viure?

— Vaig tenir la sensació molt agradable de sentir-me com a casa... però sabent que ja forma part del passat. Si dic “torno a casa” es pot malinterpretar com que si encara la sentís meva... doncs no. Ho era, però ja no. La visita em va reconciliar amb un passat dolorós i vaig sentir que la ferida s’havia tancat.

“La vida segueix i me’n vaig a viure la vida”, vas dir, en el teu comiat. Què tal la vida fora d’un gran grup com Prisa?

— Doncs ha estat sorprenentment enriquidora, professionalment. Tothom em deia que se m’obririen finestres, però jo no m’ho creia perquè tinc una certa tendència a pensar que el món s’acaba. Rere la meva imatge riallera i positiva, tinc sempre molt present la sensació que el món s’acaba. I aquell dia ho sentia així de manera molt profunda. Fins que vaig veure que tot eren oportunitats per créixer. Crec que soc millor periodista ara que abans.

T’has explicat ja per què van prendre aquella decisió?

— Doncs no.

Vols saber com m’ho han explicat a mi?

— Digues.

Em diuen que la peça de caça major era Carles Francino i que tu vas acabant sent la torna d’una operació per prendre el control editorial de l’emissora. Dos homes forts de Cebrián –Antonio Hernández-Rodicio, director de la SER, i Vicente Jiménez, director general de Prisa Radio– estaven molestos perquè Francino no es deixava domesticar. Com que liquidar-lo tenia un cost d’imatge massa elevat, es va optar per moure’l a la tarda i assumir la teva eventual sortida com a mal menor.

— Mmmm... ets un periodista molt ben informat així que suposo que la font que tens deu ser fiable. Entenc que deu costar de creure que jo no sàpiga que va passar, però és que tampoc no ho he intentat indagar i per això no ho puc confirmar. Sí és cert que, quan Francino va a la tarda, a mi em traslladen al matí... i allò no funciona.

Què va fallar?

— [Pausa.] Crec que hi va haver directius, en aquell moment, que van creure que sabien més de ràdio que els periodistes que fem ràdio. I no es van adonar que una empresa de comunicació funciona quan els directius estan a la seva planta i els periodistes a la nostra. La seva és més bonica i té mobles i quadres penjats, però és la seva. I la nostra és on treballem la informació. Quan baixen perquè creuen que en saben més de ràdio que els mateixos periodistes, alguna cosa grinyola. I en aquella època allò va grinyolar. Tu has de fer la feina en llibertat. I equivocar-te, però equivocar-te tu. Jo m’he equivocat molt, però exercint la meva llibertat.

¿Es treballa millor a la pública o a la privada?

— Jo a la SER he treballat molt bé i també molt malament. Amb molta llibertat però també amb molta intrusió per part de directius, depenent de les èpoques. I a la pública treballo fantàsticament bé. El director que tinc, Oriol Nolis, em va dir el primer dia: com menys ens veiem tu i jo, millor ens aniran les coses. Aquella frase no la vaig entendre bé el primer dia però li he acabat donant la raó. I no els veig mai! Només si tinc algun problema. Treballo amb llibertat i es nota. I podem entrevistar a tothom.

Ara que ja ha passat un cert temps, ¿pots explicar alguna de les ofertes que vas rebutjar i per què?

— Mira, la primera que em va arribar, i crec que no ho he dit mai, va ser de Catalunya Ràdio. Sempre li he agraït a Saül Gordillo, que era aleshores el director, que en aquells moments tensos i intensos agafés el telèfon i em digués “Vine aquí”.

Però vas dir que no.

— És que jo estava massa trencada. Jo no estava bé. Acabo marxant de la SER, creient, perquè així m’ho fan creure, que potser no serveixo per a això.

Tenies tres Ondas, incloent-hi un a la trajectòria amb només 41 anys. Sobta aquesta crisi de confiança.

— Sí, d’acord, tres Ondas. I què? ¿Tu creus que això et dona força o seguretat? Jo crec que no...

Bé, quan et reconeixen la carrera vol dir que no és que un dia l’encertessis de xamba. ¿Els premis poden ser una condemna?

— Per a mi tots han estat una benedicció. El primer, per l’Hablar por hablar, el vaig rebre de molt jove i me’l donava l’Iñaki Gabilondo: un somni. Tot a la meva vida m’ha semblat un somni, perquè no m’ho he cregut mai del tot. Bé, això ha canviat.

En quin sentit?

