Els editorials del dia: un pacte catastròfic per a alguns, inofensiu per a altres

BarcelonaL’acord entre Junts i el PSOE acapara, com és comprensible, tots els editorials de premsa. Això sí, mentre una part del quiosc ho viu com la vinguda de l’apocalipsi que ha d’enterrar definitivament Espanya, l’altra li treu ferro i considera que no té, en realitat, excessiva transcendència (més enllà de salvar la legislatura perquè no governin PP i Vox).

Entre els més escandalitzats hi ha La Razón, que segueix jugant amb la benzina de la crida a la mobilització, emparant-se gairebé en termes morals. En un editorial ple de termes bèl·lics, escriu: “Els espanyols de bé estem cridats a la mobilització contra l’atropellament i la indignitat. Sense resignació ni rendició. La democràcia prevaldrà enfront dels que la venen per 30 monedes de plata o 7 diputats”. El diari considera que Puigdemont ha aconseguit “una victòria sense pal·liatius, sens dubte la més important de la història d’aquest moviment reaccionari i arcaic, que ha sabut explotar les insadollables ànsies de poder personal de Pedro Sánchez”.

En el cas de l’Abc, en canvi, l’estratègia passa més aviat per mirar de fracturar el bloc socialista. Amb el títol “El PSOE abandona la transició”, el text no s’està de recordar que “aquesta operació no seria possible sense el concurs de 122 diputats”, i afegeix que també és culpa “d’un entramat mediàtic disposat a legitimar tots els excessos del Partit Socialista”. Escrit així mateix en termes hiperbòlics, considera que les cessions a Junts i ERC “són totals i, en gran manera, totes elles són letals”. I afirma que “en l’àmbit fiscal l’acord trenca de facto no només amb la igualtat entre espanyols, sinó que tritura el principi de solidaritat que ens distingeix com un estat social i democràtic”.

En el cas d’El Mundo, ataca el flanc de la fractura. L’editorial es titula “Un pacte per la convivència de tots” i qualifica Puigdemont com a representant “d’un dels nacionalismes més reaccionaris d’Europa, amb ideals supremacistes i que va voler fer estrangers en la seva pròpia terra la meitat dels catalans”. El diari s’expressa també en termes catastròfics. “Mai en la nostra història democràtica un president del govern havia sotmès el funcionament diari del país a la contínua tutela del nacionalisme que vol destruir-lo”, conclou.

Mentrestant, a l’altra banda de l’espectre ideològic, El País intenta calmar els ànims. Per al diari de Prisa, ni hi ha cessions, ni hi ha cap acord que s’hagi de materialitzar. “El pacte consisteix bàsicament en la descripció dels desacords entre les dues formacions, però amb el compromís de negociar-los dins del marc legal vigent”. El rotatiu no s’estalvia crítiques als partits independentistes i diu que encarnen “una molt discutible narració històrica plena de tics essencialistes sobre les relacions entre Catalunya i Espanya i, sobretot, la seva presentació de l’actual conflicte com una querella bilateral històrica necessitada d’una mediació internacional”. La conclusió és que l’acord “retorna els independentistes al marc constitucional”. El País havia treballat clarament a favor de l’entesa, però un cop aconseguida comença a traçar línies vermelles. “L’alarmant al·lusió al lawfare –l’ús il·legítim de la justícia per combatre els rivals polítics que constitueix una de les obsessions de Puigdemont– està redactada amb tanta ambigüitat que dona peu a interpretar que es podria dictaminar una prevaricació judicial des del Congrés, una cosa inconcebible en un règim de separació de poders”. I també subratlla que de cap manera s’han posat les bases cap a un referèndum unilateral. El text acaba fent un café para todos, versió 3.0, quan diu que tot plegat es tracta “de recuperar la senda dels grans acords autonòmics amb els nacionalistes catalans que tots els presidents han practicat i als quals després s’han acollit la resta de les autonomies”.

La mirada dels diaris catalans

La Vanguardia posa l’accent en el fet que l’acord marca un canvi d’etapa i mira de situar el pacte sota el focus més afavoridor: “Els recels mutus queden enrere o, almenys, temperats”, escriu. El diari del Grupo Godó recorda que, “en política, la coherència se supedita sovint a la conveniència”, i considera que les prioritats són “pacificar Catalunya, restaurar la convivència i restablir les condicions perquè l'economia pugui desenvolupar-se sense traves afegides”. El text no valora especialment la credibilitat de les intencions mútues, però sí qie intenta marcar la clausura del Procés: “En aquest decenni llarg, el Procés i el post-Procés han tingut efectes lesius sobre la convivència entre catalans, han minat les relacions de Catalunya i la resta d'Espanya i han donat aire als extremismes, segons s'ha tornat a veure aquesta setmana en els disturbis davant la seu del PSOE. Era hora d'obrir una nova etapa, i confiem que aquest pacte hi contribueixi decisivament”.

Per contra, El Periódico és més moderat en el seu entusiasme, i dictamina que, en el pacte, hi veu “molts riscos i alguna oportunitat”. El diari de Prensa Ibérica, per exemple, es revolta contra la referència a l’abús de la llei amb finalitats polítiques: “El més inacceptable per a qualsevol demòcrata és l'al·lusió al concepte de lawfare que es remet al resultat de les comissions d'investigació que es posin en marxa al Congrés i que, se sobreentén, podrien donar lloc a modificacions posteriors de la llei que encara no s'ha presentat”. I quan escriu que el text inclou “una oda a l'estabilitat de la legislatura” s’endevina que el diari no hi confia excessivament. “Els riscos amb aquest document per al PSOE són evidents: accepta el relat independentista que moltes de les seves bases, també a Catalunya, no comparteixen en absolut. Els riscos per a la democràcia espanyola no es podran avaluar fins a conèixer el text de la llei d'amnistia”, sentencia.

El Punt Avui, que tradicionalment ha recollit les posicions més unilateralistes, mostra prudència en el seu text editorial: “L’acord d’investidura al qual han arribat les forces independentistes amb el PSOE té la virtut de retornar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya a un cert grau de normalitat”, assegura. Aplaudeix l’amnistia com a “una fita històrica”, però afegeix que “per valorar el grau de bondat d’un acord d’investidura que ara per ara respon més a una declaració d’intencions que a un cobrar per endavant caldrà esperar a veure cap a on evoluciona la legislatura tant amb relació als punts pactats com a les divergències explicitades”. I, sobre la rivalitat entre els dos principals partits independentistes, atorga un empat: “Verificador a banda, l’acord assolit amb Junts no va molt més enllà del que va tancar ERC”.

Finalment, l’ARA també marca el “canvi d’escenari” al seu editorial i assegura que, “en el millor dels casos, pot obrir una nova Transició”, alhora que el considera “un pas decisiu per tornar el conflicte de sobiranies al terreny de la política”. El text subratlla que, al marge de quin abast acabi tenint, “el gir que han fet tant Puigdemont com Sánchez és, en tots dos casos, important i necessari”. I fa notar que l’oficialitat del català a Europa no s’esmenta en el document adjunt. “El que vindrà els pròxims mesos i anys serà molta feina delicada per cosir acords, que s'haurà de fer enmig del soroll eixordador de l'ofensiva de la dreta i la ultradreta en tots els terrenys, amb la complicitat de l'alta judicatura i de l'estat profund”, conclou.