Xavi Valls: “Dormo mitja setmana a casa i mitja setmana a la furgoneta”

BarcelonaDe dilluns a dijous, el periodista Xavi Valls Silvestre (Barcelona, 1961) presenta el programa Onze a Esport 3. De divendres a diumenge, agafa la seva furgoneta perfectament equipada per viure-hi, i busca’l. Té 63 anys, però no ho diria ningú. L’he vist a la televisió des de finals dels anys 80 i després d’aquesta entrevista reconec que no sabia res de la seva vida. Tot m’ha vingut de nou: que va ser director d’una oficina bancària amb 25 anys, que arrossega una història familiar molt complicada i que un dels tòpics que l’acompanyen –que li agrada molt sortir de festa– ara ja ni tan sols és cert.

Què és el millor que t’ha passat aquest últim any?

— Doncs poder veure la meva mare cada dia, que està ingressada en una residència a tres minuts de casa, i veure-la feliç i animada. Poder fer que la meva mare passi els últims anys de la seva vida contenta i sentint-se estimada és un objectiu que, tenint en compte la vida que ella ha tingut, pensava que no l’aconseguiria i l’estic aconseguint. Això és el que m’ha fet més feliç d’aquest any. El meu fill el tinc vivint a casa meva amb la seva nòvia, de manera que les persones que més estimo, la meva mare i el meu fill, els tinc molt a prop. 

Per tant, tu et consideres d’aquella generació sandvitx, que ha d’estar pel fill i per la mare?

— Exacte. A més, per circumstàncies de la vida, m’ha tocat sempre el rol una mica de protector, primer dels meus pares, també del meu germà, perquè van passar circumstàncies que em van obligar a fugir cap endavant. I després també amb el meu fill. Sempre he tingut aquest rol protector, potser massa.

I llavors passa que estàs per tothom menys per tu?

— Em passava i ara és el moment que he dit: la meva mare està bé, el meu fill està bé, vaig a intentar pensar en mi i mirar de ser feliç. Jo sempre dic que si tens salut i la vida més o menys resolta, un sostre i un plat a taula, ser feliç només depèn de tu. 

T’he vist tota la vida a la televisió, però no sé res de tu. Aquests últims dies buscava entrevistes que t’haguessin fet i pràcticament no n’hi ha. Tot això que m’expliques em ve de nou.

— Tu t’has interessat per saber alguna cosa de mi i és veritat que jo no he tingut mai cap interès a obrir-me ni en els meus cercles més pròxims. També he tingut una vida complicada, sobretot a la meva adolescència, i a partir d’aquí em vaig tancar una mica. He tingut un espai de la meva vida guardat com en un quarto tancat. M’he dedicat a viure i a no donar mal rotllo a ningú.

Què vols explicar d’aquesta vida complicada que dius que vas tenir?

— El que vulguis. A casa vam tenir problemes de tota mena. Em vaig haver de posar als disset anys en un banc, durant molts anys l’únic sou que entrava a casa era el meu. I érem sis a casa, els meus pares i quatre germans. També tapant deutes del meu pare. Un dels meus germans no va acabar bé, el meu pare tampoc. Jo em considero una persona feliç, perquè més o menys me n’he sortit.

I com és que treballant en un banc acabes dedicant-te al periodisme esportiu?

— La pregunta seria: com és que un tio de 17 anys acaba treballant en un banc, si no li agrada? Per necessitat. A casa la cosa estava molt fotuda. Vaig estar deu anys treballant al banc, als 25 anys em van fer director d’oficina, que tampoc és res de l’altre món. Ser director d’oficina és fer de venedor, bàsicament. Allà ja compaginava el banc al matí amb estudiar Periodisme a Bellaterra a la tarda. Jo tenia clar que volia ser periodista. No volia que treballar en un banc m’apartés de la vocació. Potser si hagués continuat al banc, hagués guanyat molta pasta. Segurament seria molt més ric, però no seria tan feliç.

Aquest últim any quantes nits has dormit a la teva furgoneta?

— Moltes, perquè tinc la sort que faig divendres, dissabte i diumenge festa. Hi ha moltes nits de dijous que acabo el programa a quarts d’una de la matinada i ja tiro milles cap a Camprodon, a la Cerdanya, a la Costa Brava o, si tinc més dies, me’n puc anar a la Vall de Boí. 

