“Em va canviar la vida”: Els actors joves de ‘Poble Nou’ recorden la sèrie, 30 anys després

BarcelonaAquesta setmana s’han complert 30 anys des que el serial del migdia va arribar a la graella de TV3 per quedar-se. Poble Nou va ser una sèrie pionera, perquè era la primera vegada que a l’Estat es produïa una ficció diària, amb l’estrès de producció que això comporta inevitablement. A banda d’obrir camí, el culebró va tenir un altre mèrit gens menor: detectar un estol de jove talent interpretatiu, que en molts casos debutaven aleshores a la petita pantalla i que a partir d’aquell moment van veure com naixia una carrera que els ha permès assumir projectes importants. L’ARA ha parlat amb uns quants dels intèrprets que rondaven els 20 anys en aquells moments per demanar-los, amb la perspectiva del temps, què va significar per a ells l’aparició en una sèrie que va convertir-se en un èxit instantani a Catalunya, amb més de 700.000 espectadors diaris.

Els actors i actrius contactats coincideixen a dir que Poble Nou va ser un trampolí per a la seva carrera, però en el cas d’Irene Montalà això es fa especialment evident perquè només una combinació increïble d’atzars va fer que una persona sense vocació d’esdevenir intèrpret acabés a la sèrie. “Tenia disset anys i no havia fet classes d’interpretació. Vaig tenir una crisi familiar molt forta, em vaig escapar de casa i vaig estar una setmana demanant diners al carrer. I un dia, davant del Liceu, em va veure la filla del Pep Armengol, el director de càsting, i li va dir al seu pare que hi havia una noia pel carrer i que creia que era perfecta per al personatge de la Júlia”.

El canvi va ser tan inesperat que Montalà va trigar temps a assumir que s’havia convertit en una intèrpret. “Recordo haver verbalitzat un sol cop que podria ser actriu, però com qui expressa un somni. Durant molts anys, Poble Nou i el que va seguir era, senzillament, un accident que m’havia passat. Fins que vaig entendre que no, que soc actriu i això ja em defineix. Amb la perspectiva del temps, esclar, és un projecte que recordo amb un amor incommensurable, i amb el record pels companys que ja no hi són”. A la ficció, l’actriu encarnava la parella de Joel Joan, un altre dels noms que va debutar televisivament amb el serial.

Montalà va trobar-hi una professió i, de seguida, va poder participar en una sèrie molt gran d’època a França, i va treballar amb Ventura Pons. El reconeixement popular que li va arribar quan encara no era ni major d’edat va ser un bon entrenament per als dos moments en què l’actriu ha experimentat pics de popularitat, amb sèries com El internado o El barco, aquesta última amb projecció internacional. “En el meu barri, en el meu institut, viure l’èxit de Poble Nou va ser molt fort. Jo no estava preparada. Has de tenir els peus molt ben posats a terra i tenir un matalàs gran d’amistats...”, detalla.

“Ens va canviar la vida a tots”, coincideix en assenyalar Roger Pera. “Jo no volia ser actor. Anava per fer psicologia. O el meu pare em deia que em fes advocat. «Sense tenir raó, sempre guanyes!», em deia. Però estava encallat en els estudis: vaig acabar repetint COU cinc vegades. Aleshores ja treballava a Planeta Imaginari, a Sant Cugat, o al Centre Dramàtic de la Generalitat, l’actual Romea, quan necessitaven un nen. I el meu pare sempre els deia el mateix: «No cal que me’l torneu!» Però em va trucar Pep Armengol i, després d’insistir, vaig acceptar. Cal tenir en compte que ara hi ha molts actors, però en aquell moment no érem tants”.

El Roger Pera de vint anys era una persona sensible i tímida, que preferia passar desapercebuda. “Ho vaig passar molt malament. Jo que no volia que em veiés ningú i va resultar ser una bomba! A més, com que feia de dolent, les iaies em renyaven pel carrer. Un dia, al cotxe, algú em va posar un missatge dient-me «cabró, no facis mal a l’Anna», el personatge de la Gemma Brió. Però sempre estaré agraït a l’Armengol i el Joan Bas, el productor. Després va venir Germans de sang i vaig dir: ostres, doncs m’agrada i m’ho passo bé, i sembla que tinc un cert èxit, doncs vinga”. Per cert, actualment Pera està estudiant psicologia en una universitat online, així que la vida, encara que sigui fent moltes giragonses, certament busca la circularitat.

Obrint pas

Una de les dificultats que es va trobar Poble Nou va ser la manca de referents locals, ja que les telenovel·les solien ser importades del Regne Unit o Llatinoamèrica. “Va ser un aprenentatge constant”, detalla Gemma Brió, que interpretava la parella maltractada del personatge de Roger Pera. “Vam començar a gravar i, esclar, va passar un temps fins que no vam emetre els primers capítols, així que, durant un temps, no podíem saber si allò que estàvem fent arribaria al públic o no”. Un dels noms fonamentals va ser Josep Maria Benet i Jornet, que va utilitzar el format arrelat a la quotidianitat per anar introduint temes socials que, en aquell moment, no estaven gaire representats a la petita pantalla.

