Elogi i enyorança de les serps d’estiu
Com si no hi hagués prou espècies en perill d’extinció. Les serps d’estiu, en argot de premsa, eren aquelles notícies que en temporada regular no mereixerien ni un breu, però que en temps de sequera informativa s’allargassaven i podien ocupar diverses pàgines al llarg dels dies. Què se n’ha fet? Per què no se’n veuen tantes? Diuen que el terme es refereix al monstre del llac Ness, que curiosament sempre es deixava veure quan els diaris anaven més necessitats.
Altres fonts ho qüestionen. A la premsa espanyola, per exemple, se’n van dir durant molt de temps serps de mar, com testimonia aquesta columna de l’Abc de l’agost del 1906: “La famosíssima serp de mar, que s’enroscava antigament a les columnes de la premsa durant l’estació estiuenca, complia l’honrosa missió d’entretenir el públic, a falta de notícies veritables més o menys interessants”. Dos anys més tard, al mateix diari, Luis Gabaldón en parla, i sembla anticipar els temps de la viralitat: “La serp de mar és, com es diu ara, perfectament mundial i tan desbaratadament llarga que té el cap a Nova York i la cua a Madrid. Apareix a l'Amèrica del Nord i arriba a Espanya després d’haver recorregut tot el mar tipogràfic de la premsa europea”. El canvi a serp d’estiu devia passar poc temps després: un article de La Vanguardia del 1934 ja s’hi refereix així. Però encara havien de passar 80 anys perquè la Real Academia Española la incorporés al diccionari.
Però, ai las!, amb el Procés, les eleccions perpètues i el covid... ¿quina és la temporada baixa, sisplau, de notícies? L’únic consol –magre consol– és que potser les serps d’estiu no s’han extingit: gràcies als mitjans pescaclics, ara campen alegres pels dominis digitals durant totes les estacions.
