La televisió gira l’esquena a Trump

PeriodistaDijous al vespre l’encara president Donald Trump reapareixia a la sala de premsa de la Casa Blanca. No va triar un moment qualsevol. Es col·locava davant el faristol a les 18.46 h (a la costa est), l’hora en què els principals informatius del país estan en directe. L’hora de màxima audiència. Però el resultat del seu discurs anunciant el frau electoral i la corrupció del sistema no va tenir la reacció mediàtica que s’esperava. Lester Hold, presentador de NBC nighty news, interrompia la connexió en directe amb la Casa Blanca “perquè el president ha fet tot un seguit de declaracions, inclosa la idea d’unes eleccions fraudulentes, però no en tenim cap evidència”. A l’ABC, David Muir tallava la connexió amb sarcasme: “Aquí hi ha molta teca per contrastar”. A la CBS feien el mateix i Nancy Cordes assenyalava algunes de les declaracions infundades de Trump.

Ha sigut la gota que ha fet vessar el got. Feia mesos que les grans cadenes es plantejaven com havien de tractar informativament els discursos en directe de Trump plens de mentides, sobretot arran de la seva mala gestió de la pandèmia i els disbarats que l’han acompanyat. Quan han vist Trump a la corda fluixa han trobat la solució: tallar-lo radicalment i advertir als espectadors que el que deia Trump era fals.

Tant la CNN com la Fox es van mantenir atentes durant els disset minuts de discurs del president. Jake Tapper, de la CNN, deia tot seguit als espectadors: “Quina nit més trista per als Estats Units haver de sentir el seu president dir tot això. Acusar falsament la gent d’intentar robar-li les eleccions. Mira d’atacar la democràcia amb un festival de mentides”. Mentrestant, un rètol sortia imprès a la part inferior de la pantalla: “Sense cap prova, Trump diu que l’han enganyat”. A la Fox, l’altaveu preferit de Trump, Breth Bayer i Marta McCallum van aguantar estoicament i es van limitar a reproduir les declaracions. Però el seu corresponsal a la Casa Blanca, John Roberts, remarcava, des de la sala de premsa de Trump, que del frau no n’havien donat cap prova.

Qui sí que va estar a punt de perdre els papers va ser l’humorista Stephen Colbert, que apareixia al seu The late show vestit de funeral “perquè Donald Trump ha intentat assassinar alguna cosa aquesta nit”. Acusava el president d’haver enverinat la democràcia nord-americana. Colbert va instar els republicans a alçar la veu contra el discurs indecent de Trump: “Els republicans ara han de parlar. Tots. [...] Donald Trump és un feixista. I quan es tracta de democràcia o feixisme, lamento dir que no hi ha bona gent als dos costats. Has de triar: o Donald Trump o el poble nord-americà”. Colbert, a diferència del que fa cada nit, es va negar a emetre els moments més destacats del discurs de Trump per fer-ne burla al·legant que amb les seves acusacions indecents havia intentat matar la democràcia: “No us ensenyarem ni un segon del que ha dit aquest farsant penós i espantat. Perquè és verí”.

Sense que el recompte s’hagués enllestit i amb Biden més a prop de convertir-se en el nou inquilí de la Casa Blanca, les televisions li han apagat l’interruptor. Thank you, next. Als EUA, del llenguatge de la cobertura electoral se’n diu “narrativa de cursa de cavalls”. Dijous a la tarda el pura sang de Trump es va desbocar i al darrer obstacle les televisions l’han apartat perquè era perillós fins i tot per als espectadors.

Sempre s’ha dit que John Fitzgerald Kennedy va ser el primer president dels Estats Units preparat per a la televisió. Però Donald Trump ha sigut la primera estrella de televisió que es va convertir en president. I no per atzar ni per casualitat. En la seva etapa d’empresari, anys abans de triomfar en el món dels realities, ja eren famoses les seves aparicions fugaces en sèries i programes. Tenia un representant que negociava amb els guionistes de quina manera apareixeria Trump per assegurar-se que la imatge i el text projectaven en pantalla que era un triomfador multimilionari. Trump tenia el control. Tot i tenir els negocis en fallida, The apprentice el va catapultar a la presidència perquè el reality el va ajudar a popularitzar i definir el seu propi personatge, va ser on va comprovar que el seu llenguatge i la seva manca d’escrúpols era rotundament eficaç a l’hora de connectar massivament amb l’audiència més visceral. Trump continuava tenint el control. I, amb la seva irrupció en la política, es va convertir en magnètic per a les televisions.

Una mina per a les audiències

El 2016 va ser el candidat amb més presència als mitjans tradicionals, fins i tot els que el menystenien. El president de CNN Worldwide va admetre que estaven radiants amb les xifres d’audiència que els hi havia comportat un personatge com aquell. Amb la victòria de Trump, el president executiu de la CBS, Leslie Moonves, va admetre: “Potser no és bo per als Estats Units, però és molt bo per a la CBS”. Trump va admetre que no li havia calgut gastar-se gaires diners en la campanya. La consultora MediaQuant va calcular el valor en dòlars que hauria costat la cobertura televisiva que havia rebut Trump segons les tarifes publicitàries: la factura pujava a 2.000 milions de dòlars. És l’immens regal que li van fer les televisions a Trump aleshores. Han calgut quatre anys perquè se li esgoti el crèdit mediàtic. Això sí, tal com li agrada a Trump, l’espectacle ha sigut en directe. Un reality en estat pur. El fracàs de Trump és doble. No només perd les eleccions, sinó que també perd l’oxigen que li ha garantit la supervivència: les televisions han decidit desconnectar-lo i girar-li l’esquena.