— Doncs que ara m’ho crec més, sí. El que et dic és una mica dolorós i em costa parlar-ne, però és veritat que quan em fan fora de la SER penso que potser no valc. Però perquè m’ho fan creure. L’acomiadament no és que un dia, de cop, te’l trobis als morros. Ve de l’època que he descrit abans, amb molta intervenció, moltes queixes pels continguts... i això deriva en fer-me fora. Per fer un programa has d’estar forta, d’una peça. I jo em sentia trencada, dèbil... M’havia de reconstruir.

Vas explicar que t’havies fet psicoanalitzar. Va ser arran d’això?

— La psicolanàlisi és d’anys anteriors, en altres èpoques dramàtiques de la meva vida, però per qüestions personals. I va ser molt de temps, eh? Em va ajudar, sí. Però per l’acomiadament vaig anar al psicòleg, perquè la psicoanàlisi em semblava massa llarga i massa cara. No tenia temps! La teràpia m’ha ajudat. I les pastilles. Quan algú està molt malament, li dic que no ha de tenir-ne por de prendre'n, que de vegades necessitem un quart de pastilla. Res, poca cosa, però una empenta. Que la vida a vegades és molt complicada. Per sort, em van sortir ofertes, com una de 8TV per fer entrevistes polítiques que em va ajudar molt.

Vas ser també col·laboradora d’El programa de Ana Rosa. He de dir que no se m’acut un espai amb una música diferent de la que tu imposes en els teus programes.

— Sí! [Riu.] Vaig ser-hi molt poc temps. Que no en renego, eh? Quan et quedes sense feina has d’obrir-te: de cap, de mires, de tot. I has d’acceptar propostes que no saps on et duran. Des del programa d’Ana Rosa em van insistir molt. Ho vaig provar... i no va funcionar. Crec que no estàvem còmodes... ningú. Ni ells, ni jo. Hi vaig anar pocs dies i vam veure de seguida que no era el meu lloc. Ho vaig acceptar i els estic molt agraïda.

Parlàvem d’inseguretats i una altra cosa que m’han explicat és que, quan et van proposar assumir La ventana, no et veies amb cor de substituir Xavier Sardà i que vas demanar que t’embolcallessin periodistes amb més experiència, com Josep Martí Gómez, Bru Rovira o Eugeni Madueño.

— Tenia 30 anys i jo em veia molt jove i inexperta, poc preparada. Em vaig fer acompanyar per ells i, ara que ho repesques, veig que és una constant: fer-me acompanyar de gent que em pugui aportar el que a mi em falta. I, per tarannà, sempre trobo que em falta molt! [Riu.] Jo volia que em donessin la densitat política que no podia tenir amb 30 anys i me la van donar. Me les prenia com a entrevistes més corals. No creia que haguessin de ser meves, jo sola, lluint-me amb grans preguntes.

T'ho passes bé, a les entrevistes?

— M’encanten! Costa d’entendre, oi? Però m’encanten.

D’on neix, el plaer?

— Tota la vida he fet teatre amateur i em serveix la següent metàfora: és com executar una obra de teatre que m’he preparat molt. No hi vaig mai dient-me, va, a veure què passa. Me les preparo molt. Dibuixo el camí per on vull que transcorri l’entrevista i, en el moment d’executar-la, potser no llegeixo una sola paraula del guió, però ja ho tinc tot al cap. I, després, també hi ha que m’agrada molt escoltar. El Parlar per parlar em va donar set anys de només escoltar.

Allà vas sentir històries personals tremendes...

— Vivia amb els pares i arribava a quarts de quatre de la matinada i em llevava molt d’hora, en aquells temps. I recordo que la mare em deia: “Filla, per a això has estudiat una carrera?” I jo: “Mama, ja veuràs com sortirà bé, que això és un pas”. I ella: “Però és que escoltar aquests drames...!” Jo era una noia molt jove: 23 anys. I m’explicaven uns drames, la majoria de caire sexual, que no sabia ni de què em parlaven! [Riu.]

Quan vas assumir La ventana li vas poder dir a la mare allò de “Ho veus?”

— “Quan sento que diuen el teu nom, em fa sentir orgullosa perquè te’l vaig posar jo”, em deia ja al Parlar per parlar. És tan bonic, tant de pares, això de sentir orgull a través de l’èxit d’un fill teu...

Vas conduir el programa quinze anys dels trenta que té d’història. ¿Ho consideres la teva fita professional més rellevant?