Passes mitja setmana a casa i mitja a la furgoneta?

— Pràcticament, sí. A vegades són quatre nits seguides, perquè torno dilluns. Pots imaginar-me a Llívia, per exemple, en una esplanada molt xula, a Camprodon, en un lloc que s’està molt bé a prop del poble. Hi ha una aplicació que es diu Park for Night i et diu llocs on pots dormir.

Quants anys portes amb la furgoneta?

— Tres anys.

I què et dona?

— Llibertat, sensació de llibertat. Saps què passa, quan et fas gran? Tens molts objectius a la vida: vols guanyar calés, la vanitat personal, la popularitat, sexe... I després hi ha un moment que et fas gran i l’únic que demanes és que no et toquin gaire els collons. Jo agafo la furgoneta, me’n vaig a un lloc perdut, amb tot el que necessito, perquè és una furgoneta com Déu mana, i allà desconnecto el mòbil i dic: ara sí que ningú em pot tocar els ous.

Te’n vas sol?

— Sí, la majoria de vegades sí. Alguna vegada acompanyat, però normalment sol. És veritat que allà on vaig conec molta gent. Aquest cap de setmana he anat a collir bolets amb un amic de Camprodon. Puc fer el que vulgui: dorms quan tens son, menges quan tens gana i fas una mica el que vols. Per a mi, això no té preu.

Si es fes un western català, tu series el protagonista. Et veig així. Això d’anar a la teva, aquest aire de llibertat...

— Sí? M’agrada exageradament anar a la meva. Potser perquè mai ho he pogut fer. Sempre hi ha hagut persones que depenien de mi o jo depenia de persones. I ara que puc, doncs ho faig. Intento no convertir-me en un personatge estrany, introvertit ni malcarat, i crec que no ho soc. 

Com és la furgoneta?

— S’hi dorm de conya. Dormo millor a la furgoneta que a casa. És relativament petita: fa 5,40 de llarg, però té de tot. Quan la vaig comprar, volia cabre-hi dret, no haver de muntar i desmuntar el llit cada vegada que vols dormir, i que tingués calefacció, dutxa i quarto de bany. Dormo en llocs on no se sent res. Ja te l’ensenyaré.

Pel que em dius, aquests últims anys podrien ser els millors de la teva vida. Perquè professionalment, amb Onze, a Esport 3, també et va molt bé, amb audiències molt bones i aquest clima que has sabut crear.

— Que hem sabut crear, tot l’equip. Sí, un clima, un to de programa, un hàbit de consum, cada dia a les onze en punt. I si el Barça ajuda, tot és molt més fàcil. Jo havia estat molts anys fent Telenotícies, que el veu molta més gent que l’Onze, però ara quan vaig pel carrer tinc la sensació que em coneixen més que amb el TN.

A veure, pregunta dictada per Fel Faixedas: veient els teus últims editorials, a Onze, no hi ha un actor frustrat en Xavi Valls?

— Resposta a Fel Faixedas: sí, hi ha un actor frustrat. Sempre m’ha agradat molt. És una d’aquelles coses que et quedes amb ganes d’haver pogut explorar més. El meu pare era un gran actor amateur. Era molt bo fent teatre. 

Et deia abans que, entre la part personal i la professional, Joan Laporta potser diria que aquests últims són els millors anys de la teva vida.

— Sí, depèn de com ho miris. Cada etapa té les seves prioritats. Ara estic en un moment molt tranquil, molt satisfet amb el que faig, content de tenir bé la gent que estimo i potser sí que són els millors anys de la meva vida. També m’ho he guanyat, eh, perquè he passat molt males estones.

Què és el pitjor que t’ha passat?

— Home, que se’t mori un germà en circumstàncies doloroses és bastant fotut. Que se’t mori un pare també en circumstàncies doloroses és molt fotut. Que et fotin fora de casa teva també és molt fotut. Però jo penso en la meva mare: ha vist morir un fill, ha vist morir el seu marit i ha vist com ens fotien fora de casa, desnonats. Vist en perspectiva, ho hem superat i ho hem superat força bé. No tots, esclar, el meu germà no ho va superar. 

