Eduard Fernández: “El paper de Pere Casaldàliga ha marcat un punt transcendental en la meva vida”

TV3 emet avui (22.40 h) i demà (21.55 h) la minisèrie Descalç sobre la terra vermella, basada en la vida de Pere Casaldàliga. Eduard Fernández encarna el bisbe català en una interpretació que li va valdre un premi FIPA d’Or al festival internacional de Biarritz. Però el paper li ha aportat molt més que aquest guardó.

Com va ser l’experiència de posar-se a la pell de Pere Casaldàliga?

Ja des d’abans de començar, la sensació que tenia és que m’aportaria molt més del que jo pogués donar, per més que m’hi esforcés.

I ha estat així? T’ha aportat coses a nivell personal?

Sí, sí, sens dubte! Dir grans frases és perillós, però aquest paper ha marcat un punt importantíssim i transcendental en la meva vida. I n’estic molt content. Hi ha papers en què la humanitat, la vida i la professió se sobreposen d’una manera que fa impossible separar-les, i aquest és el cas més brutal que m’he trobat i que segurament em trobaré. És difícil desgranar què hi ha d’actor i què hi ha de persona.

No només has interpretat el paper de Casaldàliga: també l’has conegut. Com és?

És una persona d’una coherència absoluta, lluitadora i radical, en el sentit que fa cada dia, tota l’estona, allò en què creu. El Pere és radical fins als petits detalls. En un moment concret, per exemple, va canviar la manera de donar l’hòstia consagrada perquè el fet de donar és com un acte de superioritat del capellà respecte als feligresos, i perquè la frase diu “Preneu i mengeu-ne tots”. Per tant, ell la deixa allà i la gent l’agafa. Està pendent dels mínims detalls, és molt curós, molt estricte.

Deu ser complicat interpretar algú tan minuciós!

Sí, però d’altra banda ell és molt natural. Tot el que fa és poc espectacular perquè no pretén donar-hi una transcendència, està en contra de fer-ho així. Per tant, és una interpretació sense grans coses, que també era un dels reptes: havia d’intentar buidar-me tant com pogués de mi mateix per ser més el Pere.

¿El personatge intenta imitar la seva manera de fer i de parlar?

Sí, hi ha alguna cosa del seu parlar i dels seus gestos. Quan parla, de vegades té un to molt de capellà. De fet, hi ha dues èpoques, fins i tot amb la veu: al principi parla una mica diferent. Però jo l’anava escoltant: quan no estava gaire inspirat, em posava unes gravacions que tinc d’ell a l’iPod i l’escoltava per agafar el to.

Què n’has après, d’ell?

Vaig arribar a entendre les seves ganes de ser màrtir. En principi, això dit des d’aquí i per algú que no sigui gaire religiós és difícil d’entendre, però després m’he adonat que només algú amb una vocació de màrtir pot ser capaç d’afrontar segons quin tipus de situacions en què realment arrisca la vida. Si estàs disposat a donar la teva vida pels altres, pots arribar a fer unes coses que, si no, potser no faries.

¿Ell s’ha involucrat d’alguna manera en la producció?

No, gens. No volia llegir el guió i tampoc no va voler venir mai al rodatge, perquè deia que si venia no ens deixaria treballar perquè aniria dient: “No, això no era així, allò no hauria de dir-ho d’aquesta manera”. Va decidir que valia més que no vingués, i ho va complir, cosa que també és molt radical.

La major part del rodatge es va fer al Brasil, i una part de l’equip era d’allà. Això va complicar la feina?

Per mi, una de les dificultats més grans va ser la calor. Hi havia moments que no et permetia ni pensar, era insuportable. Calia una gran concentració per actuar, però això ja et donava una part del personatge.

A més, tu vas anar al Brasil bastant abans de començar el rodatge, oi?

Sí, devia anar-hi un mes abans, per ser per allà i per veure el Pere. És d’aquelles ocasions que la professió et regala una cosa tan gran que és bo aprofitar-la. Un dia li vaig preguntar: “Pere, no dubtaves, tu?” I em va dir una de les seves frases cèlebres, que en té 50.000: “El contrari de la fe no és el dubte, és la por. No has de tenir por de la por”. Jo aquesta ja me la sabia, l’havia sentit dita per ell. I li vaig dir: “No, no em refereixo a això. Vull dir si no dubtaves de si escriure el manifest, de si t’ho podies permetre”. I em contesta: “Has passejat pel riu? Passeja-hi!” O sigui: “Tampoc no t’ho respondré tot!” Que és una resposta de mestre.