Eleccions al Brasil: bona feina, Mario Vargas Llosa!

Com diria Britney Spears, Oops!… I did it again. Sí, Mario Vargas Llosa ho ha tornat a fer. Va oferir-se a l'advocat d'ultradreta José Antonio Kast, a Xile, i va sortir Gabriel Boric. Va donar suport a Keiko Fujimori, al Perú, però es va imposar Pedro Castillo. A Bolívia, el seu candidat era Carlos Mesa... i Luis Arce Catacora va guanyar les eleccions. Set mesos després de donar el seu suport públic a Mauricio Macri, perdia les eleccions en favor d'Alberto Fernández. Tot això tan sols en els últims tres anys. "Entre Bolsonaro, amb pallassades, i Lula, prefereixo Bolsonaro", va dir Vargas Llosa en una xerrada a Montevideo. Dit i fet, Lula s'ha proclamat vencedor. El Nobel i subcampió olímpic de signatura de manifestos –amb permís de Fernando Savater– va enviar en el seu moment paraules d'ànim a Albert Rivera i Pablo Casado, tots dos il·lustres ocupants de la paperera de la història. M'imagino la bona gent de Vox tremolant mentre no poden evitar de mirar el mòbil, tement el moment en què la pantalla s'il·lumini i es llegeixi el nom de Vargas Llosa que ha d'enfonsar definitivament les seves esperances electorals.

Preguntes vanes

Nou exemple de pregunta trampa en una enquesta de premsa. "La meitat dels votants del PSOE rebutgen rebaixar el delicte de sedició", diu la portada d'El Mundo. Preguntar aquesta qüestió a seques és absurd i convida a respondre des de la fel –¡que se pudran!– en comptes de fer-ho des de la racionalitat. Si la pregunta fos "¿Vol que el PSOE no pugui aprovar els pressupostos per mantenir el delicte de sedició?", la resposta del votant socialista seria molt probablement diferent. En una enquesta seriosa, aïllar una pregunta de la seva conseqüència és trilerisme demoscòpic.