El dret a fotografiar Julio Iglesias des del perfil esquerre

Pensi el lector en Julio Iglesias. El més probable és que l’hagi imaginat mostrant el seu perfil dret, perquè l’artista li tenia mania a l’altre, així que demanava als fotògrafs que no el retratessin des d’aquell flanc. (Un cop d’ull a Google Images mostra com, efectivament, la majoria d’estampes seves estan preses des de la sinistra, tot i que hi ha excepcions, sobretot en els últims anys, en què cap racó de món o de cos s’escapa de les càmeres indiscretes). Més enllà de manies personals, l’assumpte de les exigències dels músics a l’hora de ser capturats en càmera s’ha disparat darrerament, sobretot en els concerts. Limitar a les tres primeres cançons la presència de fotògrafs al fossar té un cert sentit, per no crear una distorsió visual entre una banda i el seu públic. Més qüestionable, en canvi, resulta demanar les fotografies al professional per poder vetar-les. És el que va fer fa uns dies Jane Birkin, que va irritar considerablement els fotoperiodistes, fins al punt que es qüestionen prendre algun tipus de mesura.

Encara més interessant em sembla el debat sobre els drets d’autor. Alguns artistes –i els seus mànagers– obliguen a fer firmar un contracte segons el qual el fotògraf es compromet a utilitzar les imatges només per il·lustrar la crònica d’aquell concert en concret. Això causa un perjudici al professional perquè, si crea una imatge icònica, després no la pot mostrar, per exemple, en un llibre o una exposició. Entenent que els artistes viuen de la seva imatge, els fotoreporters s’han de plantar. La premsa té dret a aplicar la seva mirada a un cantant. I el fotògraf té dret a la seva autoria. Però el dret que ha de prevaldre és el de la ciutadania a tenir una imatge de la realitat, inclosa la música, amb tots dos perfils.