La sèrie incloïa, per exemple, un personatge obertament homosexual, encarnat per Jordi Boixaderas. “Vist des dels ulls d’ara tampoc no era gran cosa, però en aquell moment segur que va ser un gra de sorra en favor de la visibilització. Benet i Jornet tenia consciència d’haver de fer un producte per a tothom i, precisament per això, sentia que alguns dels temes havien d’aportar alguna cosa a la societat”, recorda Brió. L’actriu recorda que, arran del paper, es va convertir durant un temps en la jove perfecta de Catalunya que les sogres anhelarien. “Potser sí que t’encasellava una mica –reflexiona–, però molt millor això que no pas que no sàpiguen ni qui ets”.

La carrera de Cristina Brondo també es va enfilar gràcies a la sèrie, on interpretava la parella del personatge de Quim Gutiérrez. “Tenia quinze anys i havia fet publicitat, mentre estudiava a l’Estudi Nancy Tuñón. M’havia presentat al càsting del Vostè jutja, sense sort. I aquesta va ser la meva segona prova”, explica. “Jo anava a gravar un parell de dies a la setmana i tot semblava molt normal. Era com una extraescolar. Però quan es va començar a emetre, esclar, la popularitat va ser instantània i brutal. Quan vaig acabar la sèrie pensava que, bé, faria algun anunci més i avall. No em pensava que seria la meva carrera professional. Encara no tenia aquesta ambició, o la visió. Els joves d’ara sí que la tenen, i volen estudiar teatre per ser famosos. Volen petar-ho”.

Les característiques de l’ofici van fer que tots es disgreguessin en mil direccions, però el grup conserva els lligams. “Hi ha actors que no veig gaire, però que quan ens trobem tenim molt la consciència que sortim tots d’allà”, recorda Brondo, que va arribar a viure amb Irene Montalà i ser parella de Bruno Bergonzini, un altre dels actors joves de la sèrie.  

Mirant enrere, tothom coincideix en la importància d’aquella sèrie. Joel Joan destaca com es va crear un star system. “Catalunya ja tenia actors de prestigi, però Poble Nou va fer que alguns noms fossin coneguts per tothom, anessin o no al teatre. Jo vaig deixar de dir-me Joel per dir-me Ferran”. L’actor i director recorda com la sèrie va ser una feliç coincidència entre diversos factors. “El Papitu [nom familiar de Benet i Jornet] va fer una de les seves millors feines, parlant de com era la família mitjana catalana, amb trames valentes. El càsting era molt intel·ligent perquè combinava actors ja reconsagrats en el teatre i joves promeses”.

En aquest sentit, destaca com el caràcter de Miquel Cors va imprimir un to a tota la sèrie. “Era un tarambana. Nosaltres veníem a les set i ell a les onze, perquè ho havia imposat com a condició. Ell era l’Antònio! Amb més cultura, i més sofisticat, però aquell os, aquell animalot, era l’Antònio. I va aconseguir impregnar la sèrie de la seva personalitat, fent un personatge que estimaves i odiaves al mateix temps, i això enganxa molt”. Amb la perspectiva del temps, Joan conclou que aquella sèrie diària primigènia marca el sentit de tot un país, a través de TV3: “Ens vam creure capaços de fer coses grans”.

Un fenomen a la baixa, però que encara aporta rèdits nets a TV3

Poble Nou va néixer el 1994, quan l'oferta televisiva a Espanya es limitava a La1, La2, Antena3 i Telecinco. Això afavoria quotes de pantalla altíssimes, impensables avui dia amb una TDT on hi ha una quarantena de cadenes disponibles i l'audiència s'ha fragmentat enormement. Amb tot, hi ha una constant en els trenta anys de serial del migdia a TV3: els resultats sempre han estat superiors a la mitjana del canal aquell any. Això vol dir que fan una aportació neta a la pública i li milloren la dada global. Avui dia audiències superiors als 700.000 espectadors en un migdia són impensables en televisió, perquè part dels seguidors han emigrat a les finestres digitals. Però cal sumar-hi els consums digitals, que en el cas del Com si fos ahir no són gens menyspreables: aquesta temporada està aconseguint una mitjana de 92.461 usuaris únics setmanals i, al llarg d'aquests quatre mesos, suma ja més de 6,6 milions de reproduccions al 3Cat.

Oriol Sala-Patau, cap del departament de ficció i cinema de TV3, considera que aquest model de ficció és molt valuós. "Les telenovel·les que tradicionalment ha produït la CCMA han sigut unes ficcions d’èxit d’audiència i emmarcades clarament en els principis del servei públic. Totes les nostres produccions s’han consolidat com a referent cultural i lingüístic del nostre país; han propiciat la incorporació a la televisió en català d’àmplies franges de població no catalanoparlant; han esdevingut un model de proximitat a la ciutadania, en general, i a la nostra audiència, en particular, i han creat referents socials, culturals i d’actualitat, per les temàtiques que aborden, acceptats de manera generalitzada". El directiu assenyala, a més, que les sèries han servit per impulsar el sector audiovisual català i han ajudat "a la creació d'un star-system propi que permet traslladar els seus beneficis a altres expressions culturals i artístiques, com el sector teatral".