Ece Temelkuran: "Tots haurem de viure situacions impossibles aquest hivern"

BarcelonaEce Temelkuran (Esmirna, 1973) ha estat durant anys la columnista política més llegida de Turquia. Col·laboradora de diaris com el New York Times, el Guardian i Le Monde, va haver de marxar de Turquia per culpa de les amenaces derivades dels seus articles crítics amb el règim d'Erdogan. Temelkuran ha escrit una dotzena de llibres, entre els quals hi ha Cómo perder un país (Anagrama, 2019), en què alerta de l'auge del populisme arreu del món. Al novembre té previst publicar la traducció al castellà de Together, un manifest que fa una crida a unir forces per construir un món millor. Temelkuran és una de les convidades del festival Fixing the Future, i aquest dissabte conversarà amb el músic Brian Eno en una xerrada a les cinc de la tarda al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

El 2019 va escriure Cómo perder un país, en què parteix de la situació política de Turquia per alertar de l'auge del populisme arreu del món. Quina és ara la situació del país?

— No és fàcil no dir coses desesperades sobre Turquia. Però pel bé d'aquelles persones que encara estan lluitant al país, sento l'obligació moral de tenir esperança. Hem de creure els uns en els altres, per moltes vegades que ens decebin. Estic intentant ser fidel a Turquia. Però com sabeu, l'auge del populisme no s'està produint només a Turquia. També el veiem a Espanya, Itàlia, la Gran Bretanya, els Estats Units. Per això vaig escriure Cómo perder un país, perquè tothom està perdent el seu país. Sentia que Turquia ja no era el meu país. La sensació de xoc, d'estar paralitzat davant la crueltat de la política actual, és un fenomen força global.

Quins són els factors que han provocat aquest fenomen global?

— El neoliberalisme ha anul·lat el contracte fonamental de la democràcia, que en realitat tractava sobre la igualtat. Avui veiem una desigualtat extrema en la vida econòmica. La distància entre tenir i no tenir és molt més gran que abans. Però l'establishment polític ens diu que encara som iguals. Sembla una broma de la qual ja no ens podem riure més. Tots haurem de viure situacions impossibles aquest hivern, en què no pots pagar les teves factures d'energia i no pots tenir aigua. Com es pot creure que ets un ciutadà igual a aquell a qui se li permet robar l'aigua i vendre-te-la? La crisi del neoliberalisme ha arruïnat la democràcia, de tal manera que molta gent arreu del món hi ha perdut la fe. Una gran majoria no vol tocar el tema del capitalisme, mentre que una minoria com jo diu: "Si no vols parlar de capitalisme, per què parlem de democràcia?"

¿Creu en un nou sistema més enllà del capitalisme o encara som a temps d'arreglar l'actual?

— Bé, això implica parlar de revolució. Tothom estima aquesta paraula perquè és estimulant, bonica. Jo no m'hi oposaria. Però la revolució és una paraula que inclou molta sang. No passa només perquè la gent ho vulgui. Cal una transformació seriosa, que sigui de baix cap a dalt. Però des d'una mirada lògica, humana i racional, ha de ser una transformació per mitjans democràtics.

¿La força de la gent és suficient per aconseguir-ho?

— Jo he triat tenir fe en la gent. Això té conseqüències. La gent falla molt per les seves pors, les debilitats i les confusions. I no creuen en si mateixos tant com ho feien fa unes dècades. Hi ha operacions polítiques per fer-nos perdre la fe en nosaltres mateixos, en el nostre poder polític. Per tant, com a postura ideològica, crec en les persones. Sí, crec que poden canviar alguna cosa. I per això parlo, per això escric.

Defensa que cal criticar el capitalisme per transformar-lo. N'hi ha prou amb fer-ho als articles d'opinió dels diaris i a les xarxes socials, o cal fer alguna altra cosa?

— Ja s'està fent, però d'una manera molt silenciosa. Les noves generacions estan eliminant el seu consentiment del sistema. No volen treballar. Ja ni intenten tenir una casa en propietat. No es creuen aquella promesa del capitalisme que diu que si treballes fort, tindràs èxit. És un fenomen molt important que no està passant com una posició política col·lectiva sinó com una retirada individual. Un dels reptes del present dels polítics és pensar com organitzar aquesta supressió del consentiment, com mobilitzar-la, com articular-la, com posar-hi paraules i com donar-li un sentit. Perquè malgrat el que diu el neoliberalisme, en realitat els humans no poden viure sense un sentit.

També reclama que tothom s'instrueixi per entendre com funciona el sistema.

— És una guerra de les ments. Si has de desafiar un sistema que té tots els mitjans per aixafar-te, cal que tots n'hàgim estudiat la lliçó. Quan va explotar la crisi econòmica del 2008, per a mi va ser la primera vegada que sentia la paraula derivats. És un terme en transaccions financeres. Va ser el motiu pel qual va esclatar la bombolla immobiliària i el desconeixíem. Hem de fer els deures.

¿La crisi actual tindrà el mateix impacte que la del 2008?

— No. Aquesta crisi durarà més, és més profunda. Es combina la crisi econòmica amb la dels refugiats, els incendis forestals i la guerra a Ucraïna. L'establishment polític s'està desfent a trossos. Això d'ara és més un cúmul de crisis. Els pròxims mesos tinc l'agenda plena de panels i conferències sobre la democràcia. Veig que de sobte la gent s'alarma amb la democràcia i està intentant esbrinar què cal fer amb les democràcies, perquè s'estan acabant. Hi ha aquesta atmosfera de pànic, no només pel que fa al canvi climàtic i a la destrucció del planeta, sinó també pel pànic polític. Així que aquesta vegada és diferent.