— Més que fita, diria que és l’etapa més feliç, més rica, on més creixo professionalment. Allà em faig dona, anava a dir, però direm “Creixo com a periodista”. Herrero de Miñón, Ernest Lluch, Carrillo, Millás, Cansado, Izaguirre... Havies de ser molt tonto perquè no se t’enganxés res! En canvi, de l’Hoy por hoy, als matins, no me’n sento tan satisfeta, perquè és una època dolenta. I la d’ara és diferent, però té alguna cosa que em recorda La ventana, pel fet d’haver recuperat una il·lusió molt gran.

Cafè d’idees és un programa molt modest en audiències, però que aconsegueix força ressò amb les seves entrevistes. Com expliques aquesta dicotomia?

— Ja saps com funcionen aquestes coses: els programes que tenen poca audiència pateixen variacions enormes en les dades. No s’entén. Crec, també, que pot haver-hi una dificultat per trobar-nos. Som a La 2, en una desconnexió, entre un programa d’anglès i La aventura del saber... M’has de buscar molt, eh? A internet és tot molt més fàcil i les dades digitals són extraordinàries. Però a la televisió lineal...

4.000 espectadors de mitjana, i 4.000 més a Ràdio 4. Venint d’audiències milionàries, et fa perdre la son?

— Gens! Tinc la sort de ser a una televisió de servei púbic, on es valora l’audiència, però que posa la missió per davant. Potser és la guineu, que quan no les pot haver diu que són verdes, eh? Però tenim molt ressò als altres mitjans, estem presents a la conversa, i això ens dona un retorn positiu.

Per què creus que TVE no se’n surt, a l’hora de consolidar una oferta en català competitiva en espectadors?

— L’hegemonia de TV3 és així, i no la discutiré. Però TVE a Catalunya, des de fa dues o tres temporades, està tenint més presència... El programa del Marc Giró, per exemple, ha anat extraordinàriament bé.

Però s’ha perdut per al català, aquesta temporada, ja que ha començat a emetre’s per a tot l’Estat.

— És una manera de veure-ho, però jo penso que això també és un èxit. No em vull ficar en un jardí, però programes catalans també poden ser fets en castellà, amb mentalitat catalana. El del Marc Giró és un programa català, fet per gent d’aquí i amb la mirada d’aquí. Perquè tenim una mirada pròpia, a l’hora de fer ràdio i televisió. Jo vaig fer La ventana quinze anys des del carrer Casp número 6. ¿Hi ha alguna cosa més catalana que això? I tu diràs: “Però el vas fer en castellà”. D’acord, però jo parlava a tot Espanya, des de Catalunya i amb mirada catalana. Posem-ho en valor, també.

Gemma Nierga, Xavier Sardà, Marc Giró... són noms que s’associen amb un cert espai d’esquerra no independentista. De la mateixa manera que s’ha acusat TV3 de ser processista, i ara sembla que vulguin rectificar, ¿es pot veure també un cert biaix ideològic en aquesta proposta? És a dir, com si s’hagués muntat una mica “a la contra” de TV3.

— No, jo aquesta visió no la comparteixo. Aquesta etiqueta que ens penges o que creus que l’audiència ens pot penjar... Potser en l’àmbit de l’esquerra t’ho compraria, però no en faig aquesta lectura tan política. El Procés va fer que molts periodistes es posessin en trinxeres. Però jo crec que no m’hi vaig posar, i puc dir-t’ho amb tranquil·litat i mirant-te els ulls. Ni vaig posar-m'hi ni vaig deixar que m’hi posessin. Per sort, el moment que estem vivint ara és diferent: és moment de diàleg, de construir ponts. I és on sempre he volgut ser.

Mira que volia estalviar-te haver de parlar-ne per enèsima vegada, però si dius “dialogar” no puc passar per alt la frase: allò d'“Ustedes que pueden, dialoguen”. És encara vigent?

— I tant!

Rectifico, perquè efectivament dialogar sempre és una opció. El que vull saber és si ho veus possible, més enllà de la gesticulació.

— Doncs mira, m’ho preguntes en un moment en què es demostra que és més possible que mai. Fa uns mesos no t’ho hauria contestat, però avui és clar que és el moment del diàleg. I els actors polítics protagonistes han anat a buscar aquest diàleg, inclosos alguns que no hi volien anar.

Et pesa aquella frase? Saps que a cada entrevista te la trauran.

— [Riu.] No, no, tranquil. És segurament el moment del qual estic més orgullosa de la meva vida.

Eres conscient aleshores de la reverberació que tindria?

— No, era impossible preveure-ho. El xoc emocional que teníem tot l’equip del programa quan ETA va matar Ernest Lluch era tan fort que jo pujo a la manifestació sense ser gaire conscient del que passarà.

Ho fas, a més, en un moment personal molt dur.

