I Elon Musk es va marcar un Pablo Motos

BarcelonaEl nom de la cosa importa, i tant si importa. Elon Musk va voler deixar clar que la seva trobada amb Trump no era una entrevista sinó una conversa. És a dir, admetia ja d’entrada que abdicava de la responsabilitat d’haver de contenir el torrent de mentides que pogués evacuar el seu interlocutor. I a fe de Déu que en va evacuar una bona carretada, com quan va negar que el canvi climàtic fos una amenaça i va recordar que, si el mar creix de nivell, serà una oportunitat per construir a primera línia de costa. Mentre el candidat republicà les anava deixant anar de l’alçada d’un campanar, Musk s’anava convertint en un inquietant còmplice servil.

El format de conversa pot tenir avantatges, perquè trenca la formalitat i pot fer emergir un retrat més autèntic d’una persona, més enllà de la seva façana pública estudiada. Però per conduir-lo bé també calen una professionalitat i una honestedat que no es compten entre les múltiples virtuts de Musk. Plantejada com ho va fer l’empresari, es va tractar d’un intent –bastant desesperat– de retornar la rellevància a una xarxa social que ell mateix ha devaluat amb gran tenacitat. El que vam veure no deixa de ser l’enèsima reiteració de la fórmula “Hoy ha venido a divertirse a 'El hormiguero' Santiago Abascal”. Evidentment, el blanquejament de polítiques d’odi per la via d’humanitzar-ne els impulsors no és invent de Pablo Motos, però a Espanya poca gent ha practicat aquest subgènere amb tanta desimboltura. L’amo d’X pot vendre les falòrnies que vulgui i embolicar-se espúriament amb la bandera de la llibertat d’expressió, però tot el seu discurs es fon com mantega sota el sol d’agost si no va acompanyat d’un sentit de la responsabilitat perquè el públic rebi informació de qualitat i no pas intoxicacions que, a més, destrueixen el teixit social.