Què és l’últim que t’ha recordat que tenies 63 anys?

— Ha, ha. Dissabte collint bolets em van fer pujar una muntanya, que abans hauria dit que era molt fàcil, i ara em costa, em fan mal els genolls. I és quan veus que t’estàs fotent gran.

Ningú no es creu que tinguis 63 anys.

— Sempre he semblat més jove del que era. Deu ser genètica i cuidar-se una mica. Més o menys sempre he fet esport, no he fumat mai, per sort. Tu també sembles més jove, ara passa amb molta gent. El Quique López Vilalta, l’Artur Peguera, el Xavi Bonastre encara fa maratons... Deu haver-hi un microclima a Esports de TV3.

Deies que t’has cuidat, però tens fama de sortir molt. Quina és la teva última nit a Luz de Gas?

— Fa molt que no hi vaig. Amb la fama també hi jugo, no m’importa, però tampoc és tanta com es diu. Sí que és veritat que quan em vaig separar, als 40 anys, fins als 50, saps els toros dels Sanfermines quan els deixen anar? Doncs em va passar una mica això i tampoc ho dissimulava. Però ara ja fa molt temps que estic més tranquil.

Ja no t’agrada sortir de nit?

— No m’agrada, em canso, m’avorreixo. M’ho passo millor a la furgoneta que sortint de nit. Ja no en tinc aquelles ganes.

Últimament la jubilació és un tema que et dona voltes pel cap?

— Sí, saps què passa? Sembles jove, però vas deixant de fer cosetes: esquiar, pujar muntanyes... La teva qualitat de vida és bona, però cada vegada menys. El temps que em queda de qualitat òptima de vida tampoc és tant. No vull perdre’l treballant, aquest temps. M’ho passo bé fent la feina, però tinc ganes de jubilar-me. Arriba un moment que valores més el temps que els diners que puguis deixar de guanyar jubilant-te. 

Si poguessis triar, quan i com t’agradaria que fos el teu últim dia a TV3?

— Ostres, que bona aquesta. Quan? Com més aviat millor. Com? Passant-m’ho bé i amb bon rotllo amb els companys i amb la feina. Professionalment, els de la meva generació hem tingut molta sort. Hem viscut coses molt xules a TV3: quan teníem els drets de la Champions, els Jocs Olímpics, em va tocar anar a l’Everest... La sensació que tens és que el millor ja ho hem viscut. 

Quin és l’últim tatuatge que t’has fet?

— No, només un. Me’l vaig fer de jovenet, a Sitges. Una mena de sanefa de dofins, aquí a l’espatlla. Que, per cert, em deien, em sembla que la meva dona: “Ara encara queda bé, però quan tinguis 80 anys...”. Quan tingui 80 anys, l’última preocupació que tindré és el tatuatge.

Què és l’últim que heu fet junts amb el teu fill?

— El tinc a casa. Ahir vam estar mirant el Telenotícies, quan vaig arribar de Camprodon. De coses junts, últimament poques, perquè ell té la seva nòvia, però afortunadament n’havíem fet moltes quan era més nen: vam anar a Eurodisney, també a Disney als Estats Units, a Egipte. Quan el teu fill té 30 anys, ja no fas tantes coses junts.

Vas estar casat una vegada. És l’última vegada que et casaràs?

— Segur, sí. Vaig estar deu anys casat. A vegades la vida té cops que no t’esperes, però tal com soc jo, que m’agrada tant anar a la meva, seria molt difícil trobar algú que acceptés això. Per què he de tocar els collons a algú, ara? Però, vaja, no se sap mai.

L’última cançó que estiguis escoltant.

— Una de la Nina Simone, I shall be released. La vaig descobrir en un documental i ara l’escolto molt conduint.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves. 

— Va, tres consells per a tothom: treballeu com si no necessitéssiu els diners, estimeu com si mai us haguessin fet mal i balleu com si ningú us estigués mirant. 

Que el resum seria: fot el que vulguis.

— Fot el que vulguis i deixa que la gent foti el que vulgui, mentre no fem mal a ningú.