Elena Martín: “De petita, m’hauria agradat tenir referents de personatges femenins”

BarcelonaCoincidint amb la commemoració del Dia de les Dones, TV3 estrena aquest divendres (21.55 h) La dona del segle, un telefilm dirigit per Sílvia Quer que viatja cent anys enrere per oferir una mirada sobre els inicis del moviment feminista. La protagonista de la cinta, que al novembre es va projectar al festival Zoom d’Igualada, és la Consuelo, una noia d’origen humil que es rebel·la contra les normes socials de l’època per fer realitat el seu somni. L’encarna Elena Martín, que es va donar a conèixer el 2017 com a directora i protagonista de la pel·lícula Júlia ist.

La Consuelo ho té tot en contra: és dona, de classe baixa, òrfena, gitana... I tot i així se n’acaba sortint.

Perquè és tossuda, intueix que el seu lloc no és estar tancada, té el desig de viatjar i fa el que sigui per aconseguir aquesta llibertat. En el fons la pel·lícula és un conte: el procés que viu ella no és realista, hi ha moltes casualitats. A la realitat no és fàcil que una persona amb les seves condicions pugui arribar a obtenir el que aconsegueix la Consuelo. I a més és mig gitana, que en aquella època generava molt rebuig. Bé, i ara també! Potser és l’element de la pel·lícula que menys ha canviat.

I en canvi és un tema poc present, tant en la ficció com socialment.

La meva família és d’Hostafrancs, que és barri gitano, i d’alguna manera sempre hi he estat en contacte, però fins que no vaig fer aquesta pel·lícula ningú m’havia ensenyat res de la seva cultura, ni a l’escola ni enlloc. Per introduir-me en aquest món i tractar-lo amb respecte vaig estar quedant amb el Ricard Valentí, el president de l’Associació de Joves Gitanos de Gràcia, que m’explicava que encara hi ha molts prejudicis. Té una feinada!

En l’àmbit dels drets de les dones, ¿les situacions que narra la pel·lícula es podrien traslladar al present?

En molts casos sí, i en aquest sentit crec que la pel·lícula és molt optimista, s’explica des d’un punt molt lluminós. I això m’encanta, és el que s’ha d’explicar: si una nena veu una pel·lícula i només veu que una dona té dificultats i desgràcies, el seu patró és bastant negatiu. La pel·lícula explica una història de superació, però encara hi ha molta feina a fer.

A diferència del que dèiem dels gitanos, últimament el feminisme és un tema recurrent en la ficció. ¿Veus rellevant que se’n parli?

És molt important. A mi m’hauria agradat tenir, de petita, referents de personatges femenins i sentir que jo també tenia un lloc, que podria ser protagonista d’una pel·lícula, no com a actriu, sinó a nivell personal: veure que la protagonista s’arrisca, viu aventures, s’enfronta a perills i no necessita ningú que la protegeixi. I jo ja ho he vist molt més que la meva mare, i no diguem la meva àvia! Però és necessari, i també ho és no quedar-se en la idea binària: penso que la meva generació és responsable d’anar més enllà i de tenir un enfocament que inclogui col·lectius com els trans, per exemple. I a nivell de representació cultural, jo vull veure com a protagonista a Barcelona una noia magribina o un noi xinès. S’obre una porta superinteressant, i hem de ser ambiciosos. També crec que és molt interessant que els homes directors revisin la seva masculinitat i expliquin històries d’homes que se senten diferents, perquè els homes que s’han representat a les pel·lícules no representen la majoria dels meus amics.

I que pel·lícules com La dona del segle puguin ser dirigides per homes? Perquè fa la sensació que quan es toquen aquests temes per força ho ha de dirigir una dona, no?

Hi ha molts homes dirigint pel·lícules per a dones, i ho dic en el pitjor sentit, perquè sempre que es prejutja què li pot interessar a un públic per la seva condició social o de gènere és horrorós. Per mi han d’existir dues coses: hi ha d’haver pel·lícules dirigides per dones i hi ha d’haver pel·lícules amb personatges femenins forts. Per una banda, és important ensenyar a les noves generacions que un personatge femení pot ser complex, decidit, poderós, i també és important ensenyar-los que una dona és capaç de liderar un equip i d’estar en una posició de poder, i això és el rol de la direcció.

Està passant això?

Des de fa dos anys està passant, però s’han de veure també els pressupostos, perquè moltes de les pel·lícules que han sortit dirigides per dones i amb personatges potents venen de l’ underground. Si mires els números d’aquestes pel·lícules i els de les que tenen homes amb una pistola a la butxaca com a protagonistes, la diferència és abismal. Una cosa és que hi hagi moltes pel·lícules exitoses i una altra l’aposta que fa la indústria, i això no s’ha resolt.

Tu ja has dirigit una pel·lícula. Tens ganes de tornar-ho a fer?

També he dirigit un parell de capítols de la sèrie de la Leticia Dolera per a Movistar+, i ara estic escrivint la meva pel·lícula: amb calma, però va tirant. Però també tinc moltes ganes d’actuar: quan estic una època dirigint necessito una mica de diversió! Fa poc vaig fer d’actriu en un curt, que és el personatge més complex que he fet fins ara, i també tinc algunes coses de teatre.

Es pot compatibilitzar tot això? O en algun moment hauràs de triar?

Crec que es pot combinar perfectament, però sí que veig que si vull fer aquesta pel·lícula, i això és el que em fa més vertigen, arribarà un moment que hauré de prioritzar i començar a dir que no a coses: si vols aixecar una pel·lícula o una sèrie, has de sacrificar altres coses segur, perquè són quatre anys de la teva vida que estàs pensant només en això.

Costa pensar tan a llarg termini?

A mi m’encanta! Si una cosa em va fer sentir viva a Júlia ist és la idea de compromís amb un projecte.