Ni duopoli, ni amenaçat

BarcelonaAviat farà vuit anys que el parc mundial de telèfons mòbils avançats va quedar polaritzat entre els sistemes operatius Android de Google i iOS d’Apple, després que entre tots dos escombressin definitivament, per motius diversos, plataformes tan interessants com el webOS de Palm, el BlackBerry 10 de BlackBerry i el Windows Phone de Microsoft. Val a dir que els dos supervivents han anat incorporant amb el temps funcions de les tres plataformes desaparegudes, en part perquè molts dels seus enginyers han acabat treballant a Google o a Apple.

Sigui com sigui, Android i iOS sumen actualment més del 95% dels smartphones en funcionament, i les engrunes del mercat se les reparteixen alternatives com HarmonyOS –el sistema que Huawei va haver d’empescar-se quan els EUA van expulsar-la de l’univers Android– i altres opcions més marginals com GrapheneOS, /e/, CalyxOS o LineageOS, derivades del mateix Android, i KaiOS, hereu del difunt FirefoxOS.

En la pràctica, doncs, tenim un duopoli indiscutible en matèria de sistemes operatius mòbils. Però des de fa uns mesos, i amb intensitat especial des del recent MWC de Barcelona, circula la idea que aquest duopoli s’estén també a la distribució d’aplicacions mòbils, i que cal trencar-lo perquè les condicions que imposen Google i Apple per incloure cada aplicació perjudiquen els seus desenvolupadors.

En concret, es denuncien els criteris –ètics, morals, polítics– per admetre o no els títols al catàleg i, sobretot, la comissió que les dues empreses esmentades recapten sobre cada transacció de pagament feta a la seva botiga, sigui la descàrrega d’una aplicació, la subscripció a un servei –un diari digital, una plataforma de música o de vídeo a la carta– o la compra d’actius virtuals –nivells i personatges de videojocs, llibres digitals...

En l’imaginari del sector s’ha instal·lat la xifra del 30% de marge comercial, que es considera abusiva tot i que fa anys que tant Apple com Google apliquen una escala progressiva que permet als desenvolupadors amb menys volum de negoci pagar un percentatge molt més baix. Sigui com sigui, mentre ningú no li discuteix a un comerç de barri o a una gran cadena de supermercats el dret a endur-se un marge del preu de cada unitat que ven, els dos gegants digitals són assetjats per fer-ho i en alguns ambients s’ha acollit amb entusiasme una proposta de l’associació d’operadores GSMA anomenada Open Gateway, en considerar que es tractarà d’una nova botiga alternativa a les de Google i Apple. Així l'hi he llegit a una vicerectora universitària en la secció d’Opinió d’aquest diari i li he sentit dir a un professor català d’economia de la universitat de Colúmbia en el programa matinal de la ràdio pública.

En realitat no és així. I encara que ho fos, tampoc no aportaria cap novetat. És cert que tant Android com iOS inclouen en origen una botiga d’aplicacions –la Play Store i l’App Store, respectivament– que capta la majoria dels usuaris de cada plataforma. Però a diferència del que passa amb els sistemes operatius, els usuaris no estan obligats a usar-la. El cas més clar és el d’Android: ja existeixen nombroses botigues alternatives d’aplicacions per a aquesta plataforma. N’hi ha d’independents com APKMirror, Apptoide o F-Droid. I també vinculades a marques de prestigi: la Galaxy Store de Samsung, l’Appstore d’Amazon i l’App Gallery de Huawei. Només cal descarregar-les de la Play Store com qualsevol altra aplicació i començar a fer-les servir en el seu lloc. El creador de cada aplicació decideix a quines botigues distribuir-la. Fins i tot pot evitar-les totes i posar el fitxer a disposició en la seva pàgina web, tot i que això representa un risc de seguretat per als usuaris.

També es poden canviar les aplis decarregables per versions web accessibles amb el navegador. Ni tan sols cal plegar-se a les exigències de Google i Apple en el cas de les compres i subscripcions: en les aplicacions de Spotify i Netflix per a iPhone no pots donar-te d’alta al servei respectiu, però pots fer-ho a la web i continuar accedint-hi des del mòbil. El mateix passa amb els llibres digitals Kindle d’Amazon: a l’iPhone no pots comprar-los, però sí llegir-los. Darrerament, es porta jugar als dos camps: les versions premium de Twitter (Blue) i Meta (Verified) es poden contractar a la web i a l’aplicació, però són més cares en la segona opció.

Els usuaris d’iPhone no ho tenen tan bé com els d’Android. Apple continua resistint-se a admetre dins d’iOS les botigues d’aplicacions de tercers, com faria amb l’Open Gateway de les operadores si en fos una. Però aquesta resistència té els dies comptats perquè la directiva de mercats digitals de la Unió Europea acabarà obligant l’empresa a cedir. Mentrestant, a Corea del Sud i als Països Baixos les compres i subscripcions que es facin dins d’aplicacions ja no s’han de pagar obligatòriament amb el sistema de l’App Store.

El paper de les telecos

En aquest àmbit, ¿què aportarà a la competència entre botigues d’aplicacions la iniciativa Open Gateway que 21 grans grups de telecomunicacions han anunciat al recent MWC de Barcelona? En una paraula: res. Les úniques beneficiàries seran les mateixes operadores, que porten anys rondinant perquè no veuen ni un cèntim del gran negoci que els gegants digitals fan sobre les seves infraestructures de xarxa. Aquest Open Gateway és un conjunt de mòduls de programari amb què els creadors d'aplicacions poden incloure funcions que consumeixin serveis de les operadores. Per exemple, que la geolocalització es derivi de les antenes i no de Google Maps; que el pagament en una botiga es faci a la factura del mòbil i no amb PayPal; que la modalitat premium d'un videojoc en xarxa gaudeixi d'una connexió 5G amb més amplada de banda i, per tant, millor qualitat visual; o que una aplicació bancària pugui saber si el número de telèfon que pretén fer una transacció ha canviat fa poc de targeta SIM, un possible indicador de frau.

Aquests mòduls de programari, anomenats API (sigles angleses d’interfície de programació d’aplicacions) són d’ús habitual en la creació d’aplis mòbils. Els desenvolupadors construeixen en bona part els seus productes amb mòduls de tercers que s’encarreguen de la telemetria, la geolocalització, les credencials d’accés o les funcions de pagament. Sovint aquests mòduls, com peces de Lego, són aportats per Google, Meta, Apple o TikTok, per citar-ne alguns, a canvi de captar dades personals de l’usuari: aquesta setmana, la web Gizmodo ha revelat que hi ha més de 28.000 títols que contenen codi de TikTok, per exemple. Amb Open Gateway, les telecos pretenen que Google i Apple deixin de ser les úniques que reben ingressos per l’ús de les aplicacions. Però els títols que incorporin funcions de l’Open Gateway es continuaran distribuint pels canals que ja existeixen, incloses la Play Store i l’App Store. Aquestes dues plataformes seguiran sent les dominants, i per molt, en el mercat de la distribució, però les aplis dels seus respectius catàlegs tindran més lligams amb les telecos, gràcies a aquestes interfícies de programació obertes.