— Sí. El meu nebot, en Daniel, estava morint a la Vall d’Hebron, amb tan sols quatre anys. Just en aquells dies ens havien dit que ja no hi havia res a fer. Era tan horrorós, i encara ara em costa molt parlar-ne i no emocionar-me. Jo he estat a l’infern: és la planta infantil de la Vall d’Hebron, on cada dia moria un nen... i un dia va ser el nostre. En aquell context personal meu, maten l’Ernest. Pujo a llegir el comunicat, consensuat entre totes les forces, i m’adono que té aquella buidor del missatge polític quan busca ser expressament buit. I vaig decidir que hi afegiria una frase, allà mateix, amb bolígraf.

Conserves el paper?

— Vaig tenir-lo un temps, però ara no el sé trobar. A vegades topo amb les imatges i penso: “Pobra, està tremolant, aquesta nena”. Tenia por, tristesa, ganes de plorar. Però no vaig plorar. Ni se’m va trencar la veu. I mira que se’m trenca ara moltes vegades...

Sobre evitar les trinxeres: vas escriure un llibre entrevistant Jordi Cuixart a la presó. No eres el perfil obvi, així que cal entendre que hi havia una certa declaració d’intencions quan vas assumir la tasca. Et van caure moltes bastonades?

— Totalment d’acord que no era gens obvi. I no vaig rebre cap garrotada, tu... Ni d’una banda ni de l’altra. Pensa que quan parlem de rebre parlem de xarxes, que és on reparteixen garrotades, i jo a les xarxes soc poc activa. M’ha vingut un somriure, només de sentir el nom de Cuixart, perquè era un repte d’aquells que em semblava impensable. El Marcel Mauri, d’Òmnium, em va convocar a un cafè i vam estar deu minuts mirant-nos mútuament, examinant-nos. “El Jordi vol que facis un llibre”, diu. I jo li responc que no estic gaire ficada en el Procés. “Per això et volem!”, reia ell. Tot el que jo deia, ell em deia que precisament per això l’havia de fer. Vam acabar trobant orígens familiars comuns, a Còrdova, i ara som íntims! Penso que pot ser una metàfora d’aquest país nostre.

Devia ser dur, escriure’l.

— L’experiència és inoblidable. Em va fer créixer com a persona, em va fer madurar políticament i em va obrir la ment. Ens vam fer amics. I vam plorar. Recordo un dia, marxant de la presó, a l’alçada de Montserrat. Sonava Coldplay a la ràdio i vaig haver de parar en una benzinera, i vinga, a plorar una estona. Va ser molt dur, allò. Va ser dur per a tots. Indepes i no indepes. Tots ho van passar malament. Parlo de la gent de bon cor: a ningú li agradava la situació que estava patint l’altre. El vidre al mig, posar-hi les mans, fer servir un auricular per sentir-nos...

Aquell any vas presentar també La Marató de TV3. Has pencat molt...

— Si fes un llibre d’aquesta època, que no el faré, el titularia Guardar como, perquè jo no sabia ni guardar documents. Literalment: el primer dia que faig un guió per a 8TV vaig haver de preguntar com s’havia de fer! Tot m’ho feien, a La ventana. Tenia el meu equip. Per això dic que, a partir del 2017, aprenc a construir-me molt. Ara escric moltes entrevistes, molts guions... Jo tenia un estatus i vaig passar a tenir-ne un altre. I m’agrada llançar el missatge de dir que no passa res. Et foten fora i és dolorós, però la vida són etapes que comences i s’acaben. Ho van fer malament? Potser sí, però va començar una etapa que m’ha portat a estar amb tu ara xerrant i recuperar la brillantor als ulls.

Seguint aquesta tònica d’autosuperació, quin t’agradaria que fos el proper projecte que algú et proposi i per al qual sentiràs que no estàs preparada però acabaràs acceptant?

— Mmmm... doncs no ho sé. Perquè si m’ha de sorprendre no ho puc tenir pensat! [Riu.] La veritat és que ara estic bé i a punt d’estrenar un programa que em fa molta il·lusió, el 2 de novembre. Es diu Farem el que podrem i beu molt dels programes sobre educació del Carles Capdevila, i de l’ARA, també. Ajuntem famosos com Jordi Basté, Judit Mascó, Àlex Corretja, Martina Klein o Òscar Dalmau per parelles i els preguntem com han educat ells. Cada capítol té un tema i hi parlen també experts i els nens. I, mira, m’agradaria fer-lo també a la televisió espanyola, a nivell de tot l’Estat, per allò de fer-lo créixer.