¿Tenim dret a saber el nom dels assassins adolescents?

Aquest és el dilema al qual s’enfronten els britànics aquests dies. Un grup de mitjans ha demanat a la jutge que es puguin fer públics els noms dels dos nois de dotze anys que, armats amb matxets, estan acusats de matar un jove de dinou. La magistrada s’hi ha negat, argumentant que el presumpte benefici en nom de l’interès informatiu no justifica posar en risc el benestar dels dos presumptes assassins, que tot i la seva edat s’enfronten a una probable cadena perpètua. Els diaris que han reclamat poder-los identificar argumenten, per contra, que saber-ne els noms podria permetre detectar si s’han produït errades sistèmiques de l’administració amb relació als dos menors.

La justícia ha de regir-se pel principi de màxima transparència, però realment aquí costa de justificar que en nom d’un principi general es pugui causar un perjudici tan evident a dues persones concretes i palpables, per molt que hagin comès una atrocitat. ¿Que si ha fallat el sistema? Doncs esclar: alguna cosa fonamentalment equivocada estem fent com a societat si nanos que tot just comencen la pubertat empunyen matxets i seguen vides. Publicar els noms dels dos nois només pot servir per atiar una campanya de persecució mediàtica per satisfer la morbositat de l’audiència (i també per aplicar un càstig extra). Que la família de la víctima es posicioni a favor d’anomenar-los públicament reforça la idea de la identificació com a pena de Telenotícies afegida. Entenent el dolor del cercle íntim del mort, la reparació, si és que resulta possible, ha de venir d’altres canals. Vivim temps extrems, d’odi encès. Els dos nois han llevat una vida, però han arruïnat la seva. Pagaran amb la seva llibertat. És suficient càstig, i escriure dos noms desviaria el focus d’atenció. L’important no és desvelar noms, sinó assenyalar el clima social.