Dues entrevistes idèntiques al príncep Enric
Aquest diumenge es van emetre dues entrevistes al príncep Enric amb menys de quatre hores de diferència. La primera, Harry: the interview, va ser a la cadena britànica ITV, amb Tom Bradby. I la segona, a la nord-americana CBS, en el programa 60 minutes i amb Anderson Cooper com a interlocutor. La gira mediàtica té la finalitat de promocionar el seu llibre de memòries, on explica les misèries de la família reial britànica. Les dues entrevistes consecutives delaten dos fets obvis. Per una banda, que els periodistes s’han hagut d’ajustar a una pauta temàtica que sembla predeterminada per l’editorial o pel departament de comunicació d’Enric. I per l'altra, que el protagonista té les respostes molt apreses. Repeteix els mateixos arguments i ho explica tot pràcticament de la mateixa manera. Pur intercanvi d’interessos: Enric obté la repercussió del llibre i la seva versió i les cadenes de televisió l’impacte internacional de la seva emissió.
La ITV va desplaçar-se fins a Califòrnia i va desenvolupar la conversa en una mena de saló carrincló. Una ambientació domèstica que recordava una mica l’estil de les entrevistes que en el seu dia va concedir Lady Di. Malgrat l’entorn similar, Cooper va ajustar-se a l’estètica del 60 minutes. Un fons desenfocat, que només permetia intuir la sala d’estar. Visualment, prioritzava el protagonista, l’aïllava del voltant i posava el focus en el diàleg entre els dos interlocutors. Cooper, fill de Gloria Vanderbilt, és descendent d’una de les grans famílies nord-americanes i té un passat tràgic que permet establir certs paral·lelismes entre la seva vida i la d’Enric.
Però el que és lamentable és que els temes es repetissin, fins i tot en el mateix ordre, a la ITV i a la CBS. Delata una pauta evident. Després d’un breu preludi per trencar el gel, els dos periodistes van començar recordant la manera com Carles, el pare d’Enric, li va comunicar la mort de la mare. I a continuació, com Guillem i Enric van haver de sortir a saludar la gent que es va congregar al voltant del Palau de Buckingham, com van haver de caminar darrere del fèretre, els anys que van passar sense creure’s que la seva mare era morta, l’informe oficial que va demanar per assimilar la veritat, el retorn al túnel on Lady Di va patir l’accident, el consum de drogues, la petició al seu pare que no es casés amb Camil·la, les crítiques a la dona del seu pare per confabular-se amb la premsa, el rebuig de la seva família a Meghan Markle, la baralla amb Guillem, el comportament dels tabloides britànics i la violència mediàtica contra la seva família i la mort de la reina Elisabet.
D’aquest drama shakespearià 2.0 amb tocs de Dinastia i Succession no en surt ningú benparat. És un acte més publicitari que periodístic. Enric, que pretén erigir-se en una mena de xèrif de la transparència monàrquica, demostra que tampoc la practica. I Bradby i Cooper es converteixen en ninots. Adeu-siau al periodisme, perquè, per tenir l’entrevista, accepta condicions que fins i tot el posen en evidència. De l’únic que servirà tot plegat és per tenir una temporada més de The Crown, on, esperem, en un futur ens descobriran les bambolines d’aquesta comèdia.
