El duel incòmode entre Jordi Évole i Josu Ternera arriba a Netflix

BarcelonaETA va dissoldre’s l’octubre del 2011, però encara avui és un tema tabú. Ho pot testimoniar Jordi Évole, que va rebre una allau de crítiques per portar la seva extensa entrevista a Josu Urrutikoetxea, àlies Ternera, a la jornada inaugural de l’últim Festival de Cinema de Sant Sebastià. De fet, les bastonades van començar a caure ja abans que ningú pogués veure la cinta, que s’estrena aquest divendres a Netflix. “Vista part de la vomitiva entrevista de Jordi Évole a Ternera, la promoció de Netflix. Em reafirmo en la misèria de l’entrevistador, que no l’anomena ni terrorista ni assassí, sinó líder d’ETA”, etzibava la periodista Isabel San Sebastián a partir d’haver vist tan sols del tràiler. En realitat, al llarg de l’hora i mitja llarga de conversa l’entrevistador parla de terrorisme obertament –una paraula que el seu interlocutor rebutja que escaigui a l’activitat de la banda armada–, la qual cosa evidencia la gran capacitat de polarització, i apriorisme, que provoca la simple menció d’ETA.

En aquest sentit, No me llame Ternera –Urrutikoetxea rebutja el seu malnom– és un duel periodístic frontal que resulta de tot menys amable: la incomoditat mútua entre entrevistat i entrevistador és palpable i conté bona part de la tensió narrativa de la peça. No hi ha grans revelacions periodístiques, però sí una de les exposicions més directes i aclaridores sobre l’estructura discursiva dels que emparaven l’ús de la violència com a via de confrontació amb l’Estat.

La topada és, doncs, de relats i marcs mentals. Évole plantifica al seu interlocutor les contradiccions de la lluita armada. El líder etarra li oposa una argumentació que esdevé un model també tancat i sòlid, sempre que s’adopti com a punt de partida sacrificar la vida humana en favor de la finalitat. Mostrar aquesta particular lògica pròpia d’ETA, expressada amb desapassionada cruesa però també amb dubtes i vacil·lacions eloqüents, és la principal aportació del documental.

Évole no blanqueja, ni resulta equidistant, però tampoc no redueix el terrorista a la caricatura grotesca construïda pels seus enemics del simple monstre àvid de sang, aliè a qualsevol patiment. I permet a Urrutikoetxea recordar al públic generalista la veritat incòmoda del dolor patit per l’esquerra abertzale. Això sí, l’ordre cronològic fa que l’entrevistat tingui cada cop més difícil justificar accions que van anar creant una repulsa creixent, des d’Hipercor fins a la mort de Miguel Ángel Blanco. Urrutikoetxea no cedeix discursivament, però alguns dels seus silencis momentanis acaben sent eloqüents i enfronten el personatge a la dura pregunta final: ha tingut sentit, tot plegat?

La conversa sovint topa amb els esculls semàntics. Què és terrorisme? Què és la culpa i qui la carrega? Hi ha víctimes justificables? En un dels passatges, Évole confronta el seu convidat amb l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil a Saragossa, en la qual van morir onze persones, comptant-hi cinc nenes. Poc abans han discutit sobre si s’ha de distingir entre víctimes, cosa que l’etarra rebutja, però diu que l’Estat sí que ho fa. En canvi, aquí el líder de l’organització declara: “Els guàrdies civils no són víctimes, són voluntaris. Ja sabien quina era la seva funció. Todo por la patria”. També salten les espurnes quan l’abertzale recorda que tenien un suport “molt ampli” del poble basc i Évole li recorda que el partit que encarnava els seus objectius polítics es movia tan sols en un 15% de suport electoral. En moments com aquest, es fa evident que no comparteixen ni tan sols una mateixa noció sobre què s’aixopluga sota el terme poble basc.

L’estructura formal de No me llame Ternera inclou un pròleg en forma de reconeixement de les víctimes d’ETA. El documental arrenca amb una trobada amb l’agent municipal que escortava l’alcalde de Galdakao Víctor Legorburu, mort en atemptat l’any 1976. L’home, que va resultar greument ferit, declara no haver tingut notícia sobre qui va perpetrar aquella acció. I l’entrevista amb Urrutikoetxea que segueix permet mostrar-li a l’home unes declaracions que aporten una mica de llum sobre aquell dia que li va canviar la vida. Al mateix temps, el militant d’ETA narra amb detalls l’atac que va patir per part d’un grup d’ultradreta, que ell vincula a l’Estat, en el qual va resultar ferida la seva família, inclosa la seva filla acabada de néixer, que es va salvar de miracle.

A l'espera de l'opinió

Évole explicava a l’ARA que està expectant per veure la reacció del públic, ara que arriba a la plataforma: “Teníem moltes ganes que s’estrenés i la gent pogués, per fi, veure la pel·lícula sencera i opinar d'una cosa sobre la qual molts han opinat fins i tot sense haver-la vist. Han intentat, fins i tot, imposar una censura prèvia, que amb nosaltres mai no funcionarà. Estic convençut que molts dels que han criticat preventivament la pel·lícula canviaran d’opinió quan l’hagin vist”.

Sobre el fet que es vegi a Netflix i no en cap televisió espanyola, el periodista declara: “Des del primer moment vam voler que fos un projecte de la productora, de Producciones del Barrio, abans de pensar en la cadena on presentar-lo. És un projecte en què hem treballat molt de temps per iniciativa pròpia, que no ens ha encarregat mai ningú. I com que sempre hem volgut que tingués una dimensió internacional amb un format de llargmetratge documental, Netflix ens va semblar una plataforma que encaixava perfectament amb aquestes característiques”.

Actualment, Urrutikoetxea resideix al País Basc francès, sota un règim de llibertat vigilada amb un braçalet electrònic, a l’espera que es resolgui la seva extradició a Espanya. La justícia de l’Estat vol resoldre aquest 2024 diverses causes obertes contra ell, sobretot la que busca relacionar-lo amb l’atemptat de Saragossa. Durant el documental, codirigit amb Màrius Sánchez, l’entrevistat nega haver estat en moments clau a la direcció política o militar d’ETA i es desvincula també d’aquell atemptat concret contra la caserna. Sí que reconeix, en canvi, la seva participació indirecta